Estupor i tremolors ( Amélie Nothomb)

El senyor Haneda era el superior del senyor Omochi, que era el superior del senyor Saito, que era el superior de la senyoreta Mori, que era la meva superior. I jo, jo no era la superior de ningú.

Es podrien dir les coses d’una altra manera. Jo estava a les ordres de la senyoreta Mori, que estava a les ordres del senyor Saito, i així successivament, amb la precisió que, cap avall, les ordres podien saltar-se els esglaons jeràrquics.

Així doncs, a la companyia Yumimoto, jo estava a les ordres de tothom.

*

El 8 de gener de 1990, l’ascensor em va escopir a l’última planta de l’edifici Yumimoto. La finestra, al final del vestíbul, em va aspirar tal com ho hauria fet l’ull de bou foradat d’un avió. Lluny, molt lluny, hi havia la ciutat —tan lluny que jo dubtava d’haver-hi posat mai els peus.

Ni tan sols vaig pensar que m’havia d’haver presentat a la recepció. De fet, no hi havia cap pensament dins del meu cap, res que no fos la fascinació pel buit, per la finestra de vidre.

Una veu ronca va acabar pronunciant el meu nom, al meu darrere. Em vaig girar. Un home d’una cinquantena d’anys, baixet, prim i lleig, se’m mirava amb disgust.

—Per què no heu avisat la recepcionista de la vostra arribada? —em va demanar.

No trobava res per respondre i no li vaig respondre res. Vaig inclinar el cap i les espatlles, al mateix temps que constatava que, només en deu minuts, sense haver dit ni paraula, ja havia causat una mala impressió, el dia de la meva entrada a la companyia Yumimoto.

L’home em va dir que era el senyor Saito. Em va conduir a través d’innombrables i immenses sales, on em va presentar a una gernació de persones de les quals oblidava els noms a mesura que ell els anava enunciant.

Tot seguit em va introduir al despatx del seu superior, el senyor Omochi, que era enorme i esfereïdor, la qual cosa demostrava que era el vicepresident.

Després em va ensenyar una porta i em va anunciar amb un aire tot solemne que, darrere d’aquella porta, hi havia el senyor Haneda, el president. No cal dir que era absurd de pensar trobar-lo.

Finalment, em va guiar fins a una sala gegantesca en la qual treballaven una quarantena de persones. Em va assenyalar el meu lloc, que era just al davant del de la meva superior directa, la senyoreta Mori. Aquesta darrera estava reunida i no vindria fins al començament de la tarda.

El senyor Saito em va presentar breument a l’assemblea. Després, em va preguntar si m’agradaven els reptes. Era evident que no podia pas respondre de forma negativa.

—Sí —vaig dir.

Va ser la primera paraula que vaig pronunciar a la companyia. Fins aleshores, m’havia limitat a inclinar el cap.

El «repte» que em va proposar el senyor Saito consistia a acceptar la invitació d’un tal Adam Johnson per jugar al golf amb ell, el diumenge següent. Havia d’escriure una carta en anglès a aquell senyor per notificar-l’hi.

—Qui és Adam Johnson? —vaig cometre la bestiesa de preguntar.

El meu superior va sospirar amb exasperació i no va respondre. ¿Tan estrany era que no sabés qui era el senyor Johnson, o és que la meva pregunta era indiscreta? Mai no ho vaig saber —i mai no vaig saber qui era Adam Johnson.

L’exercici em va semblar fàcil. Em vaig asseure i vaig escriure una carta cordial: el senyor Saito s’alegrava davant la idea de jugar al golf el diumenge següent amb el senyor Johnson i li enviava records. Vaig portar-la al meu superior.

El senyor Saito va llegir el meu treball, va llançar un petit crit despectiu i el va estripar:

—Torneu-hi.

Vaig creure que havia estat massa amable o familiar amb Adam Johnson, de manera que vaig redactar un text fred i distant: el senyor Saito prenia nota de la decisió del senyor Johnson i d’acord amb els seus desigs jugaria al golf amb ell.

El meu superior va llegir el meu treball, va llançar un petit crit despectiu i el va estripar:

—Torneu-hi.

Vaig tenir ganes de preguntar on era el meu error, però era evident que el meu cap no toleraria les preguntes, tal com ja ho havia demostrat la seva reacció a la meva investigació a propòsit del destinatari. Calia, doncs, que trobés tota sola quin llenguatge havia de mantenir amb el misteriós Adam Johnson.

Vaig passar les hores següents redactant missives a aquell jugador de golf. El senyor Saito va anar compassant la meva producció a base d’estripar-la, sense cap altre comentari que aquell crit que devia ser com la tornada d’una cançó. Cada vegada m’havia d’inventar una formulació diferent.

Hi havia en aquell exercici un aspecte de «Bella marquesa, els vostres ulls tan bonics em fan morir d’amor» que no deixava de tenir la seva gràcia. Jo explorava categories gramaticals en mutació: «I si Adam Johnson es convertís en el verb, el diumenge següent en el subjecte, jugar al golf en el complement d’objecte i el senyor Saito en l’adverbi? El diumenge següent accepta amb alegria de venir a Adamjohnsonar un jugar al golf senyorSaitoment. I pam a l’ull d’Aristòtil!»[1]

Ja començava a divertir-me quan el meu superior em va interrompre. Va estripar l’enèsima carta sense ni tan sols llegir-la i em va dir que la senyoreta Mori havia arribat.

—Treballareu amb ella aquesta tarda. Mentrestant, aneu a buscar-me un cafè.

Ja eren les dues del migdia. Les meves gammes epistolars m’havien absorbit tant que no havia pensat a fer ni la més petita pausa.

Vaig deixar la tassa sobre la taula del senyor Saito i me’n vaig tornar. Una noia alta i llarga com un arc venia cap a mi.

*

Sempre, quan torno a pensar en Fubuki, torno a veure l’arc nipó, més alt que un home. És per això que vaig batejar la companyia «Yumimoto», és a dir «les coses de l’arc».

I quan veig un arc, sempre, torno a pensar en Fubuki, més alta que un home.

*

—Senyoreta Mori?

—Digueu-me Fubuki.

Jo ja no escoltava el que em deia. La senyoreta Mori feia pel cap baix un metre vuitanta, una alçada que pocs homes japonesos assolien. Era admirablement esvelta i graciosa, malgrat la rigidesa nipona a la qual s’havia de sacrificar. Però el que em deixava de pedra era l’esplendor del seu rostre.

Ella m’anava enraonant, i jo sentia el so de la seva veu dolça i tota plena d’intel·ligència. M’ensenyava informes, m’explicava de què es tractava, somreia. Jo ni m’adonava que no l’estava escoltant.

A continuació, em va convidar a llegir a la meva taula, davant mateix de la seva, els documents que havia preparat. Es va asseure i va començar a treballar. Jo fullejava dòcilment tot aquell paperam que m’havia donat perquè hi anés pensant. Es tractava de reglaments, de llistes.

A dos metres davant meu, l’espectacle del seu rostre era captivador. Les seves parpelles abaixades damunt de les xifres li impedien de veure que jo l’estava estudiant. Tenia el nas més bonic del món, el nas japonès, aquest nas inimitable, de narius delicats i reconeixedors entre mil. No tots els nipons tenen aquest nas però, si algú el té, només pot ser d’origen nipó. Si Cleòpatra hagués tingut un nas com aquell, la geografia del planeta n’hauria quedat afectada per sempre més.

*

Al vespre, hauria calgut ser ben mesquina per pensar que cap de les meves capacitats per les quals havia estat contractada no m’havia servit. Al capdavall, el que jo havia volgut era treballar en una empresa japonesa. I ja hi era.

Vaig tenir la impressió d’haver passat un dia excel·lent. Els dies següents van confirmar aquella impressió.

No sempre comprenia quin era el meu paper en aquella empresa, però això m’era ben indiferent. El senyor Saito semblava trobar en mi un motiu de consternació, però això m’era més indiferent encara. Jo estava encantada amb la meva col·lega. La seva amistat em semblava una raó més que suficient per passar deu hores al dia al si de la companyia Yumimoto.

El color de la seva cara, blanc i mat alhora, era aquell mateix de què parla tan bé Tanizaki. Fubuki encarnava a la perfecció la bellesa nipona, amb l’excepció al·lucinant de la seva alçada. El seu rostre la feia assemblar al «clavell del vell Japó», símbol de la noia noble del temps passat: col·locat damunt d’aquella silueta immensa, estava destinat a dominar tot el món.

*

Yumimoto era una de les companyies més grans de l’univers. El senyor Haneda en dirigia la secció Import-Export, que comprava i venia tot el que existia de cap a cap del planeta.

El catàleg Import-Export de Yumimoto era la versió titànica del de Prévert: des de l’emmental finlandès fins a la sosa de Singapur, passant per la fibra òptica canadenca, el pneumàtic francès i el jute de Togo, res no se li escapava.

Els diners, a can Yumimoto, ultrapassaven la comprensió humana. A partir d’una certa acumulació de zeros, les quantitats abandonaven el domini dels nombres i entraven en el de l’art abstracte. Jo em preguntava si existia, en el si de la companyia, alguna persona capaç d’alegrar-se d’haver guanyat cent milions de iens, o de deplorar la pèrdua d’una suma equivalent.

Els empleats de Yumimoto, com els zeros, només adquirien el seu valor al darrere de les altres xifres. Tots, excepte jo, que ni tan sols assolia el poder del zero.

Els dies anaven passant i jo continuava sense servir per a res. Això, tanmateix, no m’amoïnava gaire. Tenia la impressió que s’havien oblidat de mi, la qual cosa no era pas gens desagradable. Asseguda en el meu lloc, llegia i rellegia els documents que Fubuki havia posat a la meva disposició. Estaven prodigiosament mancats d’interès, tret d’un que duia la relació dels membres de la companyia Yumimoto: hi havia registrats els cognoms, els noms, la data i lloc de naixement, el cognom del possible cònjuge i dels fills, amb el lloc i la data de naixement per a cadascun d’ells.

En si mateixes, aquelles informacions no tenien res de fascinant. Però quan es té molta gana, un crostó de pa es torna llaminer: en l’estat desvagat i d’inanició en què es trobava el meu cervell, aquella llista em va semblar cruixent com una revista d’escàndols. De fet, era l’únic paperam que comprenia.

Perquè semblés que treballava, vaig decidir d’aprendre-me-la de memòria. Hi havia un centenar de noms. La majoria eren casats i pares o mares de família, la qual cosa feia la meva feina més difícil.

Jo estudiava: tenia la cara tan aviat ajupida sobre l’assignatura com aixecada perquè pogués anar recitant dins de la meva caixa negra. Quan alçava el cap, el meu esguard requeia sempre damunt del rostre de Fubuki, asseguda al meu davant.

*

El senyor Saito ja no em demanava que escrivís cartes a Adam Johnson, ni a ningú més. De fet, no em demanava res, llevat que li portés tasses de cafè.

Quan es començava a treballar en una companyia nipona, no hi havia res de més normal que començar per l’ôchakumi «la funció de l’honorable te». Així és que jo em vaig prendre aquest paper ben seriosament, tant més que era l’únic que m’estava atribuït.

De seguida vaig conèixer els costums de cadascú: per al senyor Saito, a partir de dos quarts de nou, un cafè. Per al senyor Unaji, un cafè amb llet, dos sucres, a les deu. Per al senyor Mizuno, un vas de coca-cola cada hora. Per al senyor Okada, a les cinc de la tarda, un te anglès amb un núvol de llet. Per a Fubuki, un te verd a les nou, un cafè a les dotze, un te verd a les tres i un últim cafè a les set de la tarda —ella me’n donava les gràcies cada vegada amb una cortesia encisadora.

*

Aquella tasca tan humil va acabar sent el primer instrument de la meva pèrdua.

Un matí, el senyor Saito em va indicar que el vicepresident rebia al seu despatx una important delegació d’una firma amiga:

—Cafè per a vint persones.

Així doncs, vaig entrar al despatx del senyor Omochi amb la meva gran safata i vaig ser més que perfecta: vaig servir cada tassa amb una humilitat insistent, salmodiant les fórmules usuals més refinades, abaixant els ulls i inclinant-me. Si existís una medalla al mèrit de l’ôchakumi, m’hauria d’haver estat concedida.

Unes quantes hores després, la delegació se’n va anar. Llavors, la veu de tro de l’enorme senyor Omochi va cridar:

—Saito-san!

Vaig veure el senyor Saito com s’alçava d’un bot, es tornava lívid i corria cap a l’antre del vicepresident. Els brams d’aquell obès van ressonar darrere la paret. No s’entenia el que deia, però no feia pas bon so.

El senyor Saito va tornar, amb el rostre descompost. Vaig sentir per ell un estúpid rampell de tendresa pensant que pesava una tercera part del seu agressor. Fou aleshores que em va cridar, amb un to furiós.

El vaig seguir fins a un despatx buit. Va parlar-me amb una còlera que el feia quequejar:

—Heu indisposat profundament contra nosaltres la delegació de la nostra firma amiga! Heu servit el cafè amb fórmules que suggerien que parlàveu el japonès a la perfecció!

—Però no el parlo pas tan malament, Saito-san.

—Calleu! Amb quin dret us defenseu? El senyor Omochi està molt enfadat amb vós. Heu creat un ambient execrable en la reunió d’aquest matí: ¿com podien trobar-se còmodes els nostres interlocutors, amb una dona blanca que comprenia la seva llengua? A partir d’ara, no torneu a parlar japonès.

Jo me’l vaig mirar amb uns ulls ben rodons:

—Perdó?

—Que ja no sabeu el japonès. Queda clar?

—Però si és justament pel meu coneixement de la vostra llengua, que Yumimoto em va contractar!

—Això m’és ben igual. Us dono l’ordre de no entendre més el japonès.

—És impossible. Ningú no pot obeir una ordre com aquesta.

—Sempre hi ha una manera o altra d’obeir. Això és el que haurien de comprendre els cervells occidentals.

«Ja hi som», vaig pensar abans de continuar:

—El cervell nipó és capaç probablement de forçar-se a oblidar una llengua. El cervell occidental no pot fer-ho.

Aquell argument extravagant va semblar assumible per al senyor Saito.

—Així i tot, intenteu-ho. Si més no, feu-ho veure. He rebut ordres a propòsit de vós. Està ben entès?

El to era sec i imperiós.

Quan vaig tornar a la meva taula, devia fer una cara tota estrafolària, car Fubuki em va adreçar un esguard dolç i inquiet. Vaig quedar-me prostrada molta estona, preguntant-me quina actitud adoptar.

El més lògic hauria estat presentar la meva dimissió. Tanmateix, no podia optar per aquella idea. Als ulls d’un occidental, no hauria tingut res d’infamant; als ulls d’un japonès, hauria estat perdre tot el meu prestigi. Amb prou feines feia un mes que era a la companyia. I havia signat un contracte per un any. Anar-me’n al cap de tan poc temps m’hauria cobert d’oprobi, tant als seus ulls com als meus.

I més quan jo no tenia gens de ganes d’anar-me’n. Al capdavall m’havia escarrassat força per entrar en aquella companyia: havia estudiat la llengua de Tòquio per als negocis, havia superat uns exàmens. Certament, mai no havia tingut l’ambició de convertir-me en un geni de la guerra del comerç internacional, però sempre havia experimentat el desig de viure en aquell país que jo venerava d’ençà dels primers records idíl·lics que havia conservat de la meva més tendra infantesa.

Em quedaria.

En conseqüència, havia de trobar un mitjà d’obeir l’ordre del senyor Saito. Vaig sondejar el meu cervell buscant una capa geològica propícia a l’amnèsia: ¿hi havia masmorres en la meva fortalesa neuronal? Per desgràcia, l’edifici tenia punts forts i punts febles, garites i fissures, caus i fossats, però no res que permetés de sepultar-hi una llengua que sentia parlar constantment.

Si no la podia oblidar, podria almenys encobrir-la? Si el llenguatge era un bosc, ¿em seria possible d’amagar, darrere els faigs francesos, els telis anglesos, els roures llatins i les oliveres gregues, la immensitat de les criptomèries nipones que, pensant en aquell cas, havien estat designades amb un nom tan escaient?

Mori, el cognom de Fubuki, significava bosc. ¿Va ser per aquesta raó que en aquell instant vaig posar damunt d’ella els meus ulls desemparats? Llavors em vaig adonar que m’estava mirant tota l’estona, amb un aire interrogador.

Es va aixecar i em va fer senyal que la seguís. A la cuina, em vaig deixar caure sobre una cadira.

—Què us ha dit? —em va demanar.

Li vaig obrir el meu cor. Vaig parlar amb una veu convulsiva, estava a punt de plorar. I ja no vaig poder retenir més unes paraules perilloses.

—Odio el senyor Saito. És un porc i un imbècil.

Fubuki va fer un petit somriure.

—No. Us equivoqueu.

—Evidentment. Vós sou molt gentil, vós no veieu el mal enlloc. En fi, per donar-me una ordre semblant, no cal pas ser un…

—Calmeu-vos. L’ordre no venia pas d’ell. Ell transmetia simplement les instruccions del senyor Omochi. No tenia elecció.

—En aquest cas, és el senyor Omochi que és un…

—És un home molt especial —va tallar-me—. Què voleu? És el vicepresident. No hi podem fer res, nosaltres.

—Podria parlar-ne amb el president, el senyor Haneda. Quina mena d’home és?

—El senyor Haneda és un home notable. És molt intel·ligent i molt bo. Però, per desgràcia, no es pot ni plantejar que us n’aneu a queixar-vos a ell.

Tenia raó, ja ho sabia. Hauria estat inconcebible, cap amunt, saltar-se encara que només fos un sol esglaó jeràrquic —amb més raó, doncs, saltar-se’n tants. Només podia adreçar-me al meu superior directe, que era justament la senyoreta Mori.

—Vós sou el meu únic recurs, Fubuki. Ja sé que no hi podeu fer gran cosa. Però us ho agraeixo. La vostra simple humanitat em fa tant de bé…

Ella va somriure.

Li vaig demanar quin era l’ideograma del seu nom de pila. Em va ensenyar la seva targeta. Vaig mirar els kanji i vaig exclamar:

—Tempestat de neu! Fubuki significa «tempestat de neu»! És massa bonic, anomenar-se així.

—Vaig néixer durant un tempesta de neu. Els meus pares hi van veure un senyal.

La llista Yumimoto em va venir al cap: «Mori Fubuki, nascuda a Nara el 18 de gener de 1961…» Era una filla de l’hivern. Vaig imaginar-me tot d’una aquella tempesta de neu damunt la sublim ciutat de Nara, damunt les seves nombrosíssimes campanes —¿no era normal que aquella esplèndida noia hagués nascut el dia en què la bellesa del cel queia damunt la bellesa de la terra?

Em va parlar de la seva infantesa al Kansai. Jo li vaig parlar de la meva, que havia començat a la mateixa província, no gaire lluny de Nara, al poble de Shukugawa, prop del mont Kabuto —l’evocació d’aquells llocs mitològics m’omplia de llàgrimes els ulls.

—Que contenta que estic que totes dues siguem filles del Kansai! És allí que batega el cor del vell Japó.

Era allí, també, que bategava el meu cor d’ençà d’aquell dia en què, a l’edat de cinc anys, vaig abandonar les muntanyes nipones pel desert xinès. Aquell primer exili m’havia marcat tant que em sentia capaç d’acceptar-ho tot per tal de ser reincorporada a aquell país del qual m’havia considerat originària durant tant de temps.

Quan vam tornar a les nostres taules que estaven davant per davant, encara no havia trobat cap solució al meu problema. Sabia menys que mai quin era i quin seria el meu lloc a la companyia Yumimoto. Però sentia una gran pau interior, perquè era companya de Fubuki Mori.

*

Calia, doncs, que adoptés el posat d’estar enfeinada, però sense que semblés que comprenia ni un mot del que es deia al meu voltant. A partir d’aleshores, vaig servir les diverses tasses de te i de cafè sense ni tan sols l’ombra d’una fórmula de cortesia i sense respondre als agraïments dels directius. Aquests no estaven al corrent de les meves noves instruccions i se sorprenien que l’amable geisha blanca s’hagués transformat en una carpa tan grollera com una ianqui.

L’ôchakumi no em prenia dissortadament gaire temps. Així és que, sense demanar el parer de ningú, vaig decidir de distribuir la correspondència.

Es tractava d’empènyer un enorme carro metàl·lic a través dels nombrosos despatxos gegants i donar a cadascú les seves cartes. Aquell treball m’anava la mar de bé. Primer de tot, utilitzava la meva capacitat lingüística, ja que la majoria de les adreces eren redactades en ideogrames —quan el senyor Saito era molt lluny de mi, no amagava pas que coneixia el nipó. Després, vaig descobrir que no m’havia estudiat de memòria la llista Yumimoto per a no res: podia, no sols identificar l’empleat més petit, sinó aprofitar-me de la meva tasca per, si s’esqueia, desitjar-los un excel·lent aniversari, a ells o a la seva esposa o fills.

Amb un somriure i una reverència, deia: «Aquí teniu la vostra correspondència, senyor Shiranai. Un bon aniversari per al vostre petit Yoshiro, que avui fa tres anys.»

La qual cosa em valia cada cop una mirada estupefacta.

Aquella feina em prenia més temps encara, perquè havia de circular a través de tota la companyia, que s’estenia per dues plantes. Amb el meu carro, que em donava una presència agradable, no parava d’agafar l’ascensor. Això m’agradava perquè just al costat, al lloc on l’esperava, hi havia una immensa finestra de vidre. Jo jugava aleshores al que anomenava «llançar-me a la visió». Enganxava el meu nas a la finestra i em deixava caure mentalment. La ciutat era tan lluny a sota meu: abans que m’esclafés contra el terra, tenia l’oportunitat de mirar tantes coses…

Havia trobat la meva vocació. El meu esperit s’expandia en aquell treball simple, útil, humà i propici a la contemplació. M’hauria agradat de fer-lo tota la vida.

