ARTICLES I PREPOSICIONS

SOBRE, SOTA, DAVANT, DARRERE, DINS I VORA + DE
Ús obligatori de la preposició de
Ús opcional de la preposició de

Els adverbis sobre/dalt/damunt, sota/davall/dessota, davant, darrere, dins/dintre i vora utilitzats com a preposició poden anar seguits o no de la preposició de. Cal tenir en compte, però, que les locucions que en deriven —a dalt de, a sobre de, per damunt de, a la vora de, per sota de, al darrere de— han de dur obligatòriament la preposició de.

Ús obligatori de la preposició de
Els adverbis sobre/dalt/damunt, sota/davall/dessota, davant, darrere, dins/dintre i vora han d’anar seguits de la preposició de quan no precedeixen immediatament el seu complement (davant mateix de l’església) o quan el complement és un pronom personal (darrere de mi, davant de vostè), cas en què s’acostuma a substituir per la forma de possessiu, sense preposició (darrere meu, davant seu).).

Ús opcional de la preposició de
En la resta de casos l’ús de la preposició de és opcional, i sovint la tria d’una o altra forma depèn del registre (en registres marcadament cultes és preferible ometre la preposició), del grau de fossilització o d’ús d’una forma determinada i, també, de les preferències personals. Sigui quina sigui la forma triada, cal mantenir-la sempre al llarg d’un mateix text, tot respectant, però, la forma consagrada per l’ús en expressions i locucions (ploure sobre mullat, sota la capa del sol…).

Seure és un verb intransitiu i no duu mai el pronom es. Per tant, no podem dir “*he segut la nena” o “*m’he segut a terra”. Hem de dir “he segut a terra”.

Asseure és un verb transitiu. Així doncs, l’utilitzem quan volem dir que algú fa seure algú altre, una criatura o un malalt, per exemple: “he assegut la nena a la trona”; “he assegut el pacient a la butaca”. Asseure, a diferència de seure, pot ser pronominal: asseure’s.

Asseure’s és intransitiu i equivalent a seure pel que fa al significat. Podem dir, doncs, “m’assec a terra” (equivalent a “sec a terra”).

n. b. No cal dir que les formes *sentar i assentar són incorrectes amb el sentit de ‘estar assegut’.

Seure és com dormir i asseure’s és com adormir-se: el primer és intransitiu, el segon és reflexiu tot i que l’acció que representa també és d’un sol participant. En la versió purament transitiva dels segons (asseure i adormir “Vull asseure el nen a taula” , o “Quan canta adorm les feres”), hi ha un agent i un pacient, que gramaticalment és el complement directe, igual que el pronom reflexiu, tot i que en la versió reflexiva no hi ha pròpiament un agent i un pacient sinó un subjecte experimentador.