Esquerra-Dreta és el passat

La dimensió esquerra-dreta agonitza. La seva capacitat orientativa en el mapa ideològic no serveix en l’actualitat. Des de les acaballes del segle XX s’han anat succeint transformacions de la realitat social i política -com la globalització en un sentit extens del terme i les limitacions que presenten els clàssics estats sobirans- que l’estan deixant obsoleta. Així i tot, sobreviu gràcies a l’interès d’acadèmics, periodistes, partits polítics, líders polítics i mitjans de comunicació. Nogensmenys, s’ha convertit en un espai ideològic confús. A vegades, em sembla que el progrés social vingui de de part de liberals o neoliberals i que la socialdemocràcia o el comunisme postmodern vagi a la defensa del statu quo d’un Estat social que ja fa temps que no és viable tal i com l’hem conegut des de mitjans de segle passat. La credibilitat d’aquesta vella dimensió ideològica es troba sota mínims.

Avui dia, certes identitats socials manifesten un interès innegable per a fer política. Identitats nacionals, religioses, de gènere estan permanentment en el debat públic, però no pas en els primers llocs de l’agenda política. La dimensió esquerra-dreta pretén seguir sent referencial per les interessades elits polítiques i mediàtiques; tanmateix s’ha convertit en una cortina de fum. El sentiment de pertinença dels col·lectius i les col·lectivitats i la politització dels seus problemes es troben exposats darrera del fum que representa l’eix esquerra-dreta.

Els discursos de l’esquerra estan sent defensors d’identitats en un sentit fort, i no pas representatius dels interessos de classe social treballadora. Val a dir que el discurs de classe resulta anacrònic en els nostres dies. Mentre l’esquerra no converteixi el seu discurs en quelcom digne de creure-hi, els populismes seguiran alimentant-se de la seva crisi. Les sigles d’alguns partits tradicionals d’esquerres ja no responen a la realitat social. El PSOE, per exemple, és actualment un partit de classe sense “classes”. Els valors abstractes de justícia, igualtat i solidaritat no troben articulació concreta i creïble en els seus discursos. Dit això, a qui li agrada un estat mastodòntic i jerarquitzat el qual determini l’ordre social des d’un centre? Els partits polítics d’esquerres s’han ancorat en el passat, obviant repensar el present i el futur de manera més versemblant.

Definitivament, el discursos polítics que s’acostumen a escoltar -a dreta i a esquerra- desprenen un insuportable tuf a naftalina. Mentrestant, està passant que diversos col·lectius i col·lectivitats reclamen atenció i regulacions possibles i concretes davant els debilitats estats. Uns estats dèbils que demostren una incapacitat i irresponsabilitat preocupant per oferir respostes.

Per exemple, per què una llei de dependència impracticable? Per quedar bé? No és millor no fer res al respecte si no es pot complir, que no pas fer el paper d’estrassa en aquest cas.

El que és ben clar és que la diversitat d’identitats socials que reclamen regulacions a la política estan orfes de respostes plausibles. Polítiques d’Identitats empàtiques i participatives no s’acaben d’integrar seriosament a l’agenda política dels partits, tot i ésser les polítiques del futur. L’esquerra tradicional no convenç per la seva negligència respecte a la pluralitat, multiculturalitat i diversitat. La dreta neoliberal tampoc. La dreta conservadora encara menys. Potser hi ha alguna esperança en partits com Podem per a gestionar i administrar millor la complexitat que plantegen les societats plurals.

En desgreuge de partits polítics, líders i mitjans de comunicació, s’ha de dir que els conflictes que provoquen les identitats són difícils de gestionar i administrar per les seves inherents complicacions. De totes maneres, no hi ha excusa per seguir immobilitzats en un enutjós statu quo que menysté el multiculturalisme i el pluralisme social. De moment, més malament no es poden gestionar les societats plurals i multiculturals del nostre present. Haurem d’esperar el futur.

VEURE L’ORIGINAL

Dividir l’independentisme

Ramon Cotarelo06/09/2022 19:07
5-6 minuts

Les raons del MHP Aragonès per explicar la seva absència de la Diada convocada per l’ANC són que no es tracta d’una convocatòria contra el gobierno de l’estat ni contra l’estat, sinó contra els partits polítics, entre ells, el seu; i contra el govern, també el seu. No semblen pas raons convincents. En primer lloc, perquè, si és un acte contra el govern, ho és també contra el gobierno, al que el govern dona suport. En segon lloc, perquè ser escridassat en les compareixences públiques és un risc inherent a l’ofici de polític. I, a més a més, per a un polític d’esquerres, també hauria de ser una mena de termòmetre de l’ànim de la gent, al costat de la qual diu que està. Continua llegint

El Consell per la República constitueix l’Assemblea de Representants

El Consell per la República constitueix avui l’Assemblea de Representants, amb una sessió presencial a Canet de Rosselló, a Catalunya Nord. A partir de les 11.00 es crearà la mesa d’edat, es confeccionaran les comissions i s’escollirà el president de l’Assemblea de Representants. La legislatura és previst que duri dos anys.

El nou parlament tindrà competències per a triar el govern de l’entitat i s’encarregarà de representar els 101.500 ciutadans que formen part del Consell i d’impulsar-ne l’acció política. A més, intervindrà en qüestions de funcionament i de reglamentació interna. [….]
Aquesta ha estat el resultat:

Sardenya: la nació de les cinc llengües


 

Al llarg de la segona meitat del segle XX, l’italià, llengua de la república, ha anat guanyant presència a l’illa de Sardenya gràcies a la posició de privilegi institucional que ostenta. Malgrat això el sard i les altres llengües de l’illa, entre les quals el català, mantenen una presència important i van recuperant terreny a les institucions. La setmana passada, el Consell de Sardenya, l’organisme d’autogovern, va aprovar una llei de regulació integral de la llengua sarda i de les altres que li són pròpies, com el català de l’Alguer, amb vint-i-cinc vots a favor i vint en contra.

El sard, la llengua que defineix l’illa

De les quatre llengües que s’hi han parlat tradicionalment, el sard, evidentment, és la més important. No solament perquè és la més parlada i més estesa sinó també perquè és la que defineix la identitat pròpia de l’illa. Les altres tres llengües, el català, el cors i el lígur són testimonis del paper de Sardenya com a cruïlla de camins, un paper que n’ha marcat la història a través dels segles. Així hi van arribar el català i el lígur i així es va expandir el cors al sud de l’estret de Bonifacio.



De totes les llengües romàniques, el sard és considerada la més conservadora, la que encara avui s’assembla més al llatí, i la més influenciada pel català, a causa de l’ocupació catalano-aragonesa de l’illa. Les enquestes sociolingüístiques afirmen que un 80% de la població l’entén i que prop del 60% la pot parlar i l’empra com a idioma habitual. De fet, en els espais propis de les altres llengües també hi ha penetrat fortament, com l’italià.

El sard ha hagut de resistir, sobretot després de la segona guerra mundial, un atac constant que passava per vincular-lo a un estatus social inferior i presentar l’italià com a una garantia de promoció econòmica i social. Però als anys setanta va començar una reacció política i cultural a favor d’aquesta llengua que, si bé no n’ha capgirat la situació, sembla haver aturat els pitjors efectes del menyspreu intel·lectual, com la negació, fins i tot, de la categoria de llengua.

Malgrat això, la seva presència està molt lluny de ser normal a l’escola o als mitjans de comunicació, tendència que la llei votada la setmana passada intenta revertir, proposant-ne la introducció curricular a l’escola, juntament amb les tres altres llengües de l’illa. Recentment el govern insular també ha fet un conveni per tal que sigui present en diversos informatius radiofònics de les emissores públiques i ha finançat programes en aquesta llengua a les emissores locals i privades. S’ha projectat la creació d’una televisió en llengua sarda en línia però amb voluntat de passar a les ones.

El català de l’Alguer, símbol d’una identitat ferotge

El Palau Serra, seu de les institucions culturals catalanes a l’Alguer.