*

El senyor Saito em va cridar al seu despatx. M’havia guanyat una estirada d’orelles ben merescuda: era culpable d’un greu crim d’iniciativa. M’havia atribuït a mi mateixa una funció sense demanar el permís dels meus superiors directes. A més, l’autèntic empleat de correus de l’empresa, que arribava a la tarda, es trobava al caire d’una crisi nerviosa, car es creia que estava a punt de ser despatxat.

—Robar la feina d’algú és una molt mala acció —va dir-me el senyor Saito amb tota la raó.

Em sabia molt de greu de veure com s’interrompia tan de presa una carrera prometedora. A més a més, es plantejava novament el problema de la meva activitat.

Vaig tenir una idea que va semblar-li lluminosa a la meva ingenuïtat: en el curs de les meves passejades per l’empresa, m’havia adonat que cada despatx implicava l’existència de molts calendaris que gairebé mai no anaven a l’hora, fos perquè el quadret vermell i mòbil no havia estat avançat fins a la data bona, fos perquè no havien passat la pàgina del mes.

Aquell cop no em vaig oblidar de demanar permís:

—Puc posar els calendaris al dia, senyor Saito?

Em va respondre que sí sense parar-hi esment. Vaig considerar que ja tenia un ofici.

Al matí, doncs, passava per cada despatx i desplaçava el quadret vermell fins a la data idònia. Ja tenia un lloc de treball: era avançadora-giradora de calendaris.

A poc a poc, els membres de Yumimoto es van anar adonant del meu comportament. En van experimentar una hilaritat creixent.

Em preguntaven:

—Què, va bé això? No us canseu massa amb aquest exercici tan esgotador?

Jo responia tot somrient:

—És terrible. Prenc vitamines.

M’agradava la meva feina. Tenia l’inconvenient d’ocupar massa poc temps, però em permetia d’agafar l’ascensor i, doncs, de llançar-me a la visió. A més, divertia el meu públic.

En aquest sentit, vam fer el cim quan vam passar del mes de febrer al mes de març. Aquell dia no n’hi havia prou d’avançar el quadre vermell: calia girar, fins i tot arrencar, la pàgina de febrer. Els empleats dels diversos despatxos em van rebre com es rep un esportista. Jo assassinava els mesos de febrer amb grans gestos de samurai, imitant una lluita sense pietat contra la fotografia gegant del mont Fuji tot nevat, que il·lustrava aquell període en el calendari Yumimoto. Després abandonava els llocs del combat, amb un aire esgotat i amb l’orgull sobri d’un guerrer victoriós, sota els banzai d’uns comentaristes encantats.

El rumor de la meva glòria va arribar a orelles del senyor Saito. M’esperava rebre una repulsa magistral per haver fet el pitjor. De manera que ja tenia preparada la meva defensa:

—Em vau autoritzar a posar al dia els calendaris —vaig començar abans i tot de patir la seva fúria.

Em va respondre sense gens de còlera, amb el to de simple disgust que li era acostumat:

—Sí. Podeu continuar. Però no torneu a fer cap més espectacle: desconcentreu els empleats.

Vaig quedar parada de la lleugeresa de la reprimenda. Llavors el senyor Saito va continuar:

—Fotocopieu-me això.

Em va allargar un enorme feix de pàgines de format A4. Devia haver-n’hi un miler.

Vaig lliurar el paquet a la funció automàtica de la fotocopiadora, que va efectuar la tasca amb una rapidesa i una cortesia exemplars. Vaig portar al meu superior l’original i les còpies.

Em va fer cridar altre cop:

—Les vostres fotocòpies estan lleugerament descentrades —va dir tot mostrant-me’n un full—. Torneu-hi.

Me’n vaig anar de bell nou a la fotocopiadora tot pensant que devia haver col·locat malament les pàgines. Aquella vegada hi vaig posar una cura extrema: el resultat va ser impecable. Vaig portar la meva obra al senyor Saito.

—Tornen a estar descentrades —em va dir.

—No és veritat! —vaig exclamar-me.

—És terriblement groller dir una cosa així a un superior.

—Perdoneu. Però m’he preocupat que les fotocòpies fossin perfectes.

—Doncs no ho són. Mireu.

Em va ensenyar un full que em va semblar irreprotxable.

—On és el defecte?

—Aquí, mireu: el paral·lelisme amb la vora no és absolut.

—Trobeu que no?

—Per això us ho dic!

Va llançar el feix a la paperera i va continuar:

—Que treballeu amb l’automàtic?

—En efecte.

—Vet aquí l’explicació. No heu de fer servir l’automàtic. No és prou precís.

—Senyor Saito, sense l’automàtic, necessitaria hores per enllestir-ho.

—I on veu el problema? —va somriure—. Justament us faltava feina.

Vaig comprendre que era el meu càstig per l’assumpte dels calendaris.

Em vaig instal·lar a la fotocopiadora com si fossin les galeres. Cada vegada havia d’aixecar la tapa, posar la pàgina amb precisió, prémer la tecla i després examinar el resultat. Ja eren les tres de la tarda quan havia arribat a la meva presó. A les set, encara no havia acabat. De tant en tant, passaven alguns empleats: si tenien més de deu còpies a fer, els demanava humilment que s’avinguessin a fer servir la màquina situada a l’altre extrem de passadís.

Vaig donar un cop d’ull al contingut d’allò que fotocopiava. Vaig pensar que em moria de riure en adonar-me que es tractava del reglament del club de golf del qual era soci el senyor Saito.

Al cap d’un moment, més aviat em van venir ganes de plorar pensant en els pobres arbres innocents que el meu superior malversava només per castigar-me. M’imaginava els boscos del Japó de la meva infantesa, erables, criptomèries i ginkgos, arrasats amb l’únic objecte de castigar una persona tan insignificant com ara jo. I recordava que el nom de família de Fubuki significava bosc.

Va arribar aleshores el senyor Tenshi, que dirigia la secció dels productes lactis. Tenia el mateix grau que el senyor Saito, el qual era director de la secció de comptabilitat general. Me’l vaig mirar tota sorpresa: un directiu de la seva importància, no delegava ningú per fer les seves fotocòpies?

Va respondre a la meva pregunta muda:

—Són les vuit del vespre. Sóc l’únic membre del meu despatx que encara treballa. Digueu-me, per què no feu anar l’automàtic?

Li vaig explicar amb un humil somriure que es tractava d’instruccions expresses del senyor Saito.

—Ja ho veig —va dir amb una veu tota plena de sobreentesos.

Va semblar que reflexionava i després em va preguntar:

—Sou belga, oi?

—Sí.

—Doncs em ve molt a tomb. Tinc un projecte molt interessant relacionat amb el vostre país. Acceptaríeu de fer-me’n un estudi per a mi?

Me’l vaig mirar com aquell que es mira el Messies.

Em va explicar que una cooperativa belga havia desenvolupat un nou procediment per treure les matèries grasses de la mantega.

—Jo crec en la mantega desnatada —va dir—. És el futur.

Em vaig inventar de seguida una opinió:

—Sempre ho he pensat!

—Veniu-me a veure demà, al meu despatx.

Vaig acabar les meves fotocòpies en un estat d’inconsciència. Una gran carrera s’obria al meu davant. Vaig posar el feix de fulls A4 sobre la taula del senyor Saito i me’n vaig anar, triomfant.

*

L’endemà, quan vaig arribar a la companyia Yumimoto, Fubuki em va dir amb un aspecte esporuguit:

—El senyor Saito vol que torneu a fer les fotocòpies. Les troba descentrades.

Vaig esclafir a riure i vaig explicar a la meva companya el petit joc a què semblava lliurar-se amb mi el nostre cap.

—Estic segura que ni tan sols s’ha mirat les noves fotocòpies. Les vaig fer una per una, gairebé calibrades al mil·límetre. No sé pas quantes hores em van fer falta —tot plegat pel reglament del seu club de golf!

Fubuki es va compadir de mi amb una dolcesa indignada:

—Us està torturant!

Jo la vaig reconfortar:

—No us hi amoïneu. M’entreté.

Vaig tornar a aquella fotocopiadora que ja començava a conèixer la mar de bé i vaig confiar el meu treball a l’automàtic: estava convençuda que el senyor Saito dictaria la seva sentència sense el més petit esguard per a la meva tasca. Vaig fer un somriure commogut pensant en Fubuki: «És tan amable! Sort que és allí!»

En el fons, la nova exhibició del senyor Saito m’anava de primera: la vigília m’havia passat més de set hores fent, una per una, les mil fotocòpies. Allò em donava una coartada excel·lent per a les hores que hauria de passar al despatx del senyor Tenshi.

L’automàtic va enllestir la meva tasca en cosa de deu minuts. Em vaig emportar el feix de papers i em vaig esquitllar cap a la secció dels productes lactis.

El senyor Tenshi em va confiar les coordenades de la cooperativa belga:

—Necessitaria un informe complet, tan detallat com sigui possible, sobre aquesta nova mantega desnatada. Podeu instal·lar-vos al despatx del senyor Saitama: es troba en viatge de negocis.

Tenshi significa «àngel»: vaig pensar que al senyor Tenshi el nom li esqueia a meravella. No sols em concedia la meva oportunitat, sinó que a més a més no l’acompanyava de cap mena d’instrucció: així doncs, em donava carta blanca, la qual cosa, al Japó, és excepcional. I havia pres aquella iniciativa sense demanar el parer de ningú: era un gran risc per a ell.

Jo n’era ben conscient. Així és que des del primer moment vaig sentir pel senyor Tenshi una entrega sense límits —l’entrega que tot japonès deu al seu cap i que jo havia estat incapaç de concebre pel senyor Saito i pel senyor Omochi. Tot d’una, el senyor Tenshi s’havia convertit en el meu comandant, en el meu capità de guerra: estava disposada a lluitar per ell fins al final, com un samurai.

Em vaig llançar, doncs, al combat de la mantega desnatada. La diferència horària no permetia telefonar a Bèlgica de seguida: així és que vaig començar per una investigació als centres de consum nipons i altres departaments de Sanitat per tal de saber com evolucionaven els hàbits alimentaris de la població en relació amb la mantega i quines influències tenien aquests canvis en les taxes de colesterol nacionals. En va resultar que el japonès menjava cada vegada més mantega i que l’obesitat i les malalties cardiovasculars no paraven de guanyar terreny al país del Sol Naixent.

Quan l’hora m’ho va permetre, vaig trucar a la petita cooperativa belga. A l’altre extrem del fil, el fort accent de la terra em va commoure com mai. El meu compatriota, afalagat de tenir el Japó al telèfon, va demostrar una competència perfecta. Deu minuts més tard, rebia vint pàgines de fax exposant, en francès, el nou procediment d’alleugeriment de la mantega del qual la cooperativa tenia els drets.

Vaig redactar l’informe del segle. Començava per un estudi de mercat: consum de mantega entre els nipons, evolució de 1950 ençà, evolució paral·lela dels trastorns de salut lligats a l’absorció excessiva de greix butíric. A continuació, descrivia els antics procediments d’alleugeriment de la mantega, la nova tècnica belga, els seus avantatges considerables, etc. Com que ho vaig haver d’escriure en anglès, em vaig endur el treball a casa meva: necessitava el meu diccionari per als termes científics. No vaig dormir en tota la nit.

L’endemà, vaig arribar a can Yumimoto amb dues hores d’avançada per poder picar a màquina l’informe i fer-lo arribar al senyor Tenshi sense tanmateix endarrerir-me gens en el meu lloc de treball del despatx del senyor Saito.

Aquest em va cridar de seguida:

—He inspeccionat les fotocòpies que ahir al vespre vau deixar sobre la meva taula. Aneu progressant, però encara no són perfectes. Torneu-hi.

I va llançar el feix a la paperera.

Vaig abaixar el cap i em vaig disposar a obeir-lo. Em costava que no se m’escapés el riure.

El senyor Tenshi em va venir a trobar prop de la fotocopiadora. Em va felicitar amb tota la calidesa que li permetien la seva educació i la seva reserva respectuoses:

—El vostre informe és excel·lent i l’heu redactat amb una rapidesa extraordinària. Voleu que, quan ens reunim, digui qui n’és l’autor?

Era un home d’una rara generositat: hauria estat disposat a cometre una falta professional si jo l’hi hagués demanat.

—No, sobretot, senyor Tenshi. Això us perjudicaria tant com a mi.

—Teniu raó. Així i tot, i en properes reunions, podria suggerir als senyors Saito i Omochi que vós em seríeu útil. Creieu que el senyor Saito s’ofendria?

—Al contrari. Mireu els paquets de fotocòpies supèrflues que m’encarrega de fer, per tal d’allunyar-me tant temps com pugui del seu despatx: és ben clar que cerca desempallegar-se de mi. Estarà encantat que vós li doneu l’ocasió de fer-ho: ja no em pot suportar.

—Així doncs, no us sentireu ferida si jo m’atribueixo la paternitat del vostre informe?

Estava embadalida amb la seva actitud: no estava pas obligat a tenir tants miraments envers la subalterna que jo era.

—Vejam, senyor Tenshi, per a mi és un gran honor que us el vulgueu atribuir.

Ens vam separar amb una alta estima mútua. Jo veia el meu futur amb confiança. Aviat s’haurien acabat les absurdes vexacions del senyor Saito, de la fotocopiadora i de la prohibició de parlar la meva segona llengua.

*

Uns quants dies més tard va esclatar tot un drama. Vaig ser convocada al despatx del senyor Omochi: m’hi vaig presentar sense cap mena de pressentiment, ignorant què volia.

Quan em vaig introduir a l’antre del vicepresident, vaig veure el senyor Tenshi assegut en una cadira. Va girar el rostre cap a mi i em va somriure: va ser el somriure més ple d’humanitat que m’ha estat donat de conèixer. Hi havia escrit: «Estem a punt de viure una prova abominable, però la viurem plegats.»

Jo em creia que ja sabia què era una esbroncada. El que vaig sofrir, però, em va revelar la meva ignorància. El senyor Tenshi i jo vam rebre uns brams insensats. Em pregunto encara què era pitjor: el fons o la forma.

El fons era increïblement insultant. El meu company d’infortuni i jo vam ser tractats de tot: érem uns traïdors, unes nul·litats, unes serps, uns caragirats i, injúria suprema, uns individualistes.

La forma explicava nombrosos aspectes de la història nipona: perquè es deturessin aquells crits odiosos, jo hauria estat capaç del pitjor —envair Manxúria, perseguir milers de xinesos, suïcidar-me en nom de l’emperador, llançar el meu avió sobre un cuirassat americà, potser fins i tot treballar per a dues companyies Yumimoto.

El més insuportable de tot era veure el meu benefactor humiliat per culpa meva. El senyor Tenshi era un home intel·ligent i conscienciós: havia corregut un gran risc per mi, amb ple coneixement de causa. Cap interès personal no havia guiat la seva iniciativa: havia actuat per simple altruisme. En recompensa de la seva bondat, l’arrossegaven pel llot.

Vaig mirar de prendre exemple d’ell: abaixava el cap i inclinava regularment les espatlles. El seu rostre expressava la submissió i la vergonya. El vaig imitar. Però va arribar un moment en què l’obès li va dir:

—Mai no heu tingut cap altre objectiu que sabotejar la companyia!

Les coses van passar molt de pressa dins el meu cap: calia que aquell incident no comprometés l’ascens posterior del meu àngel de la guarda. Em vaig llançar, doncs, contra les onades bramaires dels crits del vicepresident:

—El senyor Tenshi no ha volgut sabotejar la companyia. Sóc jo qui li va suplicar que em confiés un informe. Jo en sóc l’única responsable.

Vaig tenir el temps just de veure l’esguard esverat del meu company d’infortuni girar-se cap a mi. Vaig llegir en els seus ulls: «Calleu, per pietat!» —per desgràcia, massa tard.

El senyor Omochi va restar un moment bocabadat abans d’atansar-se’m i udolar-me en plena cara:

—Goseu defensar-vos!

—No, al contrari, m’afeixugo, em carrego al damunt tots els errors. És a mi i només a mi sola que cal castigar.

—Goseu defensar aquesta serp!

—El senyor Tenshi no té cap necessitat de ser defensat. Les vostres acusacions respecte d’ell són falses.

Vaig veure el meu benefactor com tancava els ulls i vaig comprendre que acabava de pronunciar alguna cosa que ja no tenia remei:

—Goseu pretendre que les meves paraules són falses? Sou d’una grolleria que supera la imaginació!

—Mai no gosaria pretendre una cosa semblant. Penso només que el senyor Tenshi us ha dit coses falses amb l’objectiu que se’m consideri innocent.

Amb un aspecte d’aquell qui pensa que arribats en aquell punt ja no calia témer res, el meu company d’infortuni va prendre la paraula. Tota la mortificació del món ressonava en la seva veu:

—Us ho prego, no l’hi tingueu en compte, ella no sap el que es diu, és occidental, és jove, no té cap mena d’experiència. Jo he comès una falta que no es pot defensar. La meva vergonya és immensa.

—En efecte, no teniu cap excusa! —va bramar l’obès.

—Per grans que siguin els meus errors, he de subratllar tanmateix l’excel·lència de l’informe d’Amélie-san, i la formidable rapidesa amb què el va redactar.

—Aquesta no és la qüestió! Qui havia de fer aquesta feina era el senyor Saitama!

—Es trobava en viatge de negocis.

—Doncs calia esperar que tornés.

—Segur que aquesta nova mantega desnatada és cobejada per molts d’altres. Mentre esperàvem que el senyor Saitama tornés de viatge i fes aquest informe, ja ens haurien pogut passar al davant.

—Que potser qüestioneu la qualitat del treball del senyor Saitama?

—En absolut. Però el senyor Saitama no parla francès i no coneix Bèlgica. Hauria trobat molts més obstacles que no pas Amélie-san.

—Calleu. Aquest pragmatisme odiós és digne d’un occidental.

Vaig trobar una mica fort que això fos dit sense vergonya davant el meu nas.

—Perdoneu la meva indignitat occidental. Hem comès una falta, d’acord. Però això no impedeix que es pugui treure un profit de la nostra malifeta…

El senyor Omochi se’m va acostar amb uns ulls terrorífics que van interrompre la meva frase:

—Us ho adverteixo: va ser el vostre primer i el vostre últim informe. Us heu col·locat en una molt mala situació. Sortiu! No us vull veure més!

No m’ho vaig fer cridar dues vegades. Al passadís, vaig sentir encara els udols d’aquella muntanya de carn i el silenci contrit de la víctima. Després la porta va obrir-se i el senyor Tenshi em va venir a trobar. Vam anar tots dos junts cap a la cuina, aclaparats per les injúries que havíem hagut de sofrir.

—Perdoneu que us hagi arrossegat en aquesta història —va acabar dient-me.

—Sisplau, senyor Tenshi, no us excuseu! Us ho agrairé tota la vida. Sou l’únic d’aquí que m’ha donat una oportunitat. Va ser valent i generós per part vostra. Ja ho sabia de bon començament, però encara ho sé millor d’ençà que he vist tot el que us ha caigut al damunt. Els vau sobreestimar: no hauríeu hagut de dir que l’informe era meu.

Se’m va mirar amb estupefacció:

—No ho vaig dir pas jo. Recordeu la nostra discussió: jo pensava parlar-ne a alt nivell, amb el senyor Haneda, amb discreció: era la meva única oportunitat de treure’n alguna cosa. Dient-ho al senyor Omochi no podíem fer res més que rodolar cap a la catàstrofe.

—Així doncs, va ser el senyor Saito qui ho va dir al vicepresident? Quin porc, quin imbècil: s’hauria pogut desempallegar de mi fent-me feliç, però no, va caldre que…

—No digueu més mal del compte del senyor Saito. És millor que no ho penseu. I no va ser ell qui ens va denunciar. He vist la nota posada sobre la taula del senyor Omochi, i he vist qui la va escriure.

—El senyor Saitama?

—No. Cal realment que us ho digui?

—És clar que sí!

Va sospirar:

—La nota porta la signatura de la senyoreta Mori.

Vaig rebre un cop de maça al cap:

—Fubuki? És impossible.

El meu company d’infortuni va callar.

—No m’ho crec! —vaig continuar—. Evidentment va ser aquest covard de Saito qui li va ordenar que escrivís aquesta nota; ni tan sols no té el coratge de denunciar personalment, delega en algú altre les seves delacions!

—Us equivoqueu en relació amb el senyor Saito: és un home afectat, acomplexat, una mica obtús, però no és dolent. Mai no ens hauria lliurat a la còlera del vicepresident.

—Fubuki seria incapaç d’una cosa semblant!

El senyor Tenshi es va limitar a sospirar de bell nou.

—Per què hauria d’haver fet una cosa com aquesta? —vaig anar continuant—. Que potser us detesta?

—Oh, no. No ho va fer pas contra mi. En definitiva, aquesta història us perjudica més a vós que no pas a mi. Jo no hi he perdut res. En canvi vós, vós hi perdeu unes oportunitats d’ascens per molt, molt de temps.

—Doncs no ho entenc! Sempre m’ha donat proves d’amistat.

—Sí. Tant de temps com les vostres tasques consistien a avançar els calendaris i fotocopiar el reglament del club de golf.

—Però, així i tot, era tan inversemblant que jo li pogués prendre el lloc!

—En efecte. Això mai no li ha fet por.

—Doncs si és així, per què m’ha denunciat? Quin mal li faria que jo me n’anés a treballar per a vós?

—La senyoreta Mori va patir molts anys per obtenir el lloc que té avui. Sens dubte va trobar intolerable que vós tinguéssiu un ascens semblant només al cap de deu setmanes de treballar a la companyia Yumimoto.

—No m’ho puc creure. Seria molt miserable per part d’ella.

—Tot el que us puc dir és que ella va sofrir realment molt, moltíssim, durant els seus primers anys aquí.

—I per això mateix vol que jo pateixi la mateixa sort! És massa lamentable. He de parlar amb ella.

—Ho penseu de debò?

—I tant! Com voleu que les coses s’arreglin, si no se’n parla?

—Fa un moment, heu parlat amb el senyor Omochi, quan ens aclaparava d’injúries. Teniu la impressió que les coses s’han arreglat gaire?

