A partir d’aquest dimecres, la persecució de l’independentisme català a Europa per part d’Espanya es complicarà, i molt. Segons una sentència que ha anunciat aquest dimecres el TJUE, les resolucions de qualsevol tribunal de la Unió Europea han de ser respectades per la resta d’estats membres. Per tant, i tenint en compte que la sentència remarca que la UE ha de funcionar com un tot, Espanya hauria de deixar de perseguir Puigdemont pel simple fet que el tribunal de Scleswig-Holstein, on el president exiliat va ser jutjat, ja va denegar l’extradició, i va negar que se’l pogués acusar de rebel·lió o sedició.

De fet, ha estat el mateix equip d’advocats alemanys de Puigdemont els que han plantejat l’assumpte al TJUE. Segons informa El Punt Avui, el pronunciament del TJUE sobre aquesta qüestió donaria per tancada la negativa en l’extradició de Lluís Puig dictada pel tribunal Belga, ja que és una decisió que, segons la darrera sentència, ha de ser respectada pels tribunals de tots els països de la UE, deixant amb un pam de nas el jutge Llarena i el seu pla d’extradicions per als exiliats independentistes.

Malgrat que les euoordres contra Puigdemont, Comín i Ponsatí es troben en standby per les prejudicials presentades pel jutge espanyol a Luxemburg, queda clar que la decisió del TJUE podria ser determinant per posar fi d’una vegada per totes a una persecució dels exiliats que diversos tribunals europeus ja han reiterat que no és legítima.

By VilaWeb

22 min

View Original

Durant aquest any de pandèmia, Teresa Forcades no ha sortit als mitjans de comunicació convencionals. Ha estat un any difícil per a tothom. Les darreres dades ja parlen de tres milions de morts pels efectes d’aquest virus devastador. La manera d’abordar l’emergència al començament va ser caòtica i poc eficient. Des d’aleshores, el futur s’ha encongit. Moltes persones s’han vist abocades a la pobresa a causa de decisions polítiques per a frenar el virus que no han estat capaces d’evitar aquest perill. No cal explicar gaire més, tots ho patim.

En aquest context, sovint els governs i les grans corporacions han optat per afavorir unes zones de confort informatives que han beneficiat la polarització entre maneres de veure la pandèmia. Tot, a partir de la simplificació. Com a periodista i editora de VilaWeb, aquesta situació m’incomoda i m’angoixa. I perquè som en un moment d’incerteses, el punt de partida crec que hauria de ser tenir una mirada més àmplia i menys por de la discrepància. Evitar el negacionisme de la pandèmia no ha d’implicar no escoltar i no debatre. Cal donar arguments i cercar respostes. Per aquesta raó, VilaWeb ha volgut saber què en pensa Teresa Forcades, d’això que passa, en una conversa llarga que no cerca cap titular, sinó que neix del compromís amb la llibertat i la responsabilitat.

Jo, vaccinada d’una dosi; ella, amb un posicionament crític amb l’estratègia de vaccinació. Una de les coses que ens separen. Potser en són moltes més, però, en canvi, ens uneix el convenciment que parlar i argumentar és una de les eines més potents que tenim per a combatre la ignorància. Per això, aquesta entrevista la trobareu farcida d’enllaços, fins i tot un al magnífic reportatge periodístic que va fer John Le Carré sobre la corrupció en la indústria farmacèutica arran de la seva novel·la El jardiner constant, que va inspirar el conegut film.

—Per què no vàreu sortir a FAQS? És cert que hi havíeu d’anar?
—Sí, m’hi van convidar. Quan vaig veure que la intenció era fer un debat amb una altra persona que presentés la versió oficial i jo una versió distinta vaig fer unes peticions, que han corregut per les xarxes, però no amb la meva formulació, que era més neutra.

—Les voleu explicar?
—Que la persona amb qui fes el debat no tingués vincles econòmics amb la indústria farmacèutica i, si n’hi tenia, que es digués al principi, com és habitual en les publicacions científiques. La segona, que la moderadora pogués fer la seva feina, però que els convidats ens poséssim d’acord a no interrompre’ns. La tercera, que els arguments fossin amb base científica, que no fossin ad hominem i que els articles que citéssim es poguessin ensenyar a la pantalla. Tot això ho vaig fer perquè havia vist un debat de FAQS que s’havia convertit en un espectacle i jo sempre procuraré no col·laborar en aquesta mena de pràctiques. També vaig demanar que un argument científic no es pogués respondre amb un argument d’autoritat.

Continua llegint →

By VilaWeb

7 min

View Original

L’intent de reformular el Consell per la República (CxR) ha quedat atrapat en les divergències estratègiques entre ERC i Junts. La definició de la confrontació a seguir una vegada s’exhaureixi el termini de dos anys fixat per Esquerra a la taula de diàleg, que Junts reclama d’aclarir per avançat, no complica tan sols el pacte de govern sinó que també ha encallat les negociacions paral·leles que va emprendre el mateix CxR per a integrar la direcció col·legiada del moviment independentista (tal com reclama JxCat), però a partir de la reformulació que exigeixen els republicans per a “descongelar” la seva presència i elevar la seva implicació política. El vice-president del CxR, Toni Comín, va fer una primera ronda de reunions amb ERC, JxCat, la CUP, Òmnium i l’ANC. I, per ara, no n’hi ha hagut cap més. Segons el Consell, la ubicació de la direcció col·legiada al CxR hauria d’implicar que ERC acceptés les bases de l’estratègia de confrontació recollida al document estratègic “Preparem-nos“, que advoca per establir les condicions per a culminar el procés d’independència per mitjà d’un desbordament democràtic. És un document obert a modificacions, però del qual els seus promotors no es volen desdir. “Si l’estat major entra al Consell, hauria d’assumir el ‘Preparem-nos’. És obert, és en procés, per definició és una versió preliminar, però és una estratègia de confrontació. I no per ganes, sinó perquè, com el document mateix explica, considerem que no hi ha cap altra via realista per a culminar el procés d’independència. Dit això, no veiem on hi ha la incompatibilitat entre el ‘Preparem-nos’ i la posició estratègica que els líders d’ERC defensen en les pàgