L’únic de positiu que ha tingut aquesta sentencia que aconseguirà despertà el poble català i fer-lo sortir lo 10 de juliol  a dir ben clar som una nació. Os imagineu la cara que posaran  a Madrid veure  2 milions de catalans d’arreu del PPCC  pel passeig de Gracia dient  “SOM UNA NACIÓ I VOLEM UN ESTAT”

Poca gent s’ha llegit l’estatut , també pocs han analitzat exactament lo que s’ha retallat. Però això es lo de menys . Aquest no es el nostre estatut. No necessitem cap tribunal que legitimi lo que aprova el poble. En tot això hi ha alguna cosa de positiu. La resposta UNITÀRIA que a ben segur donarà el poble de Catalunya pel passeig de gracia com al any 79. Aquest cas substituirem allò de “volem l’estatut d’autonomia” per “som una nació i volem un estat”“ . ¿Os imagineu les cares de Madrid si senten dos milions de catalans de arreu dels PPCC : SOM UNA NACIO I VOLEM UN ESTAT?

Per bé que a la primera dècada del segle XXI a Catalunya hem assistit al creixement de posicions independentistes, fins fa només un parell d’anys aquest sobiranisme es confrontava amb una Espanya confiada, superba, marcada per la bonança econòmica i per la creença que recuperava presència i múscul en el concert internacional. La darrera legislatura d’Aznar i la primera legislatura de Rodríguez Zapatero van coincidir amb els anys de creixement del PIB superiors al 5%, amb els moments en què Aznar decidia amb Bush els destins de la humanitat a las Açores o en què Zapatero s’omplia la boca de l’Aliança de Civilitzacions. Aleshores Espanya tenia “el sistema financer més sòlid del món” i superava Itàlia en renda per càpita i, també, la selecció de bàsquet guanyava mundials i la de futbol tornava amb l’Eurocopa a la butxaca.

Ara la mesa del Parlament de Catalunya ha acceptat a tràmit una iniciativa de consulta popular sobre la independència de Catalunya, però aquest procés es produirà en un pols amb una Espanya deprimida, novament acomplexada, infestada de febleses i davant d’una sensació general d’enfonsament i de canvi de cicle propera a la síndrome que va envair els espanyols el 1898, quan el desastre de Cuba va accelerar la descomposició del règim de la primera restauració borbònica. La història ens ensenya, precisament, que els moments de crisi d’Espanya són els moments en què es reforcen les aspiracions nacionals catalanes: així va succeir al segle XVII, es va materialitzar en l’impuls del catalanisme contemporani després del 98, i durant els anys 30 del segle XX, quan la República Catalana es va proclamar dos cops en plena voràgine de la recessió mundial iniciada amb el crac del 29.

En aquest segle XXI, el sobiranisme català ha crescut perquè l’Espanya robusta i orgullosa, coronada pel seu Madrid apoteòsic, havia tingut la temptació de bandejar les nacions perifèriques del projecte d’Estat. El procés independentista, però, s’acabarà de consolidar amb una Espanya immersa en la catàstrofe. Ningú no vol ser arrossegat al naufragi i menys si en comptes de percebre Catalunya com la font de salvació la continuen tractant com la víctima a extorquir. La qüestió és que, com més es dibuixi la voluntat de ruptura catalana, i tenint present els complexos mesetaris, amb més intensitat començarà a associar-se per part espanyola que Catalunya és la responsable de l’aprofundiment de la crisi.

En aquesta tessitura, no deixen de sorprendre’m les visions amables que es prediquen des de l’independentisme sobre les relacions amb Espanya tant en el procés cap a la sobirania com en el context d’una futura constitució d’un Estat català. Em refereixo a la bonhomia que transpira tant el documental de Dolors Genovès Adéu, Espanya?, com els comentaris que han escrit en les pàgines d’aquest diari alguns admirats i estimats opinadors com ara Salvador Cardús, Ferran Mascarell o Alfred Bosch. A Catalunya seguirem un procés independentista escrupolosament democràtic i respectuós amb les llibertats, però una Espanya enfonsada i acorralada reaccionarà d’una manera furibunda que, precisament pel caràcter odiós que expressarà, contribuirà a augmentar la majoria social catalana a favor de l’Estat propi.