—El que és cert és que, si no se’n parla, no hi ha cap possibilitat d’arreglar el problema.

—Jo trobo més cert encara que, si se’n parla, es corre el risc d’agreujar la situació.

—Estigueu tranquil, no us barrejaré en aquestes històries. Però he de parlar amb Fubuki. Si no, me’n faré molt mala sang…

*

La senyoreta Mori va rebre la meva proposta amb un posat de cortesia tota sorpresa. Així i tot, va seguir-me. La sala de reunions era buida. Ens hi vam instal·lar.

Vaig començar amb una veu dolça i reposada:

Em pensava que érem amigues. No ho entenc.

—Què és el que no enteneu?

—Negareu que m’hàgiu denunciat?

—No tinc res a negar. He aplicat el reglament.

—El reglament és més important per a vós que l’amistat?

—Amistat és una gran paraula. Jo diria més aviat «bones relacions entre companyes».

Proferia aquelles frases horribles amb una calma ingènua i afable.

—Ja ho veig. I penseu que les nostres relacions continuaran sent bones, després de la vostra actitud?

—Si us excuseu, jo no us tindré cap rancúnia.

—No us falta el sentit de l’humor, Fubuki.

—És extraordinari. Us comporteu com si fóssiu vós l’ofesa, quan en realitat heu fet una falta greu.

Vaig cometre l’error de deixar escapar una rèplica eficaç:

—És curiós. Em creia que els japonesos eren diferents dels xinesos.

Se’m va mirar sense comprendre. Vaig continuar:

—Sí. La delació no va haver d’esperar el comunisme per ser un valor xinès. I encara avui, els xinesos de Singapur, per exemple, encoratgen els seus fills a denunciar els seus petits companys. Em pensava que els japonesos, en canvi, tenien el sentit de l’honor.

L’havia humiliat, certament, la qual cosa constituïa un error d’estratègia.

Ella va somriure:

—Creieu que esteu en situació de donar-me lliçons de moral?

—Segons el vostre parer, Fubuki, per què us he demanat que parléssim?

—Per inconsciència.

—No podeu imaginar que fos per desig de reconciliació?

—D’acord. Excuseu-vos i estarem reconciliades.

Vaig sospirar:

—Sou fina i intel·ligent. Per què feu veure que no ho enteneu?

—No sigueu tan pretensiosa. Sou molt fàcil d’encerclar.

—Millor. Així doncs, compreneu la meva indignació.

—La comprenc i la desaprovo. Sóc jo qui tenia raons d’estar indignada per la vostra actitud. Heu anat al darrere d’un ascens al qual no teníeu cap dret.

—Admetem-ho. No hi tenia cap dret. Però, concretament, en què us afectava, a vós? La meva oportunitat no us feia pas cap mal.

—Tinc vint-i-nou anys, vós en teniu vint-i-dos. Jo ocupo el meu lloc des de l’any passat. M’he hagut de batre durant anys per tenir-lo. I vós, per contra, us imaginàveu que podríeu obtenir un nivell equivalent en unes quantes setmanes?

—Així doncs, és això! Necessiteu que jo pateixi. No podeu suportar la sort dels altres. És pueril!

Ella va fer un petit riure de menyspreu:

—I agreujar el vostre cas com ho esteu fent, trobeu que és una prova de maduresa? Jo sóc superior vostra. Creieu que em podeu parlar amb aquesta grolleria?

—Sou superior meva, sí. Jo no tinc cap dret, ja ho sé. Però volia que sabéssiu fins a quin punt em sento decebuda. Jo us tenia en alta estima.

Ella va fer llavors un riure tot elegant:

—Jo, en canvi, no me’n sento gens, de decebuda. No us en tenia cap, d’estima.

*

L’endemà al matí, quan vaig arribar a la companyia Yumimoto, la senyoreta Mori em va anunciar la meva nova destinació:

—No canviareu de sector, ja que treballareu aquí mateix, a la comptabilitat.

Em van venir ganes de riure:

—Comptable, jo? I per què no trapezista?

—Comptable seria una paraula massa solemne. No us crec capaç de ser comptable —va dir amb un somriure compassiu.

Llavors em va ensenyar un gran calaix on s’amuntegaven les factures de les últimes setmanes. Després em va designar un armari on estaven desats uns enormes llibres de registre que portaven cadascun la sigla d’una de les onze seccions de Yumimoto.

—El vostre treball no podrà ser més senzill i, per tant, completament al vostre abast —em va explicar amb una expressió pedagògica—. Primer haureu de classificar les factures per ordre de data. Després, determinareu per a cadascuna d’aquestes factures de quina secció depèn. Prenem aquesta, per exemple: onze milions per a l’emmental finlandès… mira, quina casualitat tan divertida, és la secció de productes lactis. Agafeu el llibre de factures DP i copieu, a cada columna, la data, el nom de la companyia i l’import. Quan les factures ja estiguin consignades i classificades, les deseu en aquell calaix.

Calia reconèixer que no era gens difícil. Vaig manifestar la meva sorpresa:

—I això no està informatitzat?

—Sí: a finals de mes, el senyor Unaji introduirà totes les factures a l’ordinador. Llavors només li caldrà copiar el vostre treball: això li prendrà molt poc temps.

Els primers dies tenia a vegades alguns dubtes pel que fa a l’elecció dels llibres de factures. Llavors ho preguntava a Fubuki, que em responia amb una cortesia irritada:

—Reming Ltd., què és?

—Metalls no ferruginosos. Secció MM.

—Gunzer GMBH, i això què és?

—Productes químics. Secció CP.

Molt ràpidament, coneixia de memòria totes les companyies i les seccions de què depenien. La feina em va semblar cada vegada més fàcil. Era mortalment avorrida, cosa que no em desplaïa gens, car això em permetia d’ocupar el meu esperit en altres coses. Així, mentre consignava les factures, aixecava sovint el cap per somiar tot admirant el rostre tan bonic de la meva denunciadora.

Les setmanes anaven passant i jo estava cada vegada més calmada. D’això en deia la serenitat facturera. No hi havia pas tanta diferència entre l’ofici de monjo copista, a l’Edat Mitjana, i el meu: em passava dies sencers copiant lletres i xifres. El meu cervell no havia estat mai tan poc posat a prova en tota la seva vida i descobria una tranquil·litat extraordinària. Era el zen dels llibres de comptes. Em sorprenia pensant que, si calia que consagrés quaranta anys de la meva existència a aquella cretinització voluptuosa, no hi trobaria cap inconvenient.

I pensar que havia estat prou ximpleta per fer estudis superiors. Res de menys intel·lectual, tanmateix, que el meu magí desplegant-se en l’estupidesa repetitiva. Jo estava destinada als ordes contemplatius, ara ja ho sabia. Apuntar nombres tot contemplant la bellesa era la felicitat.

Fubuki tenia tota la raó: em vaig equivocar de camí amb el senyor Tenshi. Havia redactat aquell informe per una fotesa, ja era hora que ho reconegués. El meu esperit no pertanyia a la raça dels conquistadors, sinó a l’espècie de les vaques que pasturen factures pel prat tot esperant que passi el tren de la gràcia.[2] Que bo que era viure sense orgull i sense intel·ligència. Jo hivernava.

*

A finals de mes, el senyor Unaji va venir a informatitzar la meva feina. Va necessitar dos dies per copiar les meves columnes de xifres i de lletres. Jo estava ridículament orgullosa d’haver estat una baula eficaç de la cadena.

L’atzar —o va ser potser el destí?— va voler que guardés per al final el registre de factures CP. Com en els deu primers llibres de comptes, va començar teclejant l’ordinador sense piular. Però pocs minuts més tard, vaig sentir com s’exclamava!

—No m’ho puc creure! No m’ho puc creure!

Va girar els fulls d’una manera cada vegada més frenètica. Després va ser víctima d’un riure foll i nerviós que a poc a poc es va anar transformant en un enfilall de petits crits a batzegades. Els quaranta membres del despatx gegant se’l van mirar estupefactes.

Jo em sentia malament.

Fubuki es va aixecar i va córrer a trobar-lo. Ell li va mostrar molts punts del llibre de factures tot xisclant de riure. Ella va girar-se cap a mi, sense compartir gens ni mica la hilaritat malaltissa del seu col·lega. Tota pàl·lida, em va cridar.

—Què és això? —em va preguntar secament tot mostrant-me una de les línies incriminades.

Vaig llegir:

—No res, és una factura de la GMBH que té data de…

—La GMBH? La GMBH! —va enfurismar-se.

Els quaranta membres de la secció de comptabilitat van esclafir a riure. Jo no entenia res.

—Podeu explicar-me què és la GMBH? —va demanar la meva superior tot encreuant els braços.

—És una societat química alemanya amb la qual tenim tractes molt sovint.

Els xiscles de riure es van multiplicar.

—No us heu adonat que GMBH estava sempre precedit per un o diversos noms? —va continuar Fubuki.

—Sí. M’imagino que és el nom de les seves diverses filials. I em va semblar bé de no enfarfegar el registre de factures amb aquests detalls.

Fins i tot el senyor Saito, per més acomplexat que fos, va deixar via lliure a la seva creixent hilaritat. Fubuki, en canvi, continuava sense riure. El seu rostre expressava la més terrorífica de les còleres contingudes. Si m’hagués pogut bufetejar, ho hauria fet. Amb una veu tallant com un sabre, va etzibar-me:

—Idiota! Heu de saber que GMBH és l’equivalent alemany de l’anglès ltd., del francès S.A. Les companyies que heu barrejat d’una manera tan brillant sota el nom de GMBH no tenen res a veure les unes amb les altres! És exactament com si us haguéssiu limitat a escriure ltd. per designar totes les companyies americanes, angleses i australianes amb les quals tenim tractes! Quant de temps ens caldrà per corregir tots els vostres errors?

Jo vaig triar la defensa més beneita possible:

—Quin acudit, aquests alemanys, d’escollir una sigla tan llarga per dir S.A.!

—Això mateix! Que potser és culpa dels alemanys que vós sigueu tan estúpida?

—Calmeu-vos, Fubuki, jo no podia pas saber-ho…

—No podíeu? El vostre país té una frontera amb Alemanya i vós no podíeu saber allò que nosaltres, que vivim a l’altra punta del planeta, sí que sabem?

Vaig estar a punt de dir una barbaritat que, gràcies a Déu, vaig guardar-me per a mi: «Bèlgica potser té una frontera amb Alemanya però el Japó, durant la darrera guerra, bé prou que va tenir més d’una frontera en comú amb Alemanya!»

Vaig limitar-me a abaixar el cap, vençuda.

—No us quedeu aquí plantada! Aneu a buscar les factures que, d’un mes ençà, el vostre cervell ha classificat com de la secció de química!

Mentre obria el calaix, gairebé em van venir ganes de riure en adonar-me que, com a conseqüència del meu sistema de classificació, l’arxivador dels productes químics havia assolit unes proporcions al·lucinants.

El senyor Unaji, la senyoreta Mori i jo vam posar fil a l’agulla. Vam necessitar tres dies per tornar a posar en ordre els onze registres de factures. Jo ja no estava en olor de santedat quan va esclatar un fet encara més greu.

El primer senyal va ser un tremolor en les amples espatlles del bo d’Unaji: això volia dir que estava a punt de començar a riure. La vibració va arribar-li fins al pit i després a la gola. El riure va sorgir finalment i a mi se’m va posar la pell de gallina.

Fubuki, ja pàl·lida de ràbia, va preguntar:

—Quina una n’ha fet ara?

El senyor Unaji li va ensenyar la factura per una banda i el llibre de comptes per l’altra.

Ella va tapar-se el rostre amb les mans. Només de pensar el que m’esperava, ja em van venir ganes de vomitar.

A continuació ells dos van anar girant les pàgines i van puntejar diverses factures. Fubuki va acabar engrapant-me pel braç sense dir ni paraula, em va ensenyar els imports que la meva escriptura inimitable havia copiat.

—Així que hi ha quatre zeros seguits, ja no sou capaç de copiar correctament! Cada vegada hi afegiu o hi traieu com a mínim un zero!

—Doncs mira, és veritat.

—Però que no us n’adoneu? Quantes setmanes necessitarem, aquesta vegada, per localitzar les vostres faltes i esmenar-les?

—No és fàcil, no us penseu, tots aquests zeros seguits…

—Calleu!

Estirant-me pel braç, em va arrossegar cap a fora. Vam entrar en un despatx buit i va tancar la porta.

—No us fa vergonya?

—Em sap molt de greu —vaig dir de forma lamentable.

—No, no us en sap! Us penseu que sóc ingènua? Heu comès tots aquests errors inqualificables només per venjar-vos de mi!

—Us juro que no!

—Ho sé del cert. Us fa tanta ràbia que us hagués denunciat al vicepresident per l’assumpte dels productes lactis que vau decidir de posar-me en ridícul públicament.

—Sóc jo que quedo en ridícul, no vós.

—Jo sóc la vostra superior directa i tothom sap que sóc jo qui va donar-vos aquest lloc de treball. Així és que sóc jo la responsable dels vostres actes. I vós ho sabeu. Us comporteu d’una manera tan baixa com els altres occidentals: poseu la vostra vanitat personal per damunt dels interessos de la companyia. Per venjar-vos de la meva actitud envers vós, no heu dubtat a sabotejar la comptabilitat de Yumimoto, sabent perfectament que les vostres fallades recaurien sobre mi!

—Jo no en sabia res i no he comès aquests errors expressament!

—Vinga, dona! Ja sé que no sou gaire intel·ligent. Així i tot, ningú no podria ser tan estúpid per fer faltes com aquestes!

—Sí: jo.

—Prou! Sé que esteu mentint.

—Fubuki, us dono la meva paraula d’honor que no ho he copiat malament a posta.

—L’honor! Què en sabeu, vós, de l’honor?

Va riure amb menyspreu.

—Afigureu-vos que l’honor també existeix a l’Occident.

—Ah! I vós trobeu honorable d’afirmar sense vergonya que sou la més imbècil de totes?

—Jo no crec que sigui tan beneita.

Caldria saber-ho; o bé sou una traïdora, o bé una ximple: no hi ha una tercera possibilitat.

—Sí, n’hi ha una: sóc jo. Hi ha gent normal que es mostra incapaç de copiar columnes de xifres.

—Al Japó, aquest tipus de gent no existeix.

—Qui pensa a qüestionar la superioritat japonesa? —vaig dir tot adoptant un aire contrit.

—Si pertanyíeu a la categoria dels retardats mentals, m’ho havíeu d’haver dit abans, en comptes de deixar que us confiés aquesta tasca.

—Jo no sabia que pertanyés a aquesta categoria. Mai de la vida no havia copiat columnes de xifres.

—Així i tot, ja és ben curiosa aquesta deficiència… No fa falta cap intel·ligència especial per tornar a transcriure uns determinats imports.

—Precisament: crec que aquest és el problema de la gent com jo. Si la nostra intel·ligència no és posada a prova, el cervell se’ns adorm. D’aquí vénen els meus errors.

El rostre de Fubuki va abandonar finalment la seva expressió de combat per adoptar una divertida sorpresa:

—La vostra intel·ligència necessita ser posada a prova? Quina cosa tan excèntrica!

—Doncs no pot ser més corrent.

—Bé. Pensaré en una feina que posi a prova la intel·ligència —va repetir la meva superior, que semblava delectar-se en aquella manera de parlar.

—Mentrestant, me’n puc anar a ajudar el senyor Unaji a corregir les meves faltes?

—No, de cap manera! Ja heu causat prou desperfectes com aquest!

*

Ignoro quant de temps li va fer falta al meu desventurat col·lega per restablir l’ordre en els registres de factures desfigurats per les meves atencions. Però a la senyoreta Mori li van caldre dos dies per trobar una ocupació que li semblés al meu abast.

Un arxivador enorme m’esperava damunt la meva taula.

—Comprovareu les notes de despeses dels viatges de negocis —va dir-me.

—Comptabilitat altra vegada? Jo ja us he advertit de les meves deficiències.

—Això no hi té res a veure. Aquest treball posarà a prova la vostra intel·ligència —va precisar amb un somriure burleta.

Va obrir l’arxivador.

—Aquí teniu per exemple l’informe que el senyor Shiranai va redactar per poder ser reemborsat per les seves despeses arran del seu viatge de negocis a Düsseldorf. Heu de refer fins al més petit dels seus càlculs i qüestionar-los si no obteniu el mateix resultat que ell, fins a l’últim ien. A aquest efecte, i com que la majoria de les factures estan comptades en marcs, heu de fer els càlculs sobre la base de la cotització del marc en les dates indicades en els tiquets. No oblideu que les taxes canvien cada dia.

Va començar aleshores un dels pitjors malsons de la meva vida. Tan bon punt em va ser atribuïda aquella nova tasca, la noció del temps va desaparèixer de la meva existència per cedir el lloc a l’eternitat del suplici. Mai, allò que es diu mai, no va donar-se el cas que arribés a un resultat, si no idèntic, almenys comparable als que se suposava que havia de comprovar. Per exemple, si l’executiu havia calculat que Yumimoto li devia 93.327 iens, a mi em donava 15.211 iens, o bé 172.045 iens. I ja es va veure ràpidament que els errors eren cosa meva.

Al final del primer dia, vaig dir-li a Fubuki:

—No crec que sigui capaç de dur a terme aquesta missió.

—Doncs mireu que es tracta d’una feina que posa a prova la intel·ligència —va replicar ella, implacable.

—El que és jo, no me’n surto —vaig confessar de forma lamentable.

—Ja us hi acostumareu.

No m’hi vaig acostumar. Va quedar ben clar que era incapaç, fins a l’últim grau, i malgrat esforços aferrissats, d’efectuar aquelles operacions.

La meva superior es va apoderar de l’arxivador per demostrar-me com n’era, de fàcil. Va agafar un informe i es va posar a teclejar, amb una rapidesa fulgurant, damunt de la seva calculadora, de la qual ni tan sols li feia falta de mirar el teclat. En menys de quatre minuts, va concloure:

—Em surt el mateix import que el senyor Saitama, fins a l’últim ien.

I va posar el seu segell sobre l’informe.

Subjugada per aquella nova injustícia de la naturalesa, vaig reprendre la meva feina. I el fet és que amb dotze hores no en tenia prou per acabar el que Fubuki resolia en tres minuts cinquanta segons.

Ja no sé quants dies havien passat quan ella va adonar-se que encara no havia regularitzat cap informe.

—Ni tan sols un! —va exclamar-se.

—En efecte —vaig dir jo, tot esperant el càstig.

Per desgràcia meva, es va limitar a ensenyar-me el calendari.

—No oblideu que l’arxivador ha d’estar acabat a fi de mes.

Hauria preferit que s’hagués posat a xisclar.

Van passar més dies. Jo vivia un infern: constantment m’esclataven a la cara allaus de xifres amb comes i decimals. Es transformaven al meu cervell en un magma opac i ja no podia distingir els uns dels altres. Un oculista em va certificar que tenia la vista perfectament.

Les xifres, que sempre m’havien admirat per la seva tranquil·la bellesa pitagòrica, van convertir-se en els meus enemics. La calculadora també em volia mal. Una altra deficiència psicomotriu va afegir-se a les que ja tenia: quan havia de teclejar durant més de cinc minuts, la meva mà es trobava tot d’una tan envescada com si l’hagués submergida en un puré de patates espès i enganxifós. Tenia quatre dels dits irremeiablement immobilitzats; només l’índex aconseguia encara d’emergir per arribar a les tecles, amb una lentitud i una poca traça incomprensibles per a qui no distingís les patates invisibles.

I com que, a més a més, a aquest fenomen s’hi afegia una estranya estupidesa de cara a les xifres, l’espectacle que jo oferia davant de la calculadora havia de desconcertar per força. Començava mirant cada nou nombre amb tanta sorpresa com Robinson trobant un indígena d’aquell territori desconegut; tot seguit, la meva mà balba intentava de reproduir-lo al teclat. A tal fi, el meu cap no parava d’efectuar anades i vingudes entre el paper i la pantalla, per poder estar segura que no se m’havia esgarriat cap coma o cap zero durant el trajecte —i el més estrany de tot era que aquelles comprovacions minucioses no m’impedien pas de deixar passar errors colossals.

Un dia, mentre teclejava llastimosament a la màquina, vaig aixecar els ulls i vaig veure la meva superior que m’observava amb consternació.

—Així doncs, quin és el vostre problema? —em va demanar.

Per tranquil·litzar-la, li vaig confiar la síndrome del puré de patates que em paralitzava la mà. Vaig creure que amb aquesta història em faria simpàtica.

L’únic resultat de la meva confidència va ser aquesta conclusió que vaig llegir en el magnífic esguard de Fubuki: «Ara ja ho he entès: és una autèntica retardada mental. Tot s’explica.»

*

S’atansava la fi de mes i l’arxivador continuava sent tan gruixut com sempre.

—Esteu segura que no ho feu expressament?

—Absolutament segura.

—Hi ha molta… gent com vós al vostre país?

Jo era la primera belga que ella havia conegut. Un atac d’orgull nacional em va empènyer a respondre la veritat:

—No hi ha cap belga que se m’assembli.

—Això em tranquil·litza, doncs.

Vaig esclafir a riure.

—Ho trobeu còmic, això?

—No us han dit mai, Fubuki, que era degradant de maltractar els retardats mentals?

—Sí. Però ningú no m’havia advertit que en tindria un sota les meves ordres.

Jo em divertia cada vegada més.

—Continuo sense veure què us fa tanta gràcia.

—Forma part de la meva malaltia psicomotriu.

—Doncs concentreu-vos més en la feina.

El dia 28 li vaig anunciar la meva decisió de no tornar a casa els vespres.

—Amb el vostre permís, passaré les nits aquí, al meu lloc de treball.

—És més eficaç el vostre cervell amb la foscor?

—Esperem-ho. Potser aquesta nova trava el farà operatiu d’una vegada.

Vaig rebre la seva autorització sense dificultat. I és que no era gens estrany que alguns empleats es quedessin al despatx tota la nit, quan hi havia terminis que calia respectar.

—Creieu que n’hi haurà prou amb una nit?