El català de l’Alguer, o alguerès, és la llengua parlada en aquesta ciutat de la costa, repoblada per gent del Penedès i del Tarragonès el 1354, en foragitar els genovesos que l’ocupaven. Els algueresos són coneguts arreu de l’illa com ‘els catalans’, fet que remarca la importància de la llengua com a símbol d’una identitat particular que ha resistit tota mena d’embats als llarg dels segles. Tot i amb això, la majoria dels algueresos es consideren sards de parla catalana, part d’una minoritat cultural dins la nació sarda.

Amb tot, el reconeixement en les darreres dècades entre l’Alguer i els Països Catalans ha donat impuls a la llengua i a la consciència de ser part d’un mateix àmbit cultural. Així, les institucions alguereses i, de fet, les sardes han estat molt solidàries amb el procés d’independència de Catalunya i han denunciat molt activament la repressió i la implantació del 155 a Catalunya.

La llengua catalana a l’Alguer ha estat reconeguda per unes quantes normatives tant sardes com municipals i ha rebut molt suport i ajut de la resta dels Països Catalans. Recentment la ciutat ha engegat la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, que agrupa onze associacions que la setmana passada van començar a treballar juntes al Palau Serra, agrupades amb l’Ofici Lingüístic comunal i una nova delegació de l’Institut d’Estudis Catalans.

El cors a Sardenya, un debat ple de matisos

Pràcticament tot el nord de Sardenya parla cors, la varietat toscana de l’illa del nord. Però el debat sobre com de cors és el de Sardenya i si ho és o no és una constant que no para de causar discussions i debats. El gal·lurès i el sasserès són els dos dialectes corsos que molts autors consideren de transició cap al sard i que en alguns casos són considerats fins i tot dues llengües diferents. De fet, s’ha arribat a parlar de l’existència d’una transició entre el toscà, el sard i el cors que tindria com a pont els dialectes del sud de Còrsega i del nord de Sardenya.

El fet que Còrsega formi part ara de l’estat francès i Sardenya de l’estat italià dificulta les polítiques de suport a aquesta llengua, molt especialment a les variants parlades a Sardenya, amb molt poca presència oficial i tan fortament dialectalitzades que en alguns casos són gairebé incomprensibles entre poblacions separades per molt poca distància.

El tabarquí, l’illa lingüística lígur

De totes les llengües parlades a Sardenya, la més peculiar és la llengua lígur, parlada al sud en dues petites illes pròximes a la costa, la de San Pé i la meitat nord de l’illa de Sant’Antiòccu. El tabarquí era parlat antigament també a l’illa Plana d’Alacant o Nova Tabarca. Ambdues foren poblades per genovesos provinents de Tabarka, a l’actual Tunísia.

El lígur es parla entre el territori propi de l’occità i del toscà italià, i el genovès n’és el dialecte més conegut. L’estat italià considera que només és un dialecte més, fet que l’ha condemnada a un declivi constant. A banda la zona compresa entre Mònegue i La Spezia, també es parla a Còrsega, a Calvi i Bonifaccio, i a Sardenya, únic lloc on té un reconeixement oficial.

 

Per molts anys, Núria Feliu!

Núria Feliu fa avui vuitanta anys. Nascuda el 1941, va debutar com a cantant el 1965 i ha destacat pels seus discs de cançons populars catalanes, boleros i cuplets. Però també per haver popularitzat al nostre país estàndards nord-americans, del country i del jazz. De totes les seves peces, se’n destaca la col·laboració amb Tete Montoliu. Núria Feliu té quaranta-dos discs publicats i ha actuat arreu dels Països Catalans.

[….]

Tot allò que cal saber sobre les eleccions del Consell per la República

Després de dos canvis de data, finalment, les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República seran els dies 29, 30 i 31 d’octubre. Avui comença el procés electoral que s’allargarà durant dos mesos. Us expliquem tot allò que cal saber sobre les eleccions.

Què és l’Assemblea de Representants?

L’òrgan que es votarà és l’Assemblea de Representants que esdevindrà el Parlament del Consell per la República. Estarà format per 121 escons, dels quals vuitanta-un seran per a candidatures de la ciutadania i els quaranta restants, per a càrrecs electes com ara regidors, diputats, eurodiputats i senadors. Després d’aquesta reformulació institucional, la legislatura durarà dos anys.

