Sempre hem dit que abans que independentistes som demòcrates. I fóra d’esperar que entre els que prefereixen seguir sent governats per Madrid també prevalgui aquest criteri. Tanmateix, pel que fa als portaveus de partits com el PSOE o el PP, no sembla pas que així sigui. Només així s’entén la negativa radical a acceptar un referèndum que permeti als catalans expressar amb claredat quin és el futur polític que desitgen pel país. Perquè ser demòcrata vol dir acceptar el veredicte de la ciutadania, tant si és per dir que Sí com per dir que no.
Dues opcions perquè volem una resposta clara i explícita. I perquè les alternatives decauen pel seu propi pes. De fet, gairebé és innecessari fer pedagogia en aquest sentit quan cada dia, des de les files dels dos grans partits de l’Estat, es llencen torpedes a la línia de flotació de les suposades terceres vies. Pels seus fets els coneixereu, podria dir un bon democristià. Només cal observar els pressupostos generals de l’Estat i la caiguda de la inversió en prop d’un 25%. I que, en canvi, malgrat la crisi, la recaptació a Catalunya no para de créixer en favor de les arques de l’Estat. D’aquesta manera, Madrid incrementa l’extracció de recursos de Catalunya i en retalla encara més les inversions. I pel que fa al cas de l’IVA, la situació és encara més exasperant. El Govern Rajoy ha incrementat l’IVA fins a un 21%, multiplicant per tres el de cultura. Tot i així, al conjunt de l’Estat la recaptació de l’IVA va caure el 2012 i només l’aportació de Catalunya ha compensat el cop gràcies a una aportació addicional de 2.000 milions d’euros. L’IVA és un impost cedit que en un 50% repercuteix a Catalunya segons la Lofca. Doncs bé, saben quina part s’ha quedat a Catalunya d’aquests 2.000 milions? Zero, ni un cèntim. Perquè s’entengui la magnitud del greuge: només amb aquesta quantitat podríem pagar quatre vegades la paga extra dels treballadors públics que un any més no percebran i que sí rebran -paradoxalment- els empleats de l’administració espanyola.
La tercera via que propugnen alguns catalans, ingènuament en el millor dels casos, és una via que ja no té ni estació de sortida, perquè d’estació d’arribada no n’ha tingut mai. És per això que el catalanisme s’ha estavellat històricament un cop i un altre. Senzillament perquè dos no s’entenen si un no vol. I la part de l’Estat ha fet mil i una demostracions de quina és la seva actitud, que no concep cap mena d’entesa que no passi per una relació de subalternitat i submissió. Insistir en fer el mateix camí que tantes vegades t’ha portat a un carreró sense sortida és d’una irresponsabilitat o candidesa, també en el millor dels casos, que no ens podem permetre arribats a aquest punt de la partida. El procés de l’Estatut és massa recent com per demanar un exercici d’amnèsia col·lectiva. Per no avaluar a quina mena de paradigma responen les crides vagues al diàleg posant perversament ambdues parts al mateix nivell. Què més voldríem els catalans que Madrid fos com Londres i poder acordar una consulta! Si no és així és, ras i curt, pel rebuig sense miraments de Madrid, que tots coneixem perfectament per molt que alguns intenten cínicament dissimular-lo. I encara més retorçat és prometre alegrement una reforma federal de la Constitució, una entabanada que menysté el sentit comú. Tots sabem que reformar la Constitució requereix una majoria de dos terços, ergo el concurs de PP i PSOE. En el fons, però, el problema no és jurídic (perquè de vies n’hi ha), sinó de simple voluntat política. I ja no és que el PP no estigui per la feina, és que el PSOE tampoc ho està, com tots hem tastat en pròpia carn.
Anem per feina, doncs, i deixem de perdre el temps en favor d’aquells que tenen com a únic objectiu impedir una consulta a Catalunya, impedir que els catalans decideixin el seu futur. La tercera via és fum, un fum espès i tèrbol, i serà així fins que no veiem el senyor Rajoy (o Rubalcaba) posant una proposta sobre la taula. Si això s’esdevé, ja ens ho faran saber, i si no és així, és perquè no n’hi ha cap. La consulta no respon a un caprici, és el mandat de les eleccions, el mandat de la gran majoria de catalans. I la feina de les forces polítiques és fer tot el que està a les nostres mans perquè la ciutadania pugui votar i decidir. La missió d’un representant popular és facilitar l’expressió de la ciutadania, no dificultar-la a tothora. Parlar clar a la gent i permetre que s’expressi amb claredat responent a una pregunta clara amb un sí o un no. Quan es va prometre la consulta, clarament a partir de la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, tots sabíem de què estàvem parlant i sobre què volien ser consultats els ciutadans. No sobre drets genèrics, ni sobre si calia reformar la Constitució, ni sobre estatuts ja sentenciats, sinó sobre si els catalans volem o no ser un Estat independent més d’Europa. Aquesta és la qüestió. Fem, doncs, el que hem de fer, que vol dir posar el futur en mans dels ciutadans, que decideixin amb claredat i comprometemnos tots ja a fer possible aquesta consulta i a acceptar el veredicte de la ciutadania. Precisament d’això se’n diu democràcia.
El camí que proposem, el de ser un Estat, és obvi que té poderosos detractors i que genera alguna incertesa. Però és un camí que respon a l’anhel de la ciutadania, que ofereix esperança i il·lusió i, sobretot, que és molt millor que les certeses que ens ofereix seguir com ara. El camí de la dependència, el de les apel·lacions vagues al diàleg, ja el coneixem, l’hem fet massa cops. I és precisament perquè el coneixem, perquè l’hem provat fins a la desesperació, que ja no té cap credibilitat. Avui hi ha una proposta clara sobre la taula, la independència, un clam de punta a punta del país, de tram a tram, de nord a sud; que aquesta proposta d’emancipació del país -la independència- sigui posada a votació és el desig de la immensa majoria de la nostra societat, que -pesi a qui pesi- en la seva immensa majoria creu en la democràcia i vol exercir-la.
Oriol Junqueras
Presidente de ERC