—Segur que no. No tinc previst de tornar a casa abans del 31.

Li vaig ensenyar una motxilla:

—M’he endut tot el que calia.

*

Una certa embriaguesa va apoderar-se de mi quan em vaig trobar tota sola a la companyia Yumimoto. Però em va passar molt ràpidament, quan vaig constatar que el meu cervell no funcionava pas millor de nit. Treballava sense treva, però aquell aferrissament no va donar cap resultat.

A les quatre de la matinada, vaig anar a rentar-me una mica al lavabo i a canviar-me. Vaig beure’m un te ben fort i me’n vaig tornar al meu lloc de treball.

Els primers empleats van arribar a les set del matí. Fubuki va arribar una hora més tard. Va llançar una llambregada al caseller de les notes de despeses comprovades i va veure que continuava tan buit com sempre. Va brandar el cap.

Una altra nit en blanc va succeir a la precedent. La situació continuava invariable. Dins del meu crani, les coses estaven igualment confuses. Així i tot, jo em trobava ben lluny de la desesperació. Sentia una mena d’optimisme incomprensible que em feia tornar audaç. Així és que, sense interrompre els meus càlculs, dirigia discursos a la meva superior per poc a tomb que vingués:

—En el vostre nom de pila, hi ha la neu. En la versió japonesa del meu, hi ha la pluja. He de dir que em sembla molt pertinent. Entre vós i jo hi ha la mateixa diferència que entre la neu i la pluja. La qual cosa no ens impedeix d’estar compostes d’un material idèntic.

—De debò que trobeu que entre vós i jo hi ha algun punt de comparació?

Jo reia. En realitat, i a causa de no dormir, reia per qualsevol cosa. De tant en tant tenia algunes fases de cansament i de desànim, però mai no trigava a recaure en la meva hilaritat.

El meu recipient de les danaides no parava d’omplir-se de xifres que el meu cervell foradat anava deixant escapar. Jo era el Sísif de la comptabilitat i, com l’heroi mític, no em desesperava mai, i recomençava les operacions inexorables per centèsima vegada, per mil·lèsima vegada. Per cert, he d’assenyalar de passada aquest prodigi: m’equivocava mil cops, cosa que hauria d’haver-me causat la mateixa consternació que la música repetitiva, si no fos que els meus mil errors eren diferents cada vegada; vaig obtenir, per a cada càlcul, mil resultats diferents. Era genial.

No era gens estrany que entre suma i suma alcés el cap per contemplar aquella que m’havia condemnat a galeres. La seva bellesa em deixava estupefacta. La meva única recança era que la pulcra assecada a mà immobilitzava la seva mitja cabellera en una corba impertorbable tan rígida que volia dir si fa no fa: «Sóc una executive woman.» Jo em lliurava aleshores a un exercici deliciós: la despentinava mentalment. A aquella cabellera tan esclatant de negror, jo li retornava la llibertat. Els meus dits immaterials li donaven una descurança admirable. A vegades em deixava anar i li posava els cabells en tal estat que semblava que hagués passat una nit boja d’amor. Aquell desori salvatge la feia sublim.

Va esdevenir-se, però, que Fubuki em va sorprendre en el meu ofici de perruquera imaginària:

—Per què em mireu així?

—Estava pensant que, en japonès, «cabells» i «déu» es diuen de la mateixa manera.

—«Paper» també, no ho oblidéssiu. Torneu al vostre paperam.

El meu flou mental s’anava agreujant cada hora que passava. Com més anava menys sabia el que havia de dir o de no dir. Tot buscant la cotització de la corona sueca en la data del 20/2/1990, la meva boca va prendre la iniciativa de parlar:

—De petita, què volíeu ser quan fóssiu gran?

—Campiona de tir a l’arc.

—Això us escauria la mar de bé!

Com que ella no em retornava la pregunta, vaig deixar-me anar:

—Jo, quan era petita, volia ser Déu. El Déu dels cristians, amb una gran D. Cap a l’edat de cinc anys, vaig comprendre que la meva ambició era irrealitzable. De manera que vaig posar una mica d’aigua al vi i vaig decidir de ser el Crist. M’imaginava la meva mort a la creu davant de tota la humanitat. A l’edat de set anys, vaig prendre consciència que això no em passaria. Així és que vaig resoldre, més modestament, d’esdevenir màrtir. Vaig mantenir-me en aquesta elecció durant molts anys. Però això tampoc no va funcionar.

—I després?

—Ja ho sabeu: m’he convertit en una comptable a can Yumimoto. I crec que ja no podia caure més avall.

—De debò? —va preguntar ella amb un somriure divertit.

*

Va arribar la nit del 30 al 31. Fubuki va ser la darrera de plegar. Em preguntava per què encara no m’havia despatxat: ¿que potser no era prou clar que mai no arribaria a enllestir ni la centèsima part del meu treball?

Em vaig tornar a trobar tota sola. Era la meva tercera nit seguida en blanc, al despatx gegant. Teclejava sobre la calculadora i apuntava uns resultats cada vegada més incongruents. Aleshores em va succeir una cosa fabulosa: el meu esperit va passar a l’altra banda.

Tot d’una, ja no em vaig sentir lligada. Em vaig aixecar. Era lliure. Mai no havia estat tan lliure. Vaig caminar fins a la finestra de vidre. La ciutat il·luminada era molt lluny per sota meu. Jo dominava el món. Jo era Déu. O defenestrava el meu cos per quedar-ne alliberada.

Vaig apagar els llums. Amb les clarors llunyanes de la ciutat n’hi havia prou per veure-hi clar. Vaig anar a la cuina a buscar una coca-cola que em vaig beure d’un sol glop. De retorn a la secció de comptabilitat, em vaig descordar les sabates i les vaig enviar a passejar. Vaig saltar damunt d’una taula, després de taula en taula, tot llançant crits d’alegria.

Era tan lleugera que els vestits m’engavanyaven. Així és que me’ls vaig anar traient d’un en un i els vaig escampar pel meu voltant. Quan vaig quedar despullada del tot, vaig fer la vertical —jo que mai de la vida no n’havia estat capaç. Vaig recórrer les taules adjacents cames enlaire. A continuació, després d’una tombarella perfecta, vaig saltar i em vaig tornar a trobar asseguda al lloc de la meva superior.

Fubuki, jo sóc Déu. Encara que tu no creguis en mi, sóc Déu. Tu manes, però això no és res de l’altre món. Jo, en canvi, regno. El poder no m’interessa gens ni mica. Regnar és molt més bonic. No tens ni idea de la meva glòria. És bona, la glòria. És la trompeta tocada pels àngels en honor meu. Mai no havia estat tan gloriosa com aquesta nit. És gràcies a tu. Si sabessis que treballes per a la meva glòria!

Ponç Pilat tampoc no sabia que actuava per al triomf de Crist. Hi va haver el Crist de les oliveres, però jo sóc el Crist dels ordinadors. En la foscor que m’envolta s’alça el bosc dels ordinadors de grans arbredes.

Miro el teu ordinador, Fubuki. És gran i magnífic. Les tenebres li donen l’aparença d’una estàtua de l’illa de Pasqua. Ja ha passat la mitjanit: avui és divendres, el meu divendres sant, dia de Venus en francès, dia de l’or en japonès, i no se veure quina coherència podria trobar entre aquest sofriment judeocristià, aquesta voluptuositat llatina i aquesta adoració nipona, pel metall incorruptible.

D’ençà que he abandonat el món secular per rebre l’ordenació sagrada, el temps ha perdut tota consistència i s’ha trasmudat en una calculadora sobre la qual pianejo un munt de xifres farcides d’errors. Crec que és el dia de Pasqua. Des del capdamunt de la meva torre de Babel, miro cap al parc d’Ueno i veig tot d’arbres nevats: cirerers en flor —sí, deu ser el dia de Pasqua.

Tant com em deprimeix el Nadal, m’alegra la Pasqua. Un Déu fet infant és desolador. En canvi, un pobre individu que es converteix en Déu és tota una altra cosa. Abraço l’ordinador de Fubuki i me’l menjo a petons. Jo també sóc una pobra crucificada. El que m’agrada de la crucifixió és que és el final de tot. Per fi deixaré de patir. M’han martellejat el cos amb tants nombres que ja no hi ha lloc per al més petit decimal. Em tallaran el cap amb un sabre i ja no sentiré res.

És una gran cosa, saber quan s’està a punt de morir. Et pots organitzar i fer del darrer dia una obra d’art. Al matí, els meus botxins arribaran i jo els diré: «He fallat! Mateu-me. Compliu, però, la meva darrera voluntat: que sigui Fubuki qui em doni la mort. Que em descargoli el crani com si fos una pebrera. La meva sang rajarà i serà pebre negre. Preneu-ne i mengeu-ne tots, que aquest és el meu pebre que serà vessat per vosaltres i per tots els homes, el pebre de l’aliança nova i eterna. Esternudareu en memòria meva.»

De sobte, el fred s’apodera de mi. És inútil que m’esforci a abraçar l’ordinador, ja que això no m’escalfa. Em torno a vestir. Com que encara continuo petant de dents, m’estiro a terra i em tiro al damunt el contingut de la paperera. Perdo el coneixement.

*

Em criden de dalt estant. Obro els ulls i veig tot de detritus. Els torno a tancar.

Torno a caure a l’abisme.

*

Sento la dolça veu de Fubuki:

—La reconec perfectament en tot això. S’ha cobert d’escombraries perquè ningú no gosi renyar-la. Ha esdevingut intocable. Forma part de la seva manera de ser. No té gens de dignitat. Quan jo li dic que és beneita, em respon que encara és més greu, que és una retardada mental. Sempre ha de rebaixar-se. Creu que això la fa inabastable. S’equivoca.

Tinc ganes d’explicar que ho feia per protegir-me del fred. Però no tinc força per parlar. Estic calenta sota la brutícia de Yumimoto. M’enfonso altra vegada.

*

Vaig emergir. A través d’una capa de paperam rebregat, de llaunes, de burilles mullades de coca-cola, vaig arribar a veure el rellotge que indicava les deu del matí.

Em vaig alçar. Ningú no va gosar mirar-me, tret de Fubuki que va dir-me amb fredor:

—La propera vegada que decidiu disfressar-vos de pòtol, no ho torneu a fer a la nostra empresa. Per a això ja hi ha estacions de metro.

Malalta de vergonya, vaig agafar la motxilla i vaig tocar el dos cap als lavabos, on em vaig canviar i em vaig rentar el cap sota l’aixeta. Quan vaig tornar, una dona de fer feines ja havia netejat els rastres de la meva bogeria.

—Ho hauria volgut fer jo mateixa —vaig dir, tota incòmoda.

—Sí —va comentar Fubuki—. D’això almenys potser n’hauríeu estat capaç.

—Suposo que esteu pensant en la comprovació de les despeses. Teniu raó: està per damunt de les meves capacitats. Us ho anuncio solemnement: renuncio a aquesta feina.

—I això que hi heu dedicat força temps —va observar ella, sorneguera.

«Així doncs, era això, vaig pensar. Ella volia que fos jo qui ho digués. És evident: resulta molt més humiliant.»

—El termini s’acaba aquest vespre —vaig continuar.

—Doneu-me l’arxivador.

En vint minuts, ho va tenir tot enllestit.

*

Vaig passar el dia com un zombi. Tenia la boca pastosa. La meva taula estava plena de muntanyes de papers farcits d’errors de càlcul. Els vaig anar llençant l’un darrere l’altre.

Quan veia Fubuki treballant en el seu ordinador, m’havia d’aguantar per no riure. Em tornava a veure la vigília, tota nua, asseguda sobre el teclat, abraçant la màquina amb els braços i les cames. I ara vet aquí que la noia posava els seus dits sobre les tecles. Era la primera vegada que m’interessava per la informàtica.

Amb les poques hores de son sota les escombraries no n’hi va haver prou per arrencar-me d’aquelles farinetes en què l’excés de xifres havia convertit el meu cervell. Patollava, buscava sota les escombraries els cadàvers de les meves referències mentals. Això no obstant, assaboria ja un respir miraculós: per primera vegada des de feia unes quantes setmanes interminables, no estava teclejant sobre la calculadora.

Redescobria el món sense nombres. Si hi ha l’analfabetisme, també hi hauria d’haver l’anaritmetisme per poder parlar del drama particular de la gent de la meva espècie.

*

Vaig tornar a entrar en el segle. Pot semblar estrany que, després de la meva nit de bogeria, les coses haguessin continuat com si res de greu no hagués passat. Certament, ningú no m’havia vist recórrer les taules tota despullada, caminant cames enlaire, ni petonejar un honest ordinador. Però, així i tot, m’havien trobat adormida sota el contingut de la paperera. En altres països, potser m’haurien despatxat per aquesta mena de conducta.

Curiosament, hi ha una lògica en tot això: els sistemes més autoritaris susciten, en aquelles nacions on s’apliquen, els casos més al·lucinants de desviació —i, per aquest mateix fet, una relativa tolerància envers les rareses humanes més esbalaïdores. Ningú no sap què és un excèntric si no ha conegut un excèntric nipó. Que jo havia dormit sota les escombraries? Ja n’havien vist d’altres. El Japó és un país que sap què vol dir «enfonsar-se».

Vaig tornar a tenir un paper insignificant. Em seria difícil d’expressar la voluptuositat amb què preparava el te i el cafè: aquells gestos simples, que no presentaven cap mena d’obstacle per al meu pobre magí, suturaven el meu esperit.

Tan discretament com em va ser possible, vaig posar-me altre cop a avançar els calendaris. M’esforçava tota l’estona a fer un posat de terriblement enfeinada, de tan gran com era la por que tenia que no em tornessin a castigar amb les xifres.

I aleshores, com si no passés res de l’altre món, va tenir lloc un esdeveniment: vaig conèixer Déu. L’innoble vicepresident em va demanar una cervesa, considerant sens dubte que no era pas tan gros com això. Vaig anar a portar-l’hi amb una educada desgana. I ja abandonava l’antre de l’obès quan es va obrir la porta del despatx del costat: vaig topar de nassos amb el president.

Ens vam mirar l’un a l’altre amb estupefacció. Per la meva banda, era comprensible: per fi m’havia estat donat de veure el déu de Yumimoto. Per la seva, no era tan fàcil d’explicar: sabia fins i tot que jo existia? Va semblar que aquest era el cas, car va exclamar amb una veu d’una bellesa i d’una delicadesa insensates:

—Vós deveu ser Amélie-san!

Va somriure i em va allargar la mà. Jo estava tan esbalaïda que no vaig poder emetre cap mena de so. El senyor Haneda era un home d’una cinquantena d’anys, de cos prim i d’un rostre d’una elegància excepcional. Es desprenia de tot ell una impressió de profunda bondat i harmonia. Va dedicar-me una mirada d’una amabilitat tan autèntica que vaig perdre la poca sang freda que em quedava.

Se’n va anar. Jo vaig restar tota sola al passadís, incapaç de bellugar-me. Així doncs, el president d’aquell lloc de tortura, on jo sofria diàriament humiliacions absurdes, on jo era l’objecte de tota mena de menyspreus, l’amo d’aquella gehenna, era aquell magnífic ésser humà, aquella ànima excelsa!

Tot plegat no s’entenia gens. Una societat dirigida per un home d’una noblesa tan evident hauria hagut de ser un paradís refinat, un espai de florida i de dolçor. Quin misteri era aquell? Era possible que Déu regnés sobre els inferns?

Encara continuava clavada d’estupor quan vaig rebre la resposta a aquella pregunta. La porta del despatx de l’enorme Omochi es va obrir i vaig sentir la veu de l’infame que udolava:

—Què foteu aquí? No se us paga perquè us aneu arrossegant pels passadissos!

Tot, doncs, tenia una explicació: a la companyia Yumimoto, Déu era el president i el vicepresident era el diable.

*

Fubuki, per la seva banda, no era ni el diable ni Déu: era una japonesa.

No totes les nipones són boniques. Però quan una entre elles es posa a ser bonica, les altres no tenen més remei que aguantar-se.

Tota bellesa és punyent, però la bellesa japonesa és més punyent encara que les altres. Primer de tot perquè aquell color de lliri, aquells ulls suaus, aquell nas amb unes ales inimitables, aquells llavis de contorns tan dibuixats, aquella dolcesa complicada dels trets, ja són prou per eclipsar els rostres més reeixits.

En segon lloc, perquè les seves maneres estilitzen aquesta bellesa i en fan una obra d’art inaccessible a l’enteniment.

Finalment, i per damunt de tot, perquè una bellesa que ha resistit tantes cotilles físiques i mentals, tantes obligacions, esclafaments, prohibicions absurdes, dogmes, asfíxia, desolacions, sadisme, conspiració, silenci i humiliacions, una bellesa així, doncs, és un miracle d’heroisme.

No és que la nipona sigui una víctima, ben lluny d’això. Entre les dones del planeta, no és veritablement la més poc afavorida. El seu poder és considerable: jo estic ben situada per saber-ho.

No: si cal admirar la japonesa —i cal fer-ho—, és perquè no se suïcida. Conspiren contra el seu ideal des de la més tendra infantesa. Li van esmunyint guix cap a dins el cervell: «Si als vint-i-cinc anys no estàs casada, tindràs bones raons per passar vergonya», «si rius, no seràs distingida», «si el teu rostre expressa un sentiment, és que ets vulgar», «si esmentes l’existència d’un pèl damunt del teu cos, ets immunda», «si un noi et besa la galta en públic, ets una meuca», «si menges de gust, ets una truja», «si t’agrada dormir, ets una vaca», etc. Aquests preceptes serien anecdòtics si no incriminessin l’esperit.

I és que, comptat i debatut, allò que li etziben a la nipona a través d’aquests dogmes incongruents és que no cal que esperi res de bo. No esperis passar-t’ho bé, car el teu plaer t’aniquilaria. No esperis estar enamorada, car no val la pena: aquells qui t’estimarien ho farien pels teus miratges, mai per la teva veritat. No esperis que la vida t’aporti alguna cosa, car cada any que passi te’n robarà alguna o altra. No esperis ni tan sols una cosa tan senzilla com la calma, car no tens cap motiu per estar tranquil·la.

Espera treballar. Hi ha poques possibilitats, vist el teu sexe, que puguis pujar gaire amunt, però espera servir la teva empresa. Treballar et farà guanyar diners, dels quals no podràs obtenir cap alegria, però dels quals podràs eventualment prevaler-te, per exemple en cas de matrimoni —car no deuràs ser pas tan ximple de suposar que et puguin voler pel teu valor intrínsec.

A part tot això, pots esperar d’arribar a vella, la qual cosa no té de fet cap interès, i no conèixer el deshonor, la qual cosa és un fi en si mateixa. Aquí s’atura la llista de les teves esperances lícites.

I aquí comença la interminable tirallonga dels teus deures estèrils. Hauràs de ser irreprotxable, per la sola raó que és la més petita de les coses. Ser irreprotxable no et portarà res més que ser irreprotxable, la qual cosa no és ni un orgull ni menys encara una voluptuositat.

Mai no podria enumerar tots els teus deures, car no hi ha ni un sol minut de la teva vida que no sigui governat per un d’ells. Per exemple, fins i tot quan t’estiguis tota sola al vàter per l’humil necessitat d’alleujar la teva bufeta, tindràs l’obligació de vetllar perquè ningú no pugui sentir la cançoneta del teu riu: caldrà, doncs, que mantinguis estirada la cadena tota l’estona.

Esmento aquest cas perquè ho comprenguis bé: si fins i tot dominis tan íntims i insignificants de la teva existència són sotmesos a un comandament, pensa, amb més raó, en l’abast de les obligacions que pesaran sobre els moments essencials de la teva vida.

Tens gana? Menja poquet, car has d’estar ben prima, i no pas pel plaer de veure com es tomba la gent del carrer contemplant la teva silueta —no es tombaran pas—, sinó perquè és vergonyós d’estar grassa.

Tens el deure de ser bonica. Si ho aconsegueixes, la teva bellesa no et valdrà cap mena de voluptuositat. Els únics compliments que rebràs provindrien d’occidentals, i nosaltres ja sabem fins a quin punt els falta el bon gust. Si admires la teva pròpia bellesa en el mirall, que sigui amb por i no pas amb plaer: car la teva bellesa no t’aportarà res més que el terror de perdre-la algun dia. Si ets una noia bonica, no seràs gran cosa; si no ho ets, seràs menys que no res.

Tens el deure de casar-te, preferentment abans dels vint-i-cinc anys, que seran la teva data de prescripció. El teu marit no et donarà amor, tret que sigui un neci, i no hi ha cap mena de felicitat a ser estimada per un neci. De tota manera, tant si t’estima com si no, no el veuràs pas. A les dues de la matinada, un home esgotat i sovint borratxo vindrà a trobar-se amb tu per deixar-se caure sobre el llit conjugal, que abandonarà a les sis sense haver-te dit ni paraula.

Tens el deure de tenir fills, que tractaràs com a divinitats fins que tinguin tres anys, edat en la qual, de cop i volta, els expulsaràs del paradís per inscriure’ls al servei militar, que durarà dels tres als divuit anys i després dels vint-i-cinc anys fins que es morin. Estàs obligada a portar al món unes persones que, com més se’ls hagi inculcat la noció de la felicitat durant els seus tres anys primers, més desgraciades seran.

Trobes que tot això és molt horrible? No ets pas la primera de pensar-ho. Les teves semblants ho pensen des de 1960. I ja veus que no ha servit de res. Moltes d’elles s’han rebel·lat i tu potser et rebel·laràs durant l’únic període lliure de la teva vida, entre els divuit i els vint-i-cinc anys. Però als vint-i-cinc anys, t’adonaràs de sobte que no estàs casada i et farà vergonya. Abandonaràs la teva forma excèntrica de vestir-te a canvi d’un sastre ben pulcre, d’uns vestits ajustats de color blanc i d’uns escarpins grotescos, sotmetràs la teva esplèndida cabellera llisa a una assecada a mà desoladora i et sentiràs alleujada si algú —marit o patró— et vol.

Per al cas molt improbable que et casessis per amor, encara series més desgraciada, car veuries patir el teu marit. Val més que no te l’estimis: això et permetrà de ser indiferent al naufragi dels seus ideals, car el teu marit, ell, encara en té. Per exemple, li han permès d’esperar que una dona l’estimi. Però de seguida veurà que tu no te l’estimes. Com podries estimar algú, amb el guix que t’immobilitza el cor? T’han imposat massa càlculs perquè puguis estimar. Si estimes algú, és que t’han educat malament. Els primers dies després de les teves noces, simularàs tota mena de coses. Cal reconèixer que cap altra dona no simula amb tant de talent com tu.

El teu deure és sacrificar-te pels altres. Això no obstant, no et pensis pas que el teu sacrifici farà feliços aquells a qui el dedicaràs. Això els permetrà, només, de no avergonyir-se de tu. No tens cap possibilitat ni de ser feliç ni de fer feliç.

I si, per alguna raó extraordinària, el teu destí escapés a alguna d’aquestes prescripcions, no en dedueixis pas, sobretot, que has aconseguit de triomfar: dedueix-ne que estàs equivocada. D’altra banda, ja te n’adonaràs molt de pressa, car la il·lusió de la teva victòria només pot ser provisional. I no gaudeixis del moment concret: deixa aquest error de càlcul als occidentals. L’instant no és res, la teva vida tampoc. No hi ha cap durada que compti que sigui inferior a deu mil anys.

Si és que això pot consolar-te, pensa que ningú no et considera com a menys intel·ligent que l’home. Ets brillant, això salta a la vista de tothom, fins i tot d’aquells que et tracten d’una manera tan baixa. Tanmateix, si ho rumies bé, trobes que aixo és molt consolador? Almenys, si et trobessin inferior, el teu infern seria explicable i podries sortir-ne demostrant, d’acord amb els principis de la lògica, l’excel·lència del teu cervell. I en canvi et tenen per igual, fins i tot per superior: la teva gehenna, doncs, és absurda, la qual cosa significa que no hi ha cap itinerari per poder-la abandonar.

Sí: n’hi ha un. Un de sol, però al qual tens tot el dret del món, llevat que hagis comès la bestiesa de convertir-te al cristianisme: tens el dret de suïcidar-te. Ja sabem que, al Japó, és un acte molt honorable. Sobretot, no t’imaginessis pas que el més enllà és un d’aquests paradisos tan alegres descrits pels simpàtics occidentals. A l’altra banda, no hi ha res que sigui tan formidable. En compensació, pensa en allò que sí que val la pena: la teva reputació pòstuma. Si et suïcides, serà extraordinària i els teus més acostats n’estaran orgullosos. Tindràs un lloc d’elecció al panteó familiar: és allí on es troba l’esperança més alta que pot nodrir qualsevol humà.

Certament, pots no suïcidar-te. Però aleshores, tard o d’hora, ja no et podràs aguantar més i cauràs en algun tipus de deshonor: tindràs un amant, o t’abandonaràs a la golafreria, o et tornaràs una mandrosa —vés a saber. Tenim observat que als humans en general, i a les dones en particular, els costa molt de viure gaire temps sense enfonsar-se en alguna d’aquestes sortides lligades al plaer carnal. Si ens malfiem d’aquest plaer, no és pas per puritanisme: lluny de nosaltres aquesta obsessió americana.

En realitat, val més evitar la voluptuositat perquè fa transpirar. No hi ha res de tan vergonyós com la suor. Si menges amb grans bocades el teu bol de tallarines bullents, si et lliures a la passió del sexe, si passes l’hivern dormisquejant prop de l’estufa, suaràs. I ja no hi haurà ningú que dubti de la teva vulgaritat.

Entre el suïcidi i la transpiració, no ho dubtis gens ni mica. Vessar la teva sang és tan admirable com horrible és que vessis la teva suor. Si et mates, no transpiraràs mai més i s’haurà acabat la teva angoixa per tota l’eternitat.

*

No és pas que pensi que la sort del japonès sigui gaire més envejable. En els fets concrets, fins i tot penso tot el contrari. La nipona té almenys la possibilitat d’abandonar l’infern de l’empresa casant-se. I no treballar en una companyia japonesa ja em sembla un fi en si mateix.

Però el nipó, en canvi, no és un ésser asfixiat. No han destruït en ell, des de la més tendra joventut, cap rastre d’ideal. Posseeix un dels drets humans més fonamentals: el de somiar, d’esperar. I no se n’està gens. Imagina mons quimèrics on ell és amo i és lliure.

La japonesa no té aquest recurs, si està ben educada —i és el cas de la majoria d’elles. Li han amputat, per dir-ho així, aquesta facultat essencial. Per això proclamo la meva profunda admiració per tota nipona que no s’ha suïcidat. Per part seva, continuar vivint és un acte de resistència d’un coratge tan desinteressat com sublim.

*

Pensava en tot això mentre contemplava Fubuki.

—Es pot saber què feu? —em va preguntar amb una veu acerba.

—Somio. No somieu mai?

—No, mai.

Vaig somriure. El senyor Saito acabava de ser pare d’un segon fill, un noi. Una de les meravelles de la llengua japonesa és que es poden crear noms de pila fins a l’infinit, a partir de totes les categories de l’oració. Per una d’aquestes rareses que es poden trobar en la cultura nipona, justament aquelles que no poden somiar porten noms que fan somiar, com ara Fubuki. Els pares es permeten els lirismes més delicats quan és qüestió de posar nom a una filla. En canvi, quan es tracta de batejar un noi, les creacions onomàstiques són tot sovint d’una sordidesa còmica.

Així, com que elegir l’infinitiu d’un verb com a nom de pila era la cosa més lícita del món, el senyor Saito va anomenar el seu fill Tsutomeru, és a dir, «treballar». I la idea d’aquell vailet disfressat amb un programa com aquell a títol d’identitat em feia venir ganes de riure.

M’imaginava, al cap d’uns quants anys, el noi tornant de l’escola i sentint com la seva mare li deia: «Treballar! Vés a treballar!» I si quedava a l’atur?

Fubuki era irreprotxable. L’únic defecte era que, als seus vint-i-nou anys, encara no tenia marit. No hi ha cap dubte que això va ser per a ella un motiu de vergonya. De fet, pensant-hi bé, si una noia tan bonica no havia trobat espòs era justament perquè havia estat irreprotxable. Era perquè havia aplicat amb un zel absolut aquella regla suprema que servia de nom de fonts per al fill del senyor Saito. Des de feia set anys, havia engolit tota la seva vida sencera dins del treball. Amb molt de fruit, ja que havia efectuat una carrera professional ben poc corrent per a una persona del sexe femení.

Però, amb un ús del temps com aquell, havia estat absolutament impossible que es casés. Tanmateix, no se li podia pas retreure que hagués treballat massa, ja que, als ulls dels japonesos, mai no es treballa massa. Hi havia, doncs, una incoherència en el règim previst per a les dones: ser irreprotxable treballant aferrissadament conduïa a ultrapassar l’edat de vint-i-cinc anys sense estar casada i, per consegüent, a no ser irreprotxable. El súmmum del sadisme del sistema es trobava en la seva aporia: respectar-la conduïa a no respectar-la.

Tenia vergonya Fubuki del seu celibat tan prolongat? Certament. Estava massa obsessionada en la seva perfecció per atorgar-se el més petit mancament a les consignes supremes. Jo em demanava si a vegades no tenia algun amant ocasional: el que sí que era fora de dubte és que ella no s’hauria vanagloriat d’aquell crim de les nadeshiko (el nadeshiko, «clavell», simbolitza l’ideal nostàlgic de la jove japonesa virginal). Jo, que coneixia de feia temps en què s’ocupava, ni tan sols veia com s’hauria pogut permetre una aventura banal.

Observava el seu capteniment quan tenia alguna mena de relació amb un solter —guapo o lleig, jove o vell, afable o detestable, intel·ligent o estúpid, tot això tant era, sempre que no fos inferior en la jerarquia de la nostra companyia o de la seva—: la meva superior es tornava de sobte d’una dolçor tan insistent que la cosa agafava un tomb quasi agressiu. Boges de nervis, les seves mans anaven palpejant fins arribar al seu ampli cinturó —que tenia tendència a no quedar-se mai cenyit en la seva complexió massa prima— i tiraven cap endavant la sivella que s’havia descentrat. La seva veu es feia acariciadora fins a assemblar-se a un gemec.

En el meu lèxic interior, jo havia anomenat això «la parada nupcial de la senyoreta Mori». Hi havia alguna cosa còmica a veure el meu botxí lliurar-se a aquelles magarrufes que disminuïen tant la seva bellesa com la seva classe. Així i tot, jo no podia impedir que se m’encongís el cor, més quan els mascles davant els quals desplegava aquell patètic intent de seducció no se n’adonaven i, per tant, hi eren perfectament insensibles. A vegades tenia ganes de sacsejar-los i cridar-los:

Vinga, home, sigues una mica galant! Que no has vist com s’escarrassa per tu? Ja hi estic d’acord, això no l’afavoreix pas gaire, però si sabessis com n’és de bonica quan no fa tota aquesta mena de melindros! Massa bonica per a tu, d’altra banda. Hauries de plorar d’alegria de ser cobejat per una perla com aquesta.

Pel que fa a Fubuki, m’hauria agradat de poder-li dir:

—Aturat! Et creus de debò que l’atraurà, la teva ridícula comèdia? Tu ets molt més seductora quan m’insultes i quan em tractes com si fos peix podrit. Si això et pot ajudar una mica, només cal que t’imaginis que ell sóc jo. Parla-li afigurant-te que em parles a mi: seràs menyspreadora, doncs, altiva; li diràs que és un malalt mental, un inútil —ja veuràs, no hi serà gens indiferent.

Sobretot, tenia ganes de xiuxiuejar-li:

—¿No trobes que val mil vegades més romandre soltera fins a la fi dels teus dies que no pas entrebancar-se amb aquest dit blanc? Què en faràs d’un marit com ara aquest? ¿I com pot ser que et faci vergonya no haver-te casat amb un d’aquests homes, tu que ets sublim, olímpica, tu que ets l’obra mestra d’aquest planeta? Quasi tots ells són més baixets que tu: no hi veus un senyal, en això? Ets un arc massa gran per a uns arquers tan miserables.

Quan l’home-presa se n’anava, el rostre de la meva superior passava, en menys d’un segon, de la magarrufa a l’extrema fredor. No era estrany, doncs, que topés amb la meva mirada burleta. Aleshores es mossegava els llavis amb odi.

En una companyia amiga de Yumimoto hi treballava un holandès de vint-i-set anys, Piet Kramer. Encara que no fos japonès, havia assolit una posició jeràrquica igual a la de la meva torturadora. Com que feia metre noranta, vaig pensar que era un partit possible per a Fubuki. De fet, quan passava pel nostre despatx, ella es llançava a una parada nupcial frenètica, girant i regirant el seu cinturó.

Era un paio trempat que feia bona pinta. I anava la mar de bé que fos holandès: aquell origen quasi germànic feia molt menys greu la seva pertinença a la raça blanca.

Un bon dia, va dir-me:

—Quina sort que teniu de treballar amb la senyoreta Mori. És tan agradable!

Aquella declaració em va divertir. Vaig decidir de fer-ne ús: la vaig repetir a la meva companya, no sense un somriure irònic en esmentar que era tan «agradable». I vaig afegir-hi:

—Això vol dir que està enamorat de vós.

Ella em va mirar amb estupefacció.

—De debò?

—De debò —li vaig assegurar.

Va quedar perplexa uns instants. Vet aquí el que devia pensar: «Ella és blanca, coneix els costums dels blancs. Per una vegada, me’n podria refiar. Però, sobretot, cal que no se n’adoni.»

De manera que va adoptar un posat tot fred i va dir:

—És massa jove per a mi.

—Té dos anys menys que vós. Als ulls de la tradició nipona, és la diferència perfecta perquè sigueu una anesan niôbo, una «esposa-germana-gran». Els japonesos pensen que és el millor casament possible: la dona té just una mica més d’experiència que l’home. Així, ella el fa sentir còmode.

—Ja ho sé, ja ho sé.

—Doncs si és així, què li reprotxeu?

Va callar. Era evident que començava a situar-se en un món irreal.

Uns quants dies més tard, es va anunciar la visita de Piet Kramer. Una emoció terrible es va apoderar de la noia.

Per desgràcia, feia molta calor. L’holandès s’havia tret l’americana i la seva camisa mostrava a les aixelles unes grans aurèoles de suor. Vaig veure com Fubuki canviava de cara. Es va esforçar a parlar normalment, com si no s’hagués adonat de res. Les seves paraules sonaven encara més falses en la mesura que, per arribar a extreure els seus sons de la gorja, havia de projectar el cap endavant en cada paraula. Aquella que jo havia conegut sempre tan bonica i tan calmosa tenia aleshores el posat d’una pintada a la defensiva.

Mentre es lliurava a aquell comportament llastimós, anava mirant els seus col·legues d’amagat. La seva última esperança era que no haguessin vist res: però, ai, com poder veure si algú t’ha vist? Amb més raó, com poder veure si un japonès t’ha vist? Els rostres dels executius de Yumimoto expressaven la benevolència impassible típica de les trobades entre dues empreses amigues.

El més divertit de tot era que Piet Kramer no s’havia adonat gens ni mica de l’escàndol de què era objecte, ni de la crisi interior que estava sufocant la tan agradable senyoreta Mori. Els narius d’ella palpitaven: no era difícil d’endevinar-ne la raó. Es tractava de discernir si l’oprobi axil·lar de l’holandès combregava amb les dues espècies.

Fou llavors que el nostre simpàtic Batave, sense saber-ho, va posar en perill la seva contribució a l’expansió de la raça euroasiàtica: havent albirat un dirigible a dalt del cel, va córrer cap a la finestra de vidre. Aquell desplaçament ràpid va desenvolupar en l’aire ambiental uns focs artificials de partícules olfactives, que el vent de la seva correguda va dispersar a través de tota la sala. Ja no n’hi havia cap mena de dubte: la transpiració de Piet Kramer feia pudor.

I ningú, en aquell despatx gegant, ja no ho va poder ignorar. Pel que fa a l’entusiasme pueril del noi davant del dirigible publicitari que sobrevolava regularment la ciutat, no va semblar que ningú s’hi entendrís gens.

Quan l’olorós estranger se’n va anar, la meva superior estava exsangüe. Així i tot, la seva sort encara havia d’empitjorar. El cap de la secció, el senyor Saito, va donar el primer cop de bec.

—Ja no ho hauria pogut resistir ni un minut més!

Amb això va obrir la veda per a la maledicció. Els altres s’hi van apuntar de seguida:

—No se n’adonen, aquests blancs, que fan pudor de cadàver?

—Només que aconseguíssim de fer-los comprendre que fan mala olor, ja tindríem a Occident un mercat fabulós per a uns desodorants eficaços de debò!

—Potser els podríem ajudar a fer més bona flaire, però no podríem impedir que suessin. És la seva raça.

—Entre ells, fins i tot les dones boniques transpiren.

Estaven bojos d’alegria. La idea que les seves paraules haguessin pogut molestar-me ni tan sols se’ls va acudir. De moment me’n vaig sentir afalagada: potser no em consideraven com una blanca. Però la lucidesa em va tornar de seguida: si deien aquelles paraules en presència meva, era simplement perquè jo no comptava.

Ni un d’ells no va sospitar què significava aquell episodi per a la meva superior: si ningú no hagués observat l’escàndol axil·lar de l’holandès, ella encara hauria pogut il·lusionar-se i tancar els ulls davant d’aquella tara congènita del seu eventual promès.

D’ara endavant, però, ja sabia que res no seria possible amb Piet Kramer: tenir el més mínim embolic amb ell seria més greu que perdre la seva reputació, seria perdre tot el prestigi. Podia, tanmateix, considerar-se feliç que, tret de mi, que estava fora de joc, ningú no havia estat al corrent dels projectes que ella s’havia muntat amb relació a aquell solter.

Amb el cap ben dret i les mandíbules ben serrades, va tornar a la feina. Per la rigidesa extrema dels seus trets, vaig poder mesurar quantes esperances havia dipositat en aquell home: i jo hi havia contribuït d’alguna manera. Jo l’havia encoratjat. Sense mi, hauria pensat en ell seriosament?

Així doncs, si ella patia, en gran part era per culpa meva. Vaig dir-me a mi mateixa que n’hauria hagut de sentir un cert plaer. Però no en sentia gens ni mica.

*

Havia abandonat les meves funcions de comptable feia una mica més de dues setmanes quan el drama va esclatar.

Al si de la companyia Yumimoto, semblava que m’havien oblidat. Era el millor que em podia passar. Jo començava a alegrar-me’n. Des del fons de la meva inimaginable falta d’ambició, no entreveia cap altre destí venturós que el de quedar-me asseguda a la meva taula contemplant el pas de les estacions en el rostre de la meva superior. Servir el te i el cafè, llançar-me regularment per la finestra i no fer servir la calculadora eren activitats que sadollaven la meva necessitat francament feble de trobar un lloc en la societat.

Aquell sublim guaret de la meva persona hauria durat potser fins a la fi dels temps si no hagués comès allò que cal que anomeni una pífia.

Al cap i a la fi, em mereixia la meva situació. M’havia escarrassat a demostrar als meus superiors que la meva bona voluntat no m’impedia pas de ser un autèntic desastre. Ara ja ho havien entès. La seva política tàcita devia ser alguna cosa si fa no fa com aquesta: «Que no toqui res més, aquella!» I jo em mostrava a l’altura d’aquella nova missió.

Un bon dia, vam sentir allà en la llunyania la tempesta que tronava a la muntanya: era el senyor Omochi que udolava. Però el bram es va anar acostant. Tots ens vam observar amb angoixa.

La porta de la secció de comptabilitat va cedir com una vella resclosa sota la pressió de la massa de carn del vicepresident, que va anar rodolant enmig de tots nosaltres. Al bell mig de la sala es va aturar i, amb una veu d’ogre que reclama el seu dinar, va llançar un gran crit:

—Fubuki-san!

I llavors vam saber qui seria immolat en sacrifici a la gana d’ídol de Cartago de l’obès. Després d’uns quants segons d’alleujament experimentat per aquells que s’havien salvat provisionalment, ens va venir a tots una esgarrifança col·lectiva de sincera empatia.

La meva superior s’havia aixecat immediatament, tota encarcarada. Mirava de dret al seu davant, en la meva direcció doncs, sense que tanmateix m’arribés a veure. Magnífica de terror contingut, esperava la seva sort.

Un instant, vaig creure que Omochi estava a punt de treure’s un sabre que duia amagat entre dos sacsons i que li tallaria el cap en rodó. Si aquest queia cap al meu costat, l’atraparia al vol i me l’estimaria tendrament fins a la fi dels meus dies.

«Però no —vaig raonar-me a mi mateixa—, això són mètodes d’una altra època. Procedirà com de costum: la convocarà al seu despatx i li clavarà l’esbroncada del segle.»

Va fer molt pitjor. Potser és que estava d’un humor més sàdic que de costum? O bé era perquè la seva víctima era una dona, més encara, una dona molt bonica? El fet és que no va ser al seu despatx on li va clavar l’esbroncada del mil·lenni: va ser allí mateix, davant la quarantena de membres de la secció de comptabilitat.

No és possible imaginar una sort més humiliant per a qualsevol ésser humà, i amb més raó per a qualsevol nipó, i amb més raó encara per a l’orgullosa i sublim senyoreta Mori, que aquella destitució pública. El monstre volia que ella perdés tot el seu prestigi, era ben clar.

Se li va anar atansant a poc a poc, com per assaborir per endavant la influència del seu poder destructor. Fubuki no va bellugar ni una pestanya. Estava més esplèndida que mai. Després, els llavis empastats van començar a tremolar i en va sortir una salva d’udols sense fi.

Els habitants de Tòquio tenen tendència a parlar a una velocitat supersònica, sobretot quan esbronquen. No content de ser originari de la capital, el vicepresident era un obès colèric, la qual cosa entrebancava la seva veu amb escòries de furor greixós: la conseqüència de tots aquests múltiples factors va ser que jo no vaig entendre gairebé res de la interminable agressió verbal amb què va martellejar la meva superior.

En aquella circumstància, encara que la llengua japonesa m’hagués estat forastera, hauria pogut copsar perfectament el que passava: estaven a punt d’infligir a un ésser humà una sort indigna, i aixo a tres metres d’on jo em trobava. Era un espectacle abominable. Hauria pagat qualsevol cosa perquè s’acabés, però no s’acabava: el bram que sortia del ventre del torturador semblava inestroncable.

Quin crim havia pogut cometre Fubuki per merèixer un càstig com aquell? Mai no ho vaig saber. Però, vaja, jo coneixia la meva companya: la seva capacitat, el seu ardor en el treball i la seva consciència professional eren excepcionals. Fossin quins fossin els seus errors, eren forçosament venials. I encara que no ho fossin, de venials, com a mínim caldria haver tingut en compte el valor insigne d’aquella dona de primer ordre.

Preguntar-me en què havia consistit la falta de la meva superiora era sens dubte, per part meva, tota una ingenuïtat. El cas més probable era que no tingués res a reprotxar-se. El senyor Omochi era el cap: tenia tot el dret del món, si ho volia, a trobar un pretext anodí per fer-se passar els seus desitjós sàdics amb aquella noia que feia pinta de maniquí. No s’havia de justificar.

Tot d’una, em vaig sentir colpida per la idea que estava assistint a un episodi de la vida sexual del vicepresident, que mereixia decididament el seu títol: amb un físic de les seves dimensions, era capaç encara de jeure amb una dona? En compensació, el seu volum el feia molt més apte per baladrejar, per fer tremolar amb els seus crits la fràgil silueta d’aquella bellesa. En realitat, estava a punt de violar la senyoreta Mori, i si es lliurava als seus més baixos instints en presència de quaranta persones era per afegir a la seva fruïció la voluptuositat de l’exhibicionisme.

Aquesta explicació era tan justa que vaig veure com es començava a doblegar el cos de la meva superior. Així i tot, era una dona dura, un monument d’orgull: si el seu físic cedia, era la prova que estava sofrint un atac d’ordre sexual. Les seves cames la van abandonar com les d’una amant esllomada: va caure asseguda sobre la cadira.

Si jo hagués hagut de ser la traductora simultània del discurs del senyor Omochi, hauria traduït una cosa com aquesta:

—Sí, jo peso cent cinquanta quilos i tu cinquanta, entre tots dos pesem dos quintars i això m’excita. El meu greix em fa nosa a l’hora de moure’m, em costaria de fer-t’ho passar bé, però gràcies a la meva massa puc tirar-te a terra, esclafar-te, i això ho adoro, sobretot amb aquesta colla de cretins que ens contemplen. Adoro que pateixis en el teu orgull, adoro que no et puguis defensar, adoro aquest tipus de violació!

Jo no devia pas ser l’única d’haver comprès la naturalesa del que estava passant: al meu voltant, els meus col·legues eren víctimes d’un malestar profund. En la mesura en què els era possible, giraven la vista i amagaven la seva vergonya darrere els seus informes o la pantalla de l’ordinador.

En aquell moment, Fubuki ja estava plegada en dues. Els seus magres colzes estaven posats sobre la taula, i els punys ben tancats li aguantaven el front. La metralleta verbal del vicepresident li sacsejava la fràgil esquena a intervals regulars.

Per sort, jo no vaig ser tan estúpida com per deixar-me endur per allò que, en una circumstància com aquella, hauria estat com un acte reflex: intervenir. No hi ha cap dubte que allò hauria agreujat la sort de la immolada, sense parlar de la meva. Això no obstant, em seria impossible de pretendre estar orgullosa de la meva assenyada abstenció. L’honor consisteix al més sovint a ser una idiota. I no val més comportar-se com una imbècil que no deshonorar-se? Encara avui, em fa posar vermella haver preferit la intel·ligència a la decència. Algú s’hi hauria hagut d’interposar, i com que no hi havia cap possibilitat perquè un altre s’hi arrisqués, era jo qui hauria hagut de sacrificar-se.

Certament, la meva superior mai no m’ho hauria perdonat, però s’hauria equivocat: ¿no era el pitjor de tot comportar-nos com ho fèiem, assistir sense piular a aquell espectacle degradant —el pitjor de tot no es trobava en la nostra submissió absoluta a l’autoritat?

Hauria hagut de cronometrar l’esbroncada. El torturador tenia una bona caixa toràcica. Fins i tot em feia l’efecte que, a mesura que s’anava allargant, els seus crits guanyaven en intensitat. La qual cosa demostrava, per si calia, la naturalesa hormonal de l’escena: semblantment a l’aprofitat que veu les seves forces augmentades o multiplicades per l’espectacle de la seva pròpia passió sexual, el vicepresident s’anava tornant cada vegada més brutal, els seus udols desprenien cada cop més energia, l’impacte físic de la qual abatia cada vegada més aquella desventurada.

Cap al final, hi va haver un moment particularment descoratjador: com deu passar sens dubte quan violen algú, va fer-se evident que Fubuki havia sofert una regressió. Jo vaig ser l’única que vaig sentir com s’elevava una veu tota fràgil, una veueta d’una nena de vuit anys, que gemegava dues vegades:

—Okoruna. Okoruna.

La qual cosa significa, en el registre del llenguatge culpable més infantil, més familiar, el que faria servir una nena per protestar contra el seu pare, és a dir, aquell al qual no recorreria mai la senyoreta Mori per adreçar-se al seu superior:

—No t’enfadis. No t’enfadis.

Súplica tan irrisòria com si una gasela ja tallada a trossets i mig devorada demanés a la fera que la respectés. Però, sobretot, un mancament esgarrifós al dogma de la submissió, de la prohibició de defensar-se contra aquell qui ve de més amunt. El senyor Omochi va semblar un pèl desconcertat per aquella veu desconeguda, cosa que no li va pas impedir de cridar cada vegada més, ben al contrari: potser fins i tot hi havia en aquella actitud infantil alguna cosa que el satisfeia més encara.

Una eternitat més tard, sigui perquè el monstre ja s’havia cansat de la seva joguina, sigui perquè aquell exercici tonificant li havia obert la gana per menjar-se un doble entrepà de futon amb maionesa, l’home se’n va anar.

Silenci de mort a la secció de comptabilitat. Tret de mi, ningú no gosava mirar la víctima. Aquesta va quedar prostrada uns quants minuts. Quan va tenir prou força per aixecar-se, va agafar el portant sense dir ni paraula.

No vaig tenir cap dubte respecte del lloc cap on havia corregut: on van les dones violades? Allà on corre l’aigua, allà on es pot vomitar, allà on hi ha el mínim de gent possible. Als despatxos de Yumimoto, el lloc que responia millor a aquestes exigències eren els lavabos.

I allí va ser on vaig cometre la meva pífia.

Jo estava tota trasbalsada: calia que l’anés a reconfortar. Vaig esforçar-me inútilment intentant de fer-me raonar a mi mateixa, pensant en les humiliacions que m’havia infligit, els insults que m’havia etzibat en plena cara; el fet és que la meva ridícula compassió va poder més. Ridícula, ho mantinc: més que no pas actuar a despit del seny, hauria estat cent vegades més inspirada si m’hagués interposat entre Omochi i la meva superior. Almenys això hauria estat coratjós. En canvi, la meva actitud final va ser simplement amable i beneita.

Vaig córrer cap als lavabos. Ella estava a punt de plorar. Em sembla que no va veure com entrava. Però, dissortadament, sí que va sentir com li deia:

—Fubuki, quin greu que em sap! Estic al vostre costat de tot cor. Estic al vostre costat.

I ja m’atansava cap a ella, allargant-li un braç vibrant de conhort, quan vaig veure que la seva mirada enfurismada de còlera es girava cap a mi. La seva veu, desconeguda de furor patològic, va rugir-me:

—Com us atreviu? Com us atreviu?

Jo no em devia trobar en un dia especialment intel·ligent perquè vaig començar a explicar-li:

—No volia molestar-vos. Només volia expressar-vos la meva amistat…

Ja en el paroxisme de l’odi, va treure’s el meu braç del damunt girant-lo com un torniquet i va cridar:

—Voleu callar? Voleu marxar?

Era ben manifest que jo no ho volia, perquè vaig quedar-me allí plantada, tota confosa.

Llavors va avançar-se cap a mi, amb Hiroshima a l’ull dret i Nagasaki a l’ull esquerre. Estic segura d’una cosa: si m’hagués pogut matar, no ho hauria dubtat gens.

Per fi vaig comprendre el que havia de fer: vaig tocar el dos.

*

De retorn a la meva taula, vaig passar-me la resta de la jornada simulant una activitat mínima i analitzant la meva imbecil·litat, gran tema de meditació com cap altre.

Fubuki havia estat humiliada de cap a peus davant els ulls dels seus col·legues. L’única cosa que havia pogut amagar-nos, el darrer bastió del seu honor que havia pogut preservar, eren les llàgrimes. Havia tingut la força de no plorar davant nostre.

I jo, espavilada com sóc, me n’havia anat a veure-la sanglotar al seu lloc retirat. Era com si hagués buscat la manera de consumar la seva vergonya fins al capdavall de tot. Ella mai no hauria pogut concebre, creure, admetre que el meu comportament era una mostra de bondat, fins i tot d’estúpida bondat.

Una hora més tard, la víctima va tornar a asseure’s a la seva taula. Ningú no li va dirigir la mirada. Ella va dirigir-me-la a mi: els seus ulls eixuts van trepanar-me d’odi. Hi havia escrit: «No t’escaparàs a la meva venjança.»

Després va continuar la seva feina com si res no hagués passat, deixant-me el lleure d’interpretar la sentència.

Era ben clar que, segons ella, la meva actitud havia estat d’una pura i simple represàlia. Ella sabia que en altre temps m’havia maltractat. Per ella, no hi havia cap dubte que el meu únic objectiu havia estat la venjança. Jo havia anat a contemplar les seves llàgrimes als lavabos només per pagar-li amb la mateixa moneda.

M’hauria agradat tant treure-la del seu error, dir-li: «D’acord, era estúpid i maldestre, però us conjuro que em cregueu: no he tingut cap altra motivació que la bona, sana i beneita humanitat. Temps enrere estava enfadada, és ben cert, i tanmateix, quan us he vist humiliada d’una manera tan baixa, només hi ha hagut lloc dintre meu per a la compassió primitiva. I fina com sou, ¿podeu dubtar que hi hagi, en aquesta empresa, no, en aquest planeta, algú que us apreciï, us admiri i sofreixi la vostra dominació en un grau que sigui comparable al meu?» Mai no sabré com hauria reaccionat si li hagués declarat tot això.

L’endemà, Fubuki em va rebre, aquesta vegada, amb un rostre d’una serenitat olímpica. «S’ha refet, està millor», vaig pensar.

Va anunciar-me amb una veu tota reposada:

—Tinc una nova destinació per a vós. Seguiu-me.

Vaig seguir-la fora de la sala. Llavors ja no estava tan tranquil·la: la meva nova destinació ¿no es trobava en el si de la secció de comptabilitat? Què podia ser, doncs? I cap a on em portava?

La meva aprensió es va precisar quan vaig constatar que agafàvem la direcció dels lavabos. No pot ser, vaig pensar. Segur que, en el darrer segon, giraríem a la dreta o a l’esquerra per anar a parar en un altre despatx.

No vam virar ni a babord ni a estribord. Va arrossegar-me realment als lavabos.

«Sens dubte m’ha portat en aquest lloc aïllat perquè ens puguem explicar en relació amb el tema d’ahir», vaig dir-me aleshores.

De cap manera. Va declarar, impassible:

—Aquest és el vostre nou lloc de treball.

Amb el rostre ben tranquil i amb tota professionalitat, em va ensenyar els gestos que, a partir d’aleshores, haurien de ser els meus. Es tractava de canviar el rotllo de «teixit sec i net» quan ja hagués servit del tot per eixugar les mans; es tractava, també, de renovar les provisions de paper a dintre dels vàters —a tal efecte, em va confiar les precioses claus d’un racó dels mals endreços on totes aquelles meravelles estaven emmagatzemades a recer de les cobejances de què, sense cap mena de dubte, haurien estat objecte per part dels executius de la companyia Yumimoto.

La més bona va arribar quan aquella preciosa criatura va empunyar l’escombreta del vàter per explicar-me, amb tota seriositat, com es feia servir —suposava que jo no ho sabia? Realment, mai no m’hauria pogut imaginar que em seria donat de veure aquella deessa aguantant un instrument semblant. Raó de més per designar-lo com el meu nou ceptre.

Ja en l’últim grau de l’esbalaïment, vaig fer una pregunta:

—A qui succeeixo?

—A ningú. Les dones de fer feines fan aquestes tasques al vespre.

—I elles què, han plegat potser?

—No. El que passa és que, tal com ja us en deveu haver adonat, amb el seu servei nocturn no n’hi ha prou. No és gens estrany que durant la jornada ja no tinguem teixit sec per desenrotllar, o que trobem un vàter sense paper, o fins i tot que una tassa quedi bruta fins al vespre. És empipador, sobretot quan rebem executius de fora de Yumimoto.

En l’espai d’un instant, em vaig demanar en quin aspecte era més empipador, per a un executiu, veure una tassa de vàter embrutada per un membre exterior a la seva companyia que per un col·lega. No vaig tenir temps de trobar la resposta a aquella pregunta d’etiqueta, car Fubuki va concloure, amb un dolç somriure:

—D’ara endavant, i gràcies a vós, ja no patirem aquests inconvenients.

I se’n va anar. Jo em vaig trobar tota sola al lloc del meu ascens. Atordida, vaig quedar-me immòbil, amb els braços pengim-penjam. Fou llavors que la porta va obrir-se de bell nou per a Fubuki. Com en el teatre, havia tornat per dir-me el més bonic de tot:

—Me’n descuidava: no cal dir que el vostre servei s’estén també als lavabos dels homes.

*

Recapitulem. De petita, jo volia ser Déu. Molt ràpidament, vaig comprendre que era massa demanar i vaig posar una mica d’aigua beneita en el meu vi de missa: seria Jesús. Però vaig tenir consciència ben aviat del meu excés d’ambició i vaig acceptar de «fer» un martiri quan fos gran.

Ja adulta, vaig decidir de no ser tan megalòmana i treballar com a intèrpret en una societat japonesa. Però, ai, allò estava massa bé per a mi i, per tant, vaig haver de davallar un esglaó per convertir-me en comptable. Però no hi havia cap mena de fre a la meva fulminant caiguda social. Així és que vaig ser traslladada al lloc del res de res. Dissortadament —ho hauria hagut de sospitar—, el res de res encara estava massa bé per a mi. I va ser aleshores que vaig rebre la meva última destinació: netejadora de vàters.

És permès d’extasiar-se en aquest recorregut inexorable des de la divinitat fins als vàters. Diuen d’una cantant que pot passar de soprano a contralt quan posseeix una gran tessitura: jo em permeto de subratllar l’extraordinària tessitura dels meus talents, capaços de cantar en tots els registres, tant el de Déu com el de senyora Pipí.[3]

Passada l’estupefacció, la primera cosa que vaig sentir va ser un estrany alleujament. Quan fregues tasses brutes tens l’avantatge que ja no has de témer de caure més baix.

*

Sens dubte podria resumir-se així el que devia haver passat pel cap de Fubuki: «Em persegueixes fins als lavabos? Doncs molt bé. T’hi quedaràs.»

I m’hi vaig quedar.

M’imagino que qualsevol, en el meu lloc, hauria plegat. Qualsevol, excepte un nipó. Donar-me aquell lloc, per part de la meva superior, era una manera de forçar-me a deixar la feina. I plegar era perdre el prestigi. Netejar vàters, als ulls dels japonesos, no era honorable, però almenys no era perdre el prestigi.

Dels dos mals, calia escollir el mal menor. Jo havia signat un contracte per un any. Expiraria el 7 de gener de 1991. Érem al juny. Resistiria. Em portaria tal com ho hauria fet una nipona. En això no m’escapava pas a la regla: tot estranger que vulgui integrar-se al Japó posa el seu punt d’honor a respectar els costums de l’imperi. És ben curiós que el contrari sigui absolutament fals: els nipons que s’ofusquen pels mancaments dels altres al seu codi mai no s’escandalitzen de les seves pròpies infraccions a les convencions dels altres.

Jo era conscient d’aquella injustícia i, això no obstant, m’hi sotmetia fins al fons. Les actituds més incomprensibles d’una vida són degudes sovint a la persistència d’un enlluernament de joventut: de petita, la bellesa del meu univers japonès m’havia colpit tant que encara funcionava amb aquella reserva afectiva. Ara tenia sota els meus ulls l’horror despectiu d’un sistema que negava allò que jo havia estimat i que tanmateix restava fidel a aquells valors en els quals jo ja no creia.

No vaig perdre el meu prestigi. Durant set mesos, vaig romandre apostada en els lavabos de la companyia Yumimoto.

Va començar, doncs, una nova vida. Per estrany que pugui semblar, no vaig tenir la impressió de tocar fons. Ben mirat, aquell ofici era força menys atroç que el de comptable —parlo aquí del meu lloc de treball de comprovació de despeses de viatges de negocis. Entre extreure de la meva calculadora, al llarg de la jornada, nombres cada cop més esquizofrènics, i extreure rotllos de paper de vàter del lloc dels mals endreços, no tinc cap mena de dubte.

En aquell que a partir d’aleshores seria el meu lloc de treball, no em sentia desbordada pels esdeveniments. El meu cervell retardat comprenia la naturalesa dels problemes que li eren plantejats. No es tractava pas de trobar la cotització del marc del 19 de març per convertir en iens la factura de l’habitació d’hotel, i després comparar els meus resultats amb els del senyor corresponent i preguntar-me per què a ell li sortia 23.254 i a mi 499.212. Calia, simplement, convertir la brutícia en netedat i l’absència de paper en presència de paper.

*

La higiene sanitària no funciona sense una higiene mental. A tots aquells que no deixaran de trobar indigna la meva submissió a una decisió abjecta, els he de dir això: mai, en cap moment d’aquells set mesos, no vaig tenir la sensació de ser humiliada.

Des de l’instant mateix en què vaig rebre la meva increïble destinació, vaig entrar en una altra dimensió de l’existència: l’univers del ridícul pur i simple. M’imagino que hi vaig caure per un acte reflex: per suportar els set mesos que m’hi havia d’estar, havia de canviar de referències, havia de capgirar tot allò que fins aleshores havia tingut com a fites.

I, per un procés salvador de les meves facultats immunitàries, aquest capgirament interior va ser immediat. De seguida, doncs, i dintre del meu cap, el que era brut va passar a ser net, la vergonya va convertir-se en la glòria, la torturadora va esdevenir la víctima i la sordidesa va tornar-se comicitat.

Insisteixo en aquest darrer mot: vaig viure en aquells llocs (és oportú que ho expliqui ara) el període més divertit de la meva vida que, tanmateix, bé n’havia conegut d’altres. Al matí, quan el metro em conduïa cap a l’edifici Yumimoto, ja em venien ganes de riure de pensar en allò que m’esperava. I quan m’instal·lava en el meu ministeri, havia de lluitar contra accessos furiosos de riure.

A la companyia, per a un centenar d’homes, hi devia haver cinc dones, de les quals només Fubuki havia accedit a l’estatus d’un directiu. Quedaven, doncs, tres empleades que treballaven en altres plantes: i és que jo només estava acreditada per als lavabos del nivell quaranta-quatre. Per consegüent, els vàters per a dones del quaranta-quatre eren, per dir-ho així, el domini reservat a la meva superior i a mi.

Entre parèntesis, la meva limitació geogràfica al quaranta-quatre demostrava, per si calia, la inutilitat absoluta del meu nomenament. Si allò que els militars anomenen elegantment «els rastres de frenada» representaven una molèstia tan gran per als visitants, no veig en quin aspecte resultaven menys incòmodes a la planta quaranta-tres o a la quaranta-cinc.

No vaig fer valer aquest argument. Si m’hi hagués deixat anar, no hi ha cap dubte que m’haurien dit: «Exacte. D’ara endavant, els lavabos de les altres plantes dependran també de la vostra jurisdicció.» Les meves ambicions ja se sentien satisfetes amb la quaranta-quatre.

El meu capgirament de valors no era un simple fantasma. Fubuki es va veure realment humiliada per allò que va interpretar sens dubte com una manifestació de la meva força inercial. Era ben clar que havia comptat amb la meva dimissió. Quedant-me, li feia una mala passada. El deshonor li retornava en plena cara.

Certament, aquella derrota no va arribar mai a consumar-se en forma de paraules. Tanmateix, vaig tenir-ne proves.

Així, em va ser donat de topar-me, en els lavabos masculins, amb el senyor Haneda en persona. Aquella trobada va causar-nos a tots dos una gran impressió: a mi, perquè m’era difícil d’imaginar-me Déu en aquell indret; i a ell, sens dubte perquè no estava al corrent del meu ascens.

Va somriure un instant, creient que, d’acord amb la meva llegendària imperícia, m’havia equivocat de lavabos. Però va parar de somriure quan em va veure retirant el rotllo de teixit que ja no era ni sec ni net i canviant-lo per un de nou. A partir d’aquell moment, ho va entendre tot i ja no va gosar mirar-me. Feia un posat tot incòmode.

No vaig esperar pas que aquell episodi canviés la meva sort. El senyor Haneda era massa bon president per qüestionar les ordres d’un dels seus subordinats, amb més raó si emanaven de l’únic directiu de la seva empresa que era del sexe femení. Tanmateix, vaig tenir raons per pensar que Fubuki va haver-li de donar explicacions en relació amb la meva nova destinació laboral.

En efecte, l’endemà, als lavabos de les dones, ella em va dir amb una veu reposada:

—Si teniu motius de queixa, me’ls heu d’adreçar a mi.

—No m’he queixat pas a ningú, jo.

—Ja enteneu perfectament el que vull dir.

No ho entenia pas tan bé com això. Què hauria hagut de fer per no tenir l’aspecte de queixar-me? Fugir de seguida dels lavabos masculins per fer creure que m’havia equivocat realment de lloc?

Sempre més vaig adorar la frase de la meva superior: «si teniu motius de queixa…» El que més m’agradava d’aquest enunciat era el «si»: era perfectament concebible que jo no tingués cap motiu per queixar-me.

La jerarquia autoritzava dues persones més a treure’m d’allí: el senyor Omochi i el senyor Saito.

No cal dir que el vicepresident no s’amoïnava gens per la meva sort. Al contrari, va ser el més entusiasta en relació amb el meu nomenament. Quan topava amb mi als vàters, em llançava, tot jovial:

—Està bé, oi, tenir un lloc de treball?

Ho deia sense cap ironia. Sens dubte pensava que trobaria en aquella feina aquella realització personal necessària que només pot tenir el seu origen en el treball. Que una persona tan inepta com jo tingués per fi una plaça en la societat constituïa als seus ulls un esdeveniment positiu. D’altra banda, devia sentir-se alleujat de no haver-me de continuar pagant per no fer res.

Si algú li hagués fet veure que aquella destinació laboral m’humiliava, hauria exclamat:

—I què més? És per sota de la seva dignitat? Ella ja pot considerar-se prou afortunada pel simple fet de treballar per a nosaltres.

El cas del senyor Saito era molt diferent. Semblava profundament disgustat per aquella història. M’havia pogut adonar que es moria de por davant Fubuki: ella desprenia quaranta vegades més de força i d’autoritat que no pas ell. Per res del món no hauria gosat intervenir-hi.

Quan ens trobàvem als lavabos, un rictus nerviós s’apoderava de la seva cara esmerlida. La meva superior tenia raó quan va parlar-me de la humanitat del senyor Saito. Era bo, però pusil·lànime.

El cas més enutjós va ser la meva trobada en aquells llocs amb l’excel·lent senyor Tenshi. Va entrar i em va veure: va canviar de cara. Passada la primera sorpresa, es va tornar de color taronja. Va murmurar:

—Amélie-san…

I va aturar-se allí, comprenent que no s’hi podia dir res més. Va tenir aleshores una actitud sorprenent: va sortir fora de seguida, sense haver efectuat cap de les funcions previstes per a aquell indret.

No vaig saber si havien desaparegut les seves necessitats o bé si se n’havia anat als lavabos d’una altra planta. Em va semblar que, un cop més, el senyor Tenshi havia trobat la solució més noble: la seva manera de manifestar la seva desaprovació respecte de la meva sort era boicotejar els lavabos de la planta quaranta-quatre. Car jo no l’hi vaig tornar a veure mai més —i per angèlic que fos, no devia pas ser un pur esperit.

Vaig comprendre molt ràpidament que havia predicat la bona paraula al seu voltant; ben aviat, cap membre de la secció dels productes lactis ja no va freqüentar més el meu antre. I a poc a poc vaig anar constatant una desafecció creixent pels lavabos masculins, fins i tot per part d’altres sectors.

Vaig beneir el senyor Tenshi. A més a més, aquell boicot constituïa una veritable venjança enfront de Yumimoto: els empleats que optaven per anar més aviat a la planta quaranta-tres perdien, en haver d’esperar l’ascensor, un temps que haurien pogut posar al servei de la companyia. Al Japó, això s’anomena sabotatge: un dels crims nipons més greus, tan odiós que fan servir la paraula francesa per designar-lo, ja que cal ser estranger per imaginar una baixesa semblant.

Aquella solidaritat va commoure el meu cor i va encisar la meva passió filològica: si bé l’origen de la paraula «boicot» és un propietari irlandès de nom Boycott, es pot suposar tanmateix que l’etimologia del seu cognom comporta una al·lusió a un noi. I, de fet, el bloqueig del meu ministeri va ser exclusivament masculí.

No hi va haver «girlcot». Tot el contrari, Fubuki semblava més empedreïda que mai d’anar al lavabo. Fins i tot va començar a anar-hi a rentar-s’hi les dents un parell de cops al dia: ningú no es pot imaginar les conseqüències benèfiques del seu odi damunt de la seva higiene bucosanitària. Estava tan disgustada perquè jo no havia dimitit que tots els pretextos li eren bons per venir a plantar-me cara.

Aquell capteniment em divertia. Fubuki creia molestar-me, mentre que, ben al contrari, jo estava encantada de tenir tantes ocasions d’admirar la seva bellesa tempestuosa en aquell gineceu que ens era particular. Cap tocador no va ser tan íntim com els lavabos per a dones de la planta quaranta-quatre: quan la porta s’obria, jo sabia amb coneixement de causa que es tractava de la meva superior, ja que les altres tres dones treballaven a la quaranta-tres. Era, doncs, un lloc clos, com en una obra de Racine, on dues actrius tràgiques es trobaven diverses vegades al dia per escriure el nou episodi d’una baralla rabiosa de passió.

*

A poc a poc, la desafecció dels lavabos per part dels senyors de la quaranta-quatre va convertir-se en massa flagrant. Jo només hi veia pràcticament dos o tres espantats o també el vicepresident. M’imagino que va ser aquest darrer que s’hi va amoïnar i en va advertir aleshores les autoritats.

Devia ser un autèntic problema tàctic per a ells: per dirigistes que fossin, els poderosos de la companyia no podien pas ordenar a uns executius que anessin a fer les seves necessitats a la seva planta i no a la de sota. D’altra banda, no podien pas tolerar aquell acte de sabotatge. Per consegüent, calia reaccionar. Però com?

La responsabilitat d’aquella infàmia va recaure, naturalment, sobre meu. Fubuki va entrar al gineceu i va dir-me amb un aire terrible:

—Això no pot continuar. Un cop més, feu sentir incòmoda la gent del vostre entorn.

—Què més he fet ara?

—Ho sabeu prou bé.

—Us juro que no.

—No us heu adonat que els homes ja no gosen freqüentar els lavabos de la planta quaranta-quatre? Perden el temps anant als dels altres pisos. La vostra presència els engavanya.

—Ho comprenc. Però no sóc pas jo que he triat d’estar-m’hi. Vós ho sabeu perfectament.

—Insolent! Si fóssiu capaç de comportar-vos amb dignitat, aquestes coses no passarien.

Vaig arrufar les celles:

—No veig què hi pinta la meva dignitat en tot això.

—Si us mireu els homes que van al lavabo de la mateixa manera que em mireu a mi, la seva actitud és ben fàcil d’explicar.

Vaig esclafir a riure:

—Estigueu tranquil·la, no me’ls miro de cap manera.

—Doncs per què s’hi senten incòmodes?

—És normal. La simple presència d’una persona de l’altre sexe ja és prou motiu per intimidar-los.

—I per què no en traieu les lliçons que se’n deriven?

—Quines lliçons voleu que en tregui?

—No tornar-hi a ser present! El meu rostre es va il·luminar:

—Estic rellevada de les meves funcions als lavabos dels homes? Oh, gràcies!

—Jo no he dit això!

—Doncs no ho entenc.

—És ben senzill: així que un home hi entri, vós en sortiu. I us espereu que hagi marxat per tornar-hi.

—D’acord. Però quan sóc al lavabo de dones, no puc saber si hi ha algú en el dels homes. Llevat que…

—Què?

Vaig adoptar la meva expressió més estúpida i beata.

—Tinc una idea! N’hi hauria prou d’instal·lar una càmera als vàters masculins, amb una pantalla de control al lavabo de les dones. Així sabré en tot moment quan hi puc anar!

Fubuki se’m va mirar amb consternació.

—Una càmera als lavabos dels homes? No se us acudeix de pensar una mica abans de dir qualsevol cosa?

—Mentre els homes no ho sàpiguen! —vaig continuar ingènuament.

—Calleu! Sou una imbècil!

—És de suposar. Imagineu-vos que haguéssiu donat aquesta plaça a una persona intel·ligent!

—Amb quin dret em repliqueu?

—A què m’arrisco? Us és impossible de destinar-me a un lloc de treball inferior.

Havia anat massa lluny. Vaig pensar que a la meva superior li agafava un infart. Em va apunyalar amb la mirada.

—Vigileu! No sabeu què us podria arribar a passar.

—Digueu-m’ho vós.

—No us refieu. I feu per manera d’abandonar els lavabos masculins quan hi vagi algú.

Va sortir. Em vaig demanar si la seva amenaça era real o si, simplement, faronejava.

*

Vaig obeir, doncs, la nova consigna, alleujada de no haver de freqüentar tant un lloc on, en dos mesos, havia tingut l’aclaparador privilegi de descobrir que el mascle nipó no era del tot distingit. Si la japonesa vivia terroritzada pel més petit soroll produït per la seva persona, el japonès en canvi se’n preocupava ben poc.

Fins i tot estant-m’hi menys sovint, vaig constatar tanmateix que els executius de la secció dels productes lactis no havien reprès els seus hàbits en la planta quaranta-quatre: seguint l’impuls del seu cap, el boicot continuava. Gràcies eternes en siguin donades al senyor Tenshi.

En realitat, d’ençà del meu nomenament, anar als lavabos de l’empresa s’havia convertit en un acte polític.

L’home que encara sovintejava els lavabos de la quaranta-quatre volia dir: «La meva submissió a l’autoritat és absoluta i tant me fa que això humiliï els estrangers. D’altra banda, aquests darrers no tenen cabuda a can Yumimoto.»

Aquell que refusava d’anar-hi expressava aquesta opinió: «Respectar els meus superiors no m’impedeix pas de conservar el meu esperit crític en relació amb algunes de les seves decisions. D’altra banda, crec que Yumimoto hi guanyaria col·locant estrangers en alguns llocs de responsabilitat on podrien ser-nos útils.»

Mai uns vàters no havien estat el teatre d’un debat ideològic que impliqués una aposta tan important.

*

Tota existència coneix el seu dia de traumatisme primal, aquell que divideix aquesta vida en un abans i un després: n’hi ha prou amb el seu record, per furtiu i tot que sigui, per quedar-se immobilitzat en un terror irracional, animal i incurable.

Els lavabos de dones de la companyia eren meravellosos, car estaven il·luminats per una finestra de vidre. Aquella finestra havia pres en el meu univers un lloc importantíssim: em passava hores i hores dreta, amb el front clavat al vidre, jugant a llançar-me al buit. Veia caure el meu cos, m’imbuïa d’aquella caiguda fins al vertigen. Per aquesta raó, puc afirmar que mai no em vaig avorrir ni un sol minut al meu lloc de treball.

Em trobava justament en ple exercici de defenestració quan va esclatar un altre drama. Vaig sentir que la porta s’obria al meu darrere. No podia ser ningú més que Fubuki; així i tot, no era el soroll net i ràpid de la meva torturadora empenyent la porta. Era com si haguessin tirat la porta a terra. I els passos que van seguir no eren els d’uns escarpins, sinó els d’un ieti en zel, feixucs i encadenats.

Tot plegat va desenvolupar-se molt de pressa i amb prou feines vaig tenir el temps de girar-me per veure com la massa del vicepresident es llançava sobre meu.

Un microsegon d’estupor («Déu dels cels! Un home —en la mesura que aquell sac de greix fos un home— al lavabo de les dones!») i, tot seguit, una eternitat de pànic.

Em va agafar com King Kong s’apoderava de la noia rosseta i em va arrossegar cap a fora. Jo era una joguina entre els seus braços. La meva por va assolir el súmmum quan vaig veure que se m’enduia al lavabo dels homes.

Em van tornar a la memòria les amenaces de Fubuki: «No sabeu què us podria arribar a passar.» No havia faronejat, no. Ara pagaria pels meus pecats. El cor em va parar de bategar. El meu cervell va escriure el seu testament.

Recordo haver pensat: «Et violarà i t’assassinarà. Sí, però per quin ordre? Tant de bo que et mati primer!»

En aquells mateixos moments, un home es disposava a rentar-se les mans als lavabos. Però, ai, la presència d’aquella tercera persona no va semblar que canviés gens ni mica els designis del senyor Omochi. Va obrir la porta d’un vàter i m’hi va llançar dintre.

«Ha arribat la teva hora», vaig dir-me.

Llavors es va posar a cridar tres síl·labes d’una manera convulsiva. El meu terror era tan gran que no entenia res: pensava que aquell devia ser l’equivalent del «banzai!» dels kamikazes en el cas molt precís de la violència sexual.

En el punt més alt del seu furor, va continuar cridant aquells tres sons. Tot d’una, es va fer la llum i vaig poder identificar els seus borborigmes:

—No pêpâ! No pêpâ!

És a dir, en nipoamericà:

—No paper! No paper!

Així doncs, el vicepresident havia escollit aquella delicada manera per avisar-me que faltava paper en aquell indret.

Vaig tocar el dos discretament cap al lloc dels mals endreços del qual posseïa la clau i vaig tornar corrent amb les cames fent-me figa i els braços carregats de rotllos. El senyor Omochi va mirar com els posava, va udolar alguna cosa que no devia ser pas un compliment, va llançar-me fora i es va aïllar al vàter ja degudament proveït.

Amb l’ànima feta una pelleringa, me’n vaig anar a refugiar als lavabos de les dones. Vaig arraulir-me en un racó i em vaig posar a plorar llàgrimes analfabetes.

Com per atzar, aquell va ser justament l’instant que va escollir Fubuki per venir a rentar-se les dents. Pel mirall vaig observar com, amb la boca escumosa de dentífric, em veia sanglotar. Els ulls li saltaven d’alegria.

Un instant, vaig odiar la meva superior fins al punt de desitjar-li la mort. Pensant de sobte en la coincidència entre el seu cognom i un mot llatí que venia a tomb, vaig estar a punt de cridar-li: «Memento mori!»

*

Sis anys abans, m’havia agradat moltíssim una pel·lícula japonesa titulada Furyo —el títol anglès era Merry Christmas, mister Lawrence. L’acció passava en el curs de la guerra del Pacífic, cap al 1944. Un escamot de soldats britànics es trobava presoner en un camp militar nipó. Entre un anglès (David Bowie) i un cap japonès (Ryuichi Sakamoto) es trenaven allò que alguns manuals escolars anomenen unes «relacions paradoxals».

Potser a causa de la meva tendra edat d’aleshores, vaig trobar aquell film d’Oshima particularment trasbalsador, sobretot les escenes de tèrbola confrontació entre els dos herois. La cosa s’acabava amb una condemna a mort de l’anglès per part del nipó.

Una de les escenes més delicioses d’aquell llargmetratge era aquella en què, cap al final, el japonès se n’anava a contemplar la seva víctima mig morta. Havia escollit com a suplici colgar-li el cos a terra deixant-li emergir únicament el cap exposat al sol: aquell enginyós estratagema matava el presoner de tres maneres alhora —de set, de fam i d’insolació.

Era encara més apropiada pel fet que el ros britànic tenia una carnació susceptible de rostir-se. I quan el cap guerrer, rígid i digne, se n’anava a recollir-se damunt de l’objecte de la seva «relació paradoxal», el rostre del moribund tenia el color d’un rosbif molt cuit, una mica ennegrit. Jo tenia setze anys i em semblava que aquella manera de morir era una bonica prova d’amor.

No podia evitar de veure una semblança de situació entre aquella història i les meves tribulacions a la companyia Yumimoto. Certament, el càstig que jo sofria era diferent. Però, tanmateix, era presonera de guerra en un campament nipó i la meva torturadora era d’una bellesa equivalent, com a mínim, a la de Ryuichi Sakamoto.

Un dia, mentre es rentava les mans, li vaig preguntar si havia vist aquella pel·lícula. Va dir que sí. Jo devia trobar-me en un dia d’audàcia, car vaig prosseguir:

—Us va agradar?

—La música estava bé. Llàstima que expliqui una història falsa.

(Sense saber-ho, Fubuki practicava el revisionisme soft que caracteritza molta gent jove del país del Sol Naixent: els seus compatriotes no tenien res a reprotxar-se en relació amb l’última guerra i les seves incursions a l’Àsia tenien com a objectiu protegir els indígenes contra els nazis. Jo no estava pas en situació de discutir-ho amb ella.)

—Crec que cal veure-hi una metàfora —vaig limitar-me a dir.

—Una metàfora de què?

—De la relació amb l’altre. Per exemple, de les relacions entre vós i jo.

Va mirar-me amb perplexitat, amb l’aspecte de preguntar-se què més havia arribat a rumiar aquella retardada mental.

—Sí —vaig continuar—. Entre vós i jo, hi ha la mateixa diferència que entre Ryuichi Sakamoto i David Bowie. L’Orient i l’Occident. Darrere el conflicte aparent, la mateixa curiositat recíproca, els mateixos malentesos amagant un desig real de comprendre’s.

M’esforçava en va a utilitzar lítotes ben ascètiques, però m’adonava que ja anava massa lluny.

—No —va dir sòbriament la meva superior.

—Per què?

Què replicaria? Podia escollir entre moltes possibilitats: «No sento cap mena de curiositat per vós», o «no tinc cap desig d’entendre’m amb vós», o «quina petulància, gosar comparar la vostra sort a la d’un presoner de guerra!», o bé «entre aquells dos personatges hi havia quelcom de tèrbol que en cap cas no penso repetir».

Però no. Fubuki va ser molt hàbil. Amb una veu neutra i educada, es va limitar a donar-me una resposta que darrere la seva cortesia era ben contundent, d’altra banda:

—Trobo que no us assembleu gens a en David Bowie.

Calia reconèixer que tenia tota la raó.

*

Jo no hi parlava pràcticament mai, en aquell lloc de treball que aleshores era el meu. No estava prohibit i, tanmateix, una regla no escrita m’ho impedia. Curiosament, quan es duu a terme una tasca tan poc lluïda, l’única manera de preservar l’honor consisteix a callar.

En efecte, si una netejadora de vàters enraona gaire, es té tendència a creure que està contenta amb el seu treball, que es troba en el lloc que li escau i que aquesta ocupació li permet de realitzar-se fins al punt d’inspirar-li el desig de xerrar.

Per contra, si calla, és que viu el seu treball com una mortificació monacal. Desdibuixada en el seu mutisme, duu a terme la seva missió expiatòria en remissió dels pecats de la humanitat. Bernanos parla de l’aclaparadora banalitat del mal; la netejadora de vàters, per la seva banda, coneix l’aclaparadora banalitat de la dejecció, sempre la mateixa a desgrat de les seves repugnants diferències.

El seu silenci parla de la seva consternació. És la carmelita dels vàters.

Jo, doncs, amb més raó encara, callava i pensava. Per exemple, a despit de no assemblar-me gens a en David Bowie, trobava que la meva comparança era ben sòlida. Hi havia realment una situació assimilable entre el meu cas i el seu. I és que, ben mirat, per haver-me atribuït un lloc tan porc, calia realment que els sentiments de Fubuki en relació amb mi no fossin nets del tot.

Ella tenia altres subordinats. I jo no era pas l’única persona que odiava i menyspreava. N’hauria pogut martiritzar d’altres. I en canvi només exercia la seva crueltat contra mi. Devia ser un privilegi.

Vaig decidir de veure-hi una elecció.

*

Aquestes pàgines poden donar a entendre que jo no tenia cap altra vida fora de Yumimoto. Això no és exacte. Fora de la companyia, tenia una existència ben lluny de ser buida o insignificant.

Això no obstant, he decidit de no parlar-ne aquí. Primer de tot perquè no toca. I després perquè, vistos els meus horaris de treball, aquella vida privada era com a mínim limitada en el temps.

Però sobretot per una raó d’ordre esquizofrènic: quan jo era a la feina, als lavabos de la planta quaranta-quatre de Yumimoto, disposada a fregar els vestigis de les immundícies d’un executiu qualsevol, m’era impossible de concebre que fora d’aquell edifici, onze estacions de metro enllà, hi hagués un indret amb gent que m’estimava, que em respectava i que no veien cap mena de relació entre una escombreta de vàter i jo.

Quan aquella part nocturna de la meva vida quotidiana em venia al pensament al meu lloc de treball, no podia evitar de pensar el següent: «No. T’has inventat aquella casa i aquells individus. Si et fa l’efecte que existeixen des de fa més temps que la teva nova destinació laboral, no és més que una il·lusió. Obre els ulls: ¿quant pesa la carn d’aquells preciosos humans davant l’eternitat de la ceràmica dels sanitaris? Recorda aquelles fotos de ciutats bombardejades: la gent és morta, les cases estan arrasades, però els lavabos s’aixequen encara orgullosament al cel, penjats damunt les canonades en erecció. Quan l’Apocalipsi haurà completat la seva obra, les ciutats ja no seran res més que boscos de vàters. La dolça cambra on dorms, les persones que estimes, són creacions compensatòries del teu esperit. És típic dels éssers que exerceixen un ofici lamentable crear-se allò que Nietzsche anomena un rere-món, un paradís terrenal o celestial en el qual s’esforcen de creure per consolar-se de la seva infecta condició. El seu edèn mental és tant més bell com més vil és la seva tasca. Creu-me: res no existeix fora dels vàters de la planta quaranta-quatre. Tot és ara i aquí.»

Aleshores m’acostava a la finestra de vidre, recorria amb l’esguard les onze estacions de metro i mirava al final del trajecte: cap casa no hi era visible ni pensable. «És ben clar: aquella casa tranquil·la només és el fruit de la teva imaginació.»

Ja només em quedava clavar el front al vidre i llançar-me per la finestra. Jo era l’única persona del món a qui li havia passat aquell miracle: allò que em va salvar la vida, va ser la defenestració.

Encara avui, hi deu haver pelleringues del meu cos escampades per tota la ciutat.

*

Van anar passant els mesos. Cada dia, el temps perdia la seva consistència. Jo era incapaç de determinar si passava de pressa o a poc a poc. La meva memòria començava a funcionar com un dipòsit d’aigua. Al vespre, tirava la cadena. Un raspall mental eliminava els darrers rastres de brutícia.

Neteja ritual que no servia de res, ja que, cada matí, la tassa del meu cervell tornava a trobar la porqueria.

Com ja ho ha remarcat el comú dels mortals, els lavabos són un indret propici a la meditació. Per a mi, que m’hi havia tornat carmelita, van ser l’ocasió de reflexionar. I hi vaig comprendre una cosa important: i és que, al Japó, la vida és l’empresa.

Certament, és una veritat que ja ha estat escrita en molts tractats d’economia consagrats a aquell país. Però hi ha tot un mur de diferència entre llegir una frase en un assaig i viure-la de debò. Jo podia penetrar-me aleshores del que significava per als membres de la companyia Yumimoto i per a mi.

El meu calvari no era pas pitjor que el seu. Solament era més degradant. Amb això no n’hi havia prou perquè jo envegés la posició dels altres. Era tan miserable com la meva.

Els comptables que es passaven deu hores al dia copiant unes xifres eren, als meus ulls, unes víctimes sacrificades a l’altar d’una divinitat desproveïda de grandesa i de misteri. Des de tota l’eternitat, els humils han consagrat la seva vida a unes realitats que els depassaven: però almenys, abans, podien atribuir alguna causa mística a tot aquell embolic. Ara, ja no podien il·lusionar-se. Donaven la seva vida per no res.

El Japó és el país on la taxa de suïcidis és més elevada, com tothom ja sap. Per la meva banda, el que em sorprèn és que el suïcidi no hi sigui encara més freqüent.

I fora de l’empresa, què és el que esperava a tots aquells comptables que tenien el cervell esbandit de tants nombres? La cervesa obligatòria amb uns col·legues tan trepanats com ells mateixos, unes hores de metro abarrotat, una esposa ja adormida, uns infants ja cansats, el son que et xucla com un lavabo que desguassa, les rares vacances en què ningú no sap què fer: no res que mereixi el nom de vida.

El pitjor de tot és pensar que, a escala mundial, aquesta gent són uns privilegiats.

*

Va arribar el desembre, el mes de la meva dimissió. Aquest mot pot sorprendre: m’atansava al final del meu contracte, de manera que no es tractava pas de dimitir. Doncs sí. No podia limitar-me a esperar el vespre del 7 de gener de 1991 i anar-me’n després d’encaixar algunes mans. En un país on, fins ta ben poc, amb contracte o sense, la gent estava llogada per a tota la vida, no es podia abandonar una feina sense posar-hi les formes.