L’execució dels temors espanyols més atàvics que implica la independència catalana, allò que ells consideren un atemptat contra les seves essències metafísiques, el drama identitari interior que representarà veure el mapa peninsular no ja sense la franja de Portugal sinó tampoc sense la franja catalana, portarà a l’estament polític, econòmic i cultural espanyol a l’embogiment durant unes quantes generacions. Això amb l’afegit que tampoc no podran reaccionar com ho han fet històricament (és a dir, amb violència) perquè el marc de la Unió Europea ho impedeix.

La impotència davant les aspiracions democràtiques catalanes accentuarà, doncs, la bilis, la catalanofòbia i reduirà, per tant, les possibilitats de conciliació. I aquesta conjuntura no compta amb el fet que la independència de Catalunya podria accelerar processos independentistes a d’altres territoris peninsulars, sigui a la resta dels Països Catalans o sigui a Euskal Herria, de manera que l’imaginari espanyol, aquest imaginari que es continua basant en l’¡A por ellos! i en el seu uniformisme nacional d’arrel imperial, es veuria abocat a assumir la seva condició territorialment amputada, econòmicament erma i emocionalment derrotada.

En efecte, què és Espanya sense les nacions peninsulars perifèriques que des del centre han provat d’assimilar durant segles? Un zombi polític. Per sota de Sèrbia, que, almenys i malgrat la descomposició de Iugoslàvia, sabien a quina identitat nacional pertanyien. Suposo que el que quedés d’Espanya (Castella i els territoris conquerits a l’Al-Àndalus a l’Edat Mitjana) trigaria unes quantes dècades a reimaginar-se i, en aquesta transició, no mostrarien cap mena d’empatia pels seus veïns.

Per això des de l’independentisme català no ens podem continuar enganyant: Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit, ni la coqueta i civilitzada Dinamarca. Amb un estructura d’identitat nacional com l’espanyola (que tremola només per incloure la paraula nació en un preàmbul) la independència no es fa per regenerar Espanya sinó que es fa contra Espanya, amb amenaça directa al seu ésser nacional i a la seva manera de projectar-se al món. La independència no es llegirà des del centre de cap altra manera que com la destrucció d’Espanya, sense cap matís de simpatia ni cap espai de col·laboració. Per aquests motius em temo que la resistència espanyola serà ferotge. Sempre en un marc democràtic i sense violència, però ferotge. Hauríem de començar a considerar-ho. [....]

Les reflexions de Loretta les trobo originals i de una gran talla intel·lectual. Tot al contrari de les fem la majoria de la gent del nostre país. Aquí fem veure que pensem que la culpa de tot es de ZP e interna de Espanya. Quan tothom sap que es del propi sistema capitalista i afecta tan a Europa com EU. Una gran devaluació del euro em sembla una bona sortida i una idea brillant. Encara que les conseqüències per al capital seran doloroses i també per als treballadors.

Per a Xanth de 9:49: Tens raó en que el deute en dòlars seria mes cara. Però  si la majoria del endeutament es en deute publica i per tan en euros no hi ha dubte que una gran depreciació del euro la reduiria  no la quantitat llògicament però si el valor. Potser es la única sortida. Preparem-nos per aquest tipus d’enginyeria financera. No seria la primera vegada que s’utilitza

Angie, estic d’acord que l’euro caurà primer i es tindrà que devaluar moltísim, però al dolar no li quedarà mes remei que segui los passos del euro. L’endeutament americà es colossal. Els xinesos es negant a re-valoritzarà el yuan per a no perdre competitivitat i seguir creixent. Es el preu d’un mon globalitzat. Ahir sortia la noticia del sou dels treballadors de Taiwan muntant lo xisme d’Apple a 100 euros al mes. Llògicament això no es normal

El miracle espanyol del 96 com diu Rajoy , te un nom en castellà es diu “ladrillazo”. Tothom pensava que aquesta gallina d’ous  d’or no podia morir. Aznar presumeix de superàvit sense analitzar que la majoria dels ingressos venien de la construcció i venda als amics d’empreses publiques. Aquí, aquells anys que enyora Rajoy,  vam construir mes que  Alemanya, França e Anglaterra juntes. Molts diners van venir de bancs alemanys, americans, i estrangers. Per això estan ara tan preocupats per recuperar-los. Jo també ho estaria.  No m’estanyaria gens , veure aviat, anuncis com aquest: “Es regala pis”