Es poden descarregar imatges RAW (NEF) (només càmeres Wi-Fi)
Acabo de fer unes fotos en format RAW+jpg (només en RAW l’aplicació no detecta res), en aquest tipus de format baixen al mòbil automàticament fins a 291KB en JPG (1620+1080px).Si el que volem es baixar-les amb la màxima qualitat, s’ha de fer per wifi premen al mòbil “download pictures”. Llavors tenim també en JPG a 3MB (6000X400PX). Snapbridge en la versió 2.6 no treballa en RAW.
Transferencia de imágenes automática (versiones de 2 Megapixeles)
-He posat a la camàra format JPG màxima qualidad 6000×4000 i automàticament em transmet la foto al mòbil en format 1620x1080px i 1,00 MB. Una foto normal amb el mòbil amb alta qualitat es de:4,6MB 3000x4000px i amb ultra HD 6000×8000 i 13MB.
Control de càmeres DSLR i mirrorless
Ajust l’enfocament, l’obertura, la velocitat d’obturació, el balanç de blancs i més. Això ho fem premem “remote photografia” la considero una opció molt interessant
Procés de sincronització inicial senzill Funció d’informació de localització amb opcions de precisió. funciona a la perfecció un 5 estrelles a aquesta funció per als amants de la fotografia de viatges.
Conclusió: Una gran camàra amb una excel·lent funció: Snapbridge. Em quedo a la espera d’una versió millorada del software que permeti treballar en RAW. Aquesta versió està pensada només per a xarxes socials però no per a l’emmagatzemament directe al nuvol o servidor a través del mòbil.
Si ja has usat anteriorment la connexió i tens problemes per enllaçar la càmera amb el mòbil. proba de desinstal·lar completament snapbridge i tornar-lo a instal·lar seguint les instruccions que l’APP et va donant.
Aquest comentari d’internet és el que m’ha funcionat millor:
Bluetooth isn’t setup directly from the menu on the d5600 and other SnapBridge enabled cameras. Instead, you have to use the WiFi or NFC linkage from the SnapBridge app to get your phone or tablet to pair with your camera on Bluetooth.
You can view or download the pairing guides and manuals (pdf) for the d5600 at this location: Nikon D5600 Download Center
I’ve only gone through this process with an iOS device and a D500, but here are the basics and the guides at the aforementioned link have the same steps:
Make sure your camera is not in Airplane mode.
Setup WiFi on the camera first, and note that the camera is hosting the WiFi network. You won’t actually be able to connect the camera to an existing AP. You can set a password for this ad-hoc WiFi network on the camera.
Connect to the WiFi network from your device, using the name of the network and password for it that is configured on the camera.
On your camera, locate the “Connect to Smart Device” option in settings and activate it.
Launch SnapBridge on your device. If the WiFi connection dropped (this happens often on iOS), it may prompt you to activate it again. Simply go back to your WiFi settings or use the prompt button in the iOS Snapbridge app and reconnect to the AP/network hosted by the Camera when directed to the phone/tablet settings. Return back to the Snapbridge app after the wifi network is on the camera’s AP.
If everything has gone well, it should detect the camera and you’ll be prompted to verify the bluetooth code on both devices, and from here the pairing goes the same as any other bluetooth device, except that it is within Snapbridge.
Note that if your camera battery is not at 85% or better charge, you may have trouble connecting to the WiFi AP/network hosted by the camera. This is mentioned in the docs but worth repeating because out-of-the-box or after even moderate camera use, the camera’s battery will not be fully charged and you will have to wait for a full charge to setup Bluetooth/Snapbridge. I carry an extra battery with me in the field if I anticipate needing to use SnapBridge.
Last, I had one more quirk that I couldn’t duplicate, but just in case: If you setup a WiFi access password on the camera containing a space or an underscore, you might not be able to connect to it from your phone or tablet. I wasn’t able to duplicate this issue again after the 1.06 patch for the D500, but if you’ve done the same, it may be worth trying a new password for WiFi that only has alphanumeric characters.
De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N Premi Irla d’assaig 2016 Francesc Puigpelat. Breu història del nacionalisme espanyol
Els que ja tenim una certa edat quan estudiàvem la historia d'”Espanya” incloïa els suposats esdeveniments que van ocórrer a la península que es forma per sota els pirineus. Així vam haver d’estudiar llistes interminables de reis godes, personatges com Viriato, resistències heroiques a Numancia i Sagunt etc. Des de fa molt de temps, podem parlar de segles, s’ha intentat associar aquesta territoris geogràfics amb una unitat política. A aquesta tasca s’hi han sumat historiadors, escriptors, intel·lectual i polítics castellans, i ha anat calant aquesta idea als caps de la població en general.
Un exemple de la mena de mistificacions del nacionalisme teatral del segle XIX la dóna “La venganza catalana”, d’Antonio García Gutiérrez, una obra que tracta el tema de l’expedició a Orient dels almogàvers, Ramon Muntaner i Roger de Flor.
Un parell de cites perquè s’entengui com funcionava el falsejament d’una història l’acció de la qual transcorre l’any 1303, un moment en què Espanya, per descomptat, no existia. Hi ha un moment en què la princesa Maria explica a sa mare, Irene, com li ha canviat la vida d’ençà que s’ha casat amb Roger de Flor:
Ya no soy desde ese día griega ¡no!, soy española. Aquí la noble altivez de mi nueva patria siento.