L’Assemblea de Representants, un instrument per a la revolució democràtica

Quines funcions té?

Continua llegint

La palinòdia republicana per Ramón Cotarelo

“Avui és ja palès que el gobierno espanyol “d’esquerres” no ofereix cap taula, sinó  un taüt del diàleg amb el gori-gori a càrrec dels penedits d’ERC”

La discussió sobre si els indults han estat una prova de la feblesa de l’Estat, un avanç del seu proper fracàs o, ans al contrari, una prova de la seva fortalesa i magnanimitat és una pèrdua de temps. Siguin un fracàs o una victòria, els indults han enfortit la posició de l’Estat perquè els indultats republicans reconeixen llur desfeta i la fan extensiva al conjunt del moviment independentista.

El gobierno ha escenificat l’alliberament dels presos amb pompa i circumstància bíbliques: d’una banda, ecos de l’Eclesiastès, a l’Antic Testament, dient que hi ha un temps per al càstig i un temps per al perdó; i de l’altra, com al Nou Testament, enviant els presos/es polítiques al món a predicar la mala nova que la unilateralitat és un error, és a dir, a cantar la palinòdia amb sons que agradin les piloses orelles del llop amagat al Tribunal Suprem. Continua llegint

Puigdemont deixa en evidència Sánchez per negar el dret d’autodeterminació

Les declaracions del president espanyol Pedro Sánchez negant l’existència del dret a l’autodeterminació encara porten cua. El dirigent socialista va deixar anar aquest dijous en una entrevista a La Sexta l’afirmació que aquest dret “no existeix” en les constitucions d’altres països europeus que Espanya té com a referència. Des d’aleshores, no han parat d’arribar evidències que qüestionen les seves declaracions.

Aquest diumenge, el president a l’exili, Carles Puigdemont, ha criticat la ignorància de l’espanyolisme. “Quan es posa militant, l’espanyocentrisme ignora fins i tot l’evidència. Dir que el dret a l’autodeterminació no existeix és dir que la terra és plana“, ha escrit Puigdemont en una piulada.

[….]

El Consell per la República farà les eleccions de la primera Assemblea de Representants a la tardor

Era previst que les eleccions fossin a final de juny, però fonts del Consell asseguren que el calendari s’ha hagut de reformular per l’enrenou de l’actualitat política


Canvi de calendari. Les eleccions a la primera Assemblea de Representants del Consell per la República, que han de servir per a culminar el procés amb què l’entitat assolirà la funcionalitat prevista de bon començament, es faran a la tardor, segons que ha pogut saber VilaWeb. Era previst que les eleccions fossin a final de juny, però segons fonts del Consell el calendari s’ha hagut de reformular per l’enrenou de l’actualitat –marcada per la formació de govern, la concessió dels indults i afectada per qüestions logístiques internes del Consell, com ara la campanya per a la identitat digital republicana. Abans de les eleccions caldrà que el consell de govern validi tot el procés. [….]

Per què el bitcoin ha esdevingut tan important tot i ser tan qüestionat?

Tot i triomfar on les altres monedes electròniques han fracassat, aquestes setmanes se n’ha tornat a posar en dubte el futur · Analitzem el funcionament de la criptomoneda

Bitcoin, el nou or digital?

Per a entendre els mecanismes en què es basa el bitcoin hem de comprendre primer com han funcionat els diners al llarg de la història. El naixement de la primera moneda tal com les coneixem avui dia se situa fa uns cinc mil anys a Mesopotàmia. Tanmateix, s’estima que els humans feien servir objectes amb aquesta funció des de fa quaranta mil anys. La necessitat de diners sorgeix quan l’intercanvi directe d’objectes no resulta pràctic, sigui perquè algú no estigui interessat en allò que oferim, sigui perquè oferim un producte fresc que tan sols podem intercanviar durant un temps limitat. Les monedes ens permeten de conservar el valor d’intercanvi i fan d’intermediari entre dos objectes. Continua llegint