Per respectar la tradició, doncs, havia de presentar la meva dimissió a cadascun dels esglaons jeràrquics, és a dir quatre vegades, començant per baix de tot de la piràmide: primer a Fubuki, després al senyor Saito, després al senyor Omochi i, finalment, al senyor Haneda.

Jo em preparava mentalment per a aquella cerimònia. No cal dir que observaria la regla principal: no queixar-me.

D’altra banda, havia rebut una consigna paternal: en cap cas aquest assumpte no havia d’enterbolir les bones relacions entre Bèlgica i el país del Sol Naixent. Així doncs, no havia de deixar entendre que cap nipó de l’empresa s’hagués portat malament amb mi. Els únics motius que podria invocar —car hauria d’explicar les raons per les quals abandonava un lloc tan avantatjós— serien uns arguments enunciats en primera persona del singular.

Des d’un punt de vista lògic, això m’estalviava el difícil problema d’escollir: significava que m’havia de carregar tots els errors al meu damunt. Una actitud com aquesta no deixaria de ser ridícula, però jo ja partia del principi que els assalariats de Yumimoto m’estarien agraïts de veure’m adoptar-la per tal d’ajudar-los a no perdre el seu prestigi i m’interromprien protestant: «No parleu malament de vós, sou un bon element!»

Vaig sol·licitar una entrevista amb la meva superior. Em va citar al final de la tarda en un despatx buit. En el moment de trobar-me-la, un dimoni va murmurar dins del meu cap: «Digues-li que, com a senyora Pipí, pots guanyar més en una altra banda.» Em va costar molt d’emmordassar aquell diable i estava a punt de riure com una boja quan em vaig asseure al davant de la noia bonica.

El dimoni va escollir aquell instant per xiuxiuejar-me aquest altre suggeriment: «Digues-li que només et quedaràs si posen als vàters un platet on cada usuari haurà de dipositar cinquanta iens.»

Em vaig mossegar l’interior de les galtes per conservar la meva seriositat. Però era tan difícil que aleshores no aconseguia parlar.

Fubuki va sospirar:

—I doncs? M’heu de dir alguna cosa?

Per amagar la boca recargolant-se, vaig abaixar el cap tant com vaig poder, la qual cosa em va conferir una aparença d’humilitat que devia satisfer la meva superior.

—S’acosta el final del meu contracte i us volia anunciar, amb tota la recança de què sóc capaç, que no podré renovar-lo.

La meva veu era la de la inferior arquetípica, tota submisa i temorenca.

—Ah no? I per què? —va demanar-me secament.

Quina pregunta tan formidable! De manera que jo no era l’única que feia comèdia. M’hi vaig emmotllar, doncs, amb aquesta caricatura de resposta:

—La companyia Yumimoto m’ha donat grans i múltiples ocasions per demostrar les meves capacitats. Sempre l’hi agrairé. Dissortadament, jo no m’he pogut mostrar a l’alçada de l’honor que m’havia concedit.

Em vaig haver d’aturar per mossegar-me altra vegada l’interior de les galtes, de tan còmic que trobava el que estava dient. En canvi, no va semblar pas que Fubuki ho trobés divertit, ja que va dir:

—Exacte. I segons vós, per què no hi heu estat, a l’alçada?

No vaig poder impedir d’aixecar el cap per mirar-la amb estupefacció: era possible que em preguntés per què no havia estat a l’alçada dels vàters de l’empresa? Tan desmesurada era, la seva necessitat d’humiliar-me? I si era així, quina podia ser, doncs, la veritable naturalesa dels seus sentiments en relació amb mi?

Amb els meus ulls clavats en els seus, per no equivocar-me sobre la seva reacció, vaig pronunciar la següent enormitat:

—Perquè no tenia prou capacitat intel·lectual.

No m’importava tant saber quines capacitats intel·lectuals eren necessàries per netejar una tassa bruta com, sobretot, veure si una prova de submissió tan grotesca seria del gust de la meva torturadora.

El seu rostre de japonesa ben educada va romandre immòbil i inexpressiu, i vaig haver d’observar el sismògraf per detectar la lleugera crispació de les seves mandíbules provocada per la meva resposta: s’ho passava bé.

No s’aturaria, doncs, en un camí tan bo per la ruta del plaer. Va continuar:

—Jo també ho crec. I quin és, segons vós, l’origen d’aquesta incapacitat?

La resposta venia tota sola. Jo em divertia molt:

—És la inferioritat del cervell occidental amb relació al cervell nipó.

Encantada per la meva docilitat envers els seus desitjos, Fubuki va trobar una rèplica equitativa:

—Hi ha alguna cosa d’això, certament. Així i tot, tampoc no cal exagerar la inferioritat del cervell occidental mitjà. No trobeu que aquesta incapacitat prové sobretot d’una deficiència pròpia del vostre cervell?

—Ben cert que sí.

—Al començament, vaig pensar que teníeu el desig de fer sabotatge a Yumimoto. Jureu-me que no ho fèieu a posta, de ser tan estúpida.

—Ho juro.

—Així doncs, sou conscient de la vostra deficiència?

—Sí. La companyia Yumimoto m’ha ajudat a adonar-me’n.

El rostre de la meva superior es mantenia impassible, però jo li notava en la veu que se li assecava la boca. Estava contenta de proporcionar-li, finalment, un moment de voluptuositat.

—L’empresa, doncs, us ha prestat un gran servei.

—Li n’estaré plena de gratitud per tota l’eternitat.

Adorava el gir surrealista que anava prenent aquell intercanvi que hissava Fubuki cap a un setè cel inesperat. En el fons, era un moment molt commovedor.

«Estimada tempesta de neu, si puc, per tan poca despesa, ser l’instrument de la teva fruïció, sobretot no et sentis incòmoda, ataca’m amb els teus borrallons aspres i durs, amb les teves pedres de gel tallades com sílex, els teus núvols són tan gràvids de ràbia, accepto de ser la mortal perduda en la muntanya sobre la qual ells descarreguen la seva còlera, rebo en plena cara els seus mil esquitxos de saliva glaçats, no em costa gens i, en canvi, és un bell espectacle la teva necessitat de fer osques en la meva pell a cops d’insult, dispares de manera inofensiva, estimada tempesta de neu, m’he negat que m’embenessin els ulls davant el teu escamot d’execució, car feia tant de temps que esperava veure el plaer en la teva mirada.»

Vaig pensar que n’havia quedat plenament sadollada, ja que aleshores em va fer aquesta pregunta que em va semblar purament formal:

—I ara, què penseu fer?

No tenia cap intenció de parlar-li dels manuscrits que estava escrivint. Me’n vaig sortir amb una banalitat:

—Potser podria donar classes de francès.

La meva superior va esclafir un riure despectiu.

—Donar classes! Vós! Vós us creieu capaç de donar classes!

Reconsagrada tempesta de neu, sempre ben proveïda de municions!

Vaig comprendre que encara en volia més. De manera que no podia pas respondre-li com una beneita que tenia un diploma de professora.

Vaig abaixar el cap.

—Teniu raó, encara no sóc prou conscient dels meus límits.

—En efecte. Francament, quin ofici podríeu exercir?

Calia que li donés accés al paroxisme de l’èxtasi.

En l’antic protocol imperial nipó, està estipulat que cal adreçar-se a l’Emperador amb «estupor i tremolors». Sempre he adorat aquesta fórmula que s’adiu tan bé al paper dels actors en les pel·lícules de samurais, quan s’adrecen als seus caps, amb la veu traumatitzada per un respecte sobrehumà.

Així doncs, vaig posar-me la màscara de l’estupor i vaig començar a tremolar. Vaig submergir un esguard ple de basarda en el de la noia i vaig balbucejar:

—Creieu que em voldran en la recollida d’escombraries?

—Sí! —va dir ella amb una mica massa d’entusiasme.

Va respirar amb una gran alenada. Me n’havia sortit.

Tot seguit vaig haver de presentar la dimissió al senyor Saito. Va citar-me també en un despatx buit, però a diferència de Fubuki semblava incòmode quan vaig asseure’m davant seu.

—S’atansa el final del meu contracte i volia anunciar-vos amb recança que no podré renovar-lo.

El rostre del senyor Saito va crispar-se en una munió de tics. Com que no aconseguia traduir tota aquella mímica, vaig continuar el meu número:

—La companyia Yumimoto m’ha donat múltiples ocasions per demostrar les meves capacitats. Sempre l’hi agrairé. Dissortadament, jo no m’he pogut mostrar a l’alçada de l’honor que m’havia concedit.

El cos petit i feble del senyor Saito va agitar-se en tot de sobresalts nerviosos. Feia la impressió que el que jo li contava l’incomodava molt.

—Amélie-san…

Els seus ulls escorcollaven per tots els racons de la sala, com si hi haguessin de trobar un paraula per dir. Jo el planyia.

—Saito-san?

—Jo… nosaltres… em sap tan de greu. Jo no hauria volgut que les coses anessin d’aquesta manera.

Un japonès que s’excusi de debò és quelcom que passa aproximadament una vegada per segle. Vaig quedar horroritzada que el senyor Saito hagués consentit per a mi una humiliació semblant. I era encara més injust considerant que ell no havia tingut cap paper en les meves destitucions successives.

—No us ha de saber greu. Les coses han anat de la millor manera possible. I el meu pas per la vostra societat m’ha ensenyat moltes coses.

I en això, realment, no mentia.

—Teniu projectes? —va preguntar-me amb un somriure hipertens i gentil.

—No us amoïneu per mi. Segur que trobaré alguna cosa.

Pobre senyor Saito! Era jo que l’havia de reconfortar. Malgrat la seva relativa ascensió professional, era un nipó entre milers, alhora esclau i botxí d’un sistema que segur que no li agradava però que mai no denigraria, per feblesa i manca d’imaginació.

*

Va arribar el torn del senyor Omochi. Estava morta de por pensant que m’hi hauria de tornar a trobar tota sola al seu despatx. Vaig equivocar-me: el vicepresident estava d’un humor excel·lent.

Va veure’m i va exclamar:

—Amélie-san!

Ho va dir d’aquella manera nipona i formidable que consisteix a confirmar l’existència d’una persona tot llançant-ne el nom a l’aire.

Havia parlat amb la boca plena. Més que el so de la seva veu jo intentava diagnosticar la naturalesa d’aquell aliment. Devia ser pastós, enganxifós, aquella mena de cosa que després cal desenganxar-se amb la llengua durant molta estona. No prou adherent al paladar, tanmateix, per ser algun caramel. Massa greixós per ser pega dolça. Massa espès per ser una esponja de merenga tova. Misteri.

Em vaig llançar en la meva lletania, ara ja molt rodada:

—S’atansa el final del meu contracte i volia anunciar-vos amb recança que no podré renovar-lo.

La llaminadura, posada sobre els seus genolls, em quedava tapada per la taula. Se’n va endur una altra ració cap a la boca: els dits gruixuts em van amagar aquell carregament, que va ser engolit sense que pogués apreciar-ne el color. Me’n vaig sentir contrariada.

L’obès es devia adonar de la meva curiositat pel seu aliment, car va desplaçar el paquet i me’l va posar davant dels ulls. Per a gran sorpresa meva, vaig veure una xocolata d’un color verd pàl·lid.

Perplexa, vaig alçar cap al vicepresident un esguard tot ple d’angoixa:

—És xocolata del planeta Mart?

Va posar-se a xisclar de tant riure. Sanglotava convulsivament:

—Kassei no chokorêto! Kassei no chokorêto!

És a dir: «Xocolata de Mart! Xocolata de Mart!»

Jo trobava que era una manera ben sorprenent de rebre la meva dimissió. I aquella hilaritat plena de colesterol em feia estar molt incòmoda. S’anava inflant i jo ja veia venir el moment en què una crisi cardíaca el deixaria estenallat sota els meus ulls. Com ho explicaria a les autoritats? «Havia vingut a presentar-li la dimissió. I això el va matar.» Cap membre de la companyia Yumimoto no s’empassaria aquella versió: jo era el tipus d’empleada la marxa de la qual sols podia ser una excel·lent notícia.

Pel que fa a la història de la xocolata verda, ningú no se la creuria. Ningú no es mor a causa d’una rajola de xocolata, per més que tingui color de clorofil·la. La tesi de l’assassinat es revelaria molt més creïble. I no eren precisament mòbils el que a mi em faltaven.

En resum, calia esperar que el senyor Omochi no la dinyés, car jo hauria estat la culpable ideal.

Ja em disposava a llançar la meva segona cançoneta per tallar de cop aquell tifó de riure quan l’obès va precisar:

—És xocolata blanca amb meló verd, una especialitat de Hokkaido. Exquisida. Han sabut reconstruir a la perfecció el gust del meló japonès. Teniu, tasteu-ne.

—No, gràcies.

A mi m’agradava el meló japonès, però la idea d’aquell gust barrejat amb el de la xocolata blanca em repugnava realment. Per obscures raons, la meva negativa va irritar el vicepresident. De manera que va repetir la seva ordre de forma educada:

—Meshiagatte kudasai.

És a dir: «Sisplau, feu-me el favor de menjar-ne.»

Vaig dir que no.

Va començar a abaixar els nivells de llenguatge:

—Tabete.

És a dir: «Mengeu-ne.»

Vaig dir que no.

Va cridar:

—Taberu!

És a dir: «Endrapa!»

Vaig dir que no.

Va explotar de còlera:

—Vejam, mentre no s’hagi acabat el vostre contracte, bé m’heu d’obeir!

—I què hi fa, que en mengi o no?

—Insolent! No m’heu de fer preguntes! Heu d’executar les meves ordres.

—Quin risc corro, si no obeeixo? Que em foteu fora? Això ja m’estaria bé.

De seguida mateix, em vaig adonar que havia anat massa lluny. Només calia veure l’expressió del senyor Omochi per comprendre que les bones relacions belgojaponeses estaven a punt de ressentir-se’n.

El seu infart semblava imminent. Me’n vaig anar a Canossa:

—Disculpeu-me.

Ell va trobar prou alè per rugir:

—Endrapa!

Era el meu càstig. Qui hauria pogut pensar que menjar-se xocolata verda constituiria un acte de política internacional?

Vaig allargar la mà cap al paquet pensant que, al jardí de l’Edèn, les coses potser van passar d’aquella manera: Eva no tenia cap desig d’endrapar la poma, però una serp obesa, víctima d’una crisi de sadisme tan sobtada com inexplicable, l’hi havia obligat.

Vaig trencar-ne una presa verdosa i me la vaig endur cap a la boca. El que més em desagradava era sobretot aquell color. Vaig mastegar: per a gran vergonya meva, vaig trobar que era ben lluny de ser dolenta.

—És deliciosa —vaig dir a contracor.

—Ha! ha! És bona, oi, la xocolata del planeta Mart?

L’home triomfava. Les relacions japonesobelgues tornaven a ser excel·lents.

Quan em vaig haver empassat la causa del casus belli, vaig encetar la continuació del meu número:

—La companyia Yumimoto m’ha donat múltiples ocasions per demostrar les meves capacitats. Sempre l’hi agrairé. Dissortadament, jo no m’he pogut mostrar a l’alçada de l’honor que m’havia concedit.

Desconcertat de primer, sens dubte perquè havia oblidat totalment de què havia vingut a parlar-li, el senyor Omochi va esclafir a riure.

En la meva dolça candidesa, m’havia imaginat que humiliant-me d’aquella manera per a la bona salut de la seva reputació, rebaixant-me a mi mateixa per no tenir cap retret per adreçar-los, suscitaria protestes educades, del tipus: «Sí, dona, sí que estàveu a l’alçada!»

I ja era la tercera vegada que deixava anar el meu rotllo i mai no hi havia hagut denegació de cap classe. Fubuki, lluny de qüestionar les meves mancances, havia tingut interès a precisar que el meu cas era més greu encara. El senyor Saito, per incòmode que se sentís per les meves desventures, no havia qüestionat tampoc la justícia de la meva autodenigració. Pel que fa al vicepresident, no sols no trobava res a criticar en les meves al·legacions, sinó que les rebia amb una hilaritat de les més entusiastes.

Aquella constatació em va recordar el que deia André Maurois: «No parleu massa malament de vós mateix: se us acabaran creient.»

L’ogre va treure’s de la butxaca un mocador, es va eixugar les llàgrimes de tan riure i, davant del meu estupor, es va mocar, la qual cosa és al Japó un dels súmmums de la grolleria. Tan baix havia caigut, doncs, que podien buidar-se el nas davant meu sense cap mena de vergonya?

A continuació, va sospirar:

—Amélie-san!

No hi va afegir res més. En vaig treure la conclusió que, per a ell, l’assumpte ja estava liquidat. Així és que em vaig aixecar, vaig saludar i me’n vaig anar discretament.

Ja només em quedava Déu.

*

Mai no vaig ser tan nipona com presentant la dimissió al president. Davant d’ell, la meva incomoditat era ben sincera i s’expressava per mitjà d’un somriure crispat entretallat per uns singlots ofegats.

El senyor Haneda em va rebre amb una extrema gentilesa al seu despatx immens i lluminós.

—S’atansa el final del meu contracte i volia anunciar-vos amb recança que no podré renovar-lo.

—És clar. Us comprenc.

Era el primer de comentar la meva decisió amb humanitat.

—La companyia Yumimoto m’ha donat múltiples ocasions per demostrar les meves capacitats. Sempre l’hi agrairé. Dissortadament, jo no m’he pogut mostrar a l’alçada de l’honor que m’havia concedit.

Va reaccionar de seguida.

—Això no és pas veritat, ho sabeu prou bé. La vostra col·laboració amb el senyor Tenshi va demostrar que teníeu excel·lents capacitats en els terrenys que us escauen.

Ah, almenys!

Va afegir-hi, sospirant:

—No heu tingut sort, no vau arribar en un bon moment. Us dono la raó de marxar, però sapigueu que, si un dia canvieu de parer, sereu benvinguda. Certament no sóc pas l’únic que us trobarà a faltar.

Jo estava convençuda que s’equivocava en aquest punt. Però no per això em va commoure pas menys. Parlava amb una bondat tan convincent que gairebé vaig estar trista d’abandonar aquella empresa.

*

Any nou: tres dies de descans ritual i obligatori. Una ociositat tan gran té alguna cosa de traumàtica per als japonesos.

Durant tres dies i tres nits, ni tan sols està permès de cuinar. Es mengen plats freds, preparats per endavant i dipositats en uns magnífics pots de laca.

Entre els aliments de festa, hi ha els omochi: uns pastissos d’arròs pels quals, abans, em delia. Aquell any, per raons onomàstiques, no me’ls vaig poder empassar.

Quan m’acostava un omochi a la boca, tenia la certesa que rugiria: «Amélie-san!» i esclafiria un riure llardós.

*

Retorn a la companyia només per tres dies de feina. El món sencer tenia els ulls posats en Kuwait i només pensava en el 15 de gener.

Jo, per la meva banda, tenia els ulls posats en la finestra de vidre dels lavabos i només pensava en el 7 de gener: era el meu ultimàtum.

El matí del 7 de gener, no m’ho podia creure: havia esperat tant aquella data… Em semblava que treballava a can Yumimoto des de feia deu anys.

Vaig passar el dia als vàters de la planta quaranta-quatre en una atmosfera de religiositat: efectuava els més petits gestos amb la solemnitat d’un sacerdoci. Quasi em sabia greu de no poder comprovar la sentència de la vella carmelita: «Al Carmel, els trenta primers anys són els més difícils.»

Cap a les sis de la tarda, després d’haver-me rentat les mans, me’n vaig anar a estrènyer les d’alguns individus que, per raons diverses, m’havien deixat entendre que em consideraven com un ésser humà. La mà de Fubuki no va formar part del lot. Em sabia greu, més que res perquè no li guardava cap mena de rancúnia: vaig obligar-me a no saludar-la només per amor propi. D’altra banda, vaig trobar estúpida aquella actitud: preferir el meu propi orgull a la contemplació d’un rostre excepcional era sens dubte un mal càlcul.

A dos quarts de set, vaig tornar al Carmel per darrera vegada. Els lavabos de dones estaven deserts. La lletjor de la llum de neó no va impedir-me pas que em sentís el cor tot encongit: set mesos —de la meva vida? No; del meu temps en aquest planeta— havien transcorregut allí. No hi havia cap motiu per sentir-se nostàlgic. I tanmateix se’m feia un nus a la gola.

Instintivament, vaig caminar cap a la finestra. Vaig clavar el meu front al vidre i vaig saber que era allò el que enyoraria: no tothom pot dominar la ciutat des de l’alçada d’un pis quaranta-quatre.

La finestra era la frontera entre la llum horrible i l’admirable foscor, entre els vàters i l’infinit, entre l’higiènic i l’impossible de rentar, entre el dipòsit de l’aigua i el cel. Mentre hi hagués finestres, el més petit humà de la terra tindria la seva part de llibertat.

Una última vegada, vaig llançar-me al buit. Vaig veure com queia el meu cos.

Quan vaig haver acontentat la meva set de defenestració, vaig abandonar l’edifici Yumimoto. No m’hi van tornar a veure mai més.

*

Uns quants dies més tard, vaig tornar cap a Europa.

El 14 de gener de 1991, vaig començar a escriure un manuscrit que portava per títol Higiene de l’assassí.

El 15 de gener era la data de l’ultimàtum americà contra l’Iraq. El 17 de gener, va esclatar la guerra.

El 18 de gener, a l’altra punta del planeta, Fubuki Mon va fer trenta anys.

*

El temps, d’acord amb el seu vell costum, va anar passant.

El 1992, va ser publicada la meva primera novel·la.

El 1993, vaig rebre una carta de Tòquio. El text estava redactat així:

«Amélie-san,

Enhorabona.

Mori Fubuki.»

Aquesta paraula m’havia de plaure, és clar. Però contenia un detall que em va encisar en un altíssim grau: estava escrita en japonès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.