Més endavant, Roger de Flor, que apareix a l’obra com un perfecte exemple de mascle hispànic, malgrat que era mig alemany mig italià, exclama:
Mas no hay turco, ¡vive Cristo! que se alabe de que ha visto de un español las espaldas.
Però la gran estrella de l’època va ser, sens dubte, José Zorrilla (1817-1893), autor del cèlebre Don Juan Tenorio (1844), que és per a molts autors, especialment els hispanistes anglosaxons com Ian Gibson, la quinta essència del caràcter espanyol. Zorrilla va tenir un èxit immens, que no va ser aliè a la seva connexió amb el creixent nacionalisme de les classes cultes del seu temps. Una de les seves obres més importants, El puñal del godo (1843), tracta justament de la derrota de l’Espanya visigoda davant dels perversos invasors musulmans. I la seva Canción del trovador comença amb tota una declaració de principis:
Mi voz, mi razón, mi fantasía la gloria cantan de la patria mía.
Noms com Francisco Martínez Marina, Modesto Lafuente o Fernán Caballero són absolutament desconeguts per al gran públic, malgrat que són pedres angulars en la construcció de la doctrina del nacionalisme espanyol remuntant-lo no a la època Visigoda sinó a la Romana i abans..
Un dels primers a negar aquesta continuïtat entre els visigots i Castella-Espanya va ser Jaume Vicens Vives. El 1952, a la seva “Aproximación a la Historia de España”, escrivia: «Després de la invasió musulmana (711) va quedar trencada la unitat política de l’Estat visigot i destruïda la carcassa econòmica, jurídica i espiritual d’aquella societat Aleshores neixen les Espanyes en la seva plural unitat. Alineats des de Galícia a Catalunya, en el millor dels casos simples illots testimoni davant la marea musulmana, els nuclis cristians comencen la seva cursa històrica».
És difícil exagerar la importància d’aquest judici: és la negació pura i simple d’un dels mites fundacionals del nacionalisme espanyol! Les conseqüències salten a la vista: si el que afirmava Vicens Vives era cert, aleshores no tenia cap sentit considerar Espanya com un país essencialment unitari. Al contrari: era un país compost i plural des dels seus mateixos orígens!
La tesi de Vicens Vives va tenir el suport de bona part de la comunitat científica dels historiadors espanyols, i també dels hispanistes d’arreu del món.
Tot hi així n´hi ha que segueixen reptin la cançoneta de Espanya “la patria milenaria”
Is this the real life?
Is this just fantasy?
Caught in a landslide,
No escape from reality.
Open your eyes,
Look up to the skies and see,
I’m just a poor boy, I need no sympathy,
Because I’m easy come, easy go,
Little high, little low,
Any way the wind blows doesn’t really matter to me, to me.
Mama, just killed a man,
Put a gun against his head,
Pulled my trigger, now he’s dead.
Mama, life had just begun,
But now I’ve gone and thrown it all away.
Mama, ooh,
Didn’t mean to make you cry,
If I’m not back again this time tomorrow,
Carry on, carry on as if nothing really matters.
Too late, my time has come,
Sends shivers down my spine,
Body’s aching all the time.
Goodbye, everybody, I’ve got to go,
Gotta leave you all behind and face the truth.
Mama, ooh (any way the wind blows),
I don’t wanna die,
I sometimes wish I’d never been born at all.
I see a little silhouetto of a man,
Scaramouche, Scaramouche, will you do the Fandango?
Thunderbolt and lightning,
Very, very frightening me.
(Galileo) Galileo.
(Galileo) Galileo,
Galileo Figaro
Magnifico-o-o-o-o.
I’m just a poor boy, nobody loves me.
He’s just a poor boy from a poor family,
Spare him his life from this monstrosity.
Easy come, easy go, will you let me go?
Bismillah! No, we will not let you go. (Let him go!)
Bismillah! We will not let you go. (Let him go!)
Bismillah! We will not let you go. (Let me go!)
Will not let you go. (Let me go!)
Never, never let you go
Never let me go, oh.
No, no, no, no, no, no, no.
Oh, mama mia, mama mia (Mama mia, let me go.)
Beelzebub has a devil put aside for me, for me, for me.
So you think you can stone me and spit in my eye?
So you think you can love me and leave me to die?
Oh, baby, can’t do this to me, baby,
Just gotta get out, just gotta get right outta here.
(Ooooh, ooh yeah, ooh yeah)
Nothing really matters,
Anyone can see,
Nothing really matters,
Nothing really matters to me.
La història es basa en la idea de perpetrar un crim perfecte: dos desconeguts, sense cap més vincle entre ells que aquell trajecte de tren, es proposen assassinar mútuament al seu principal enemic, de manera que tots dos tenen coartada i no se’ls pot relacionar amb les víctimes.
Així doncs, un dels estranys, Bruno, es compromet a matar a la dona de Guy, el segon estrany, mentre que aquest últim hauria de matar el pare del Bruno. El problema comença quan, mentre que un s’ha pres la conversa com una broma, l’altre té la determinació d’anar endavant amb el pla.
Comentari: He Llegit la traducció catalana. No la troba massa ben feta amb paraules excessivament rebuscades. El llibre no aconsegueix mantenir l’interès en bona part d’ell. Només el final es mostra inesperat i interessant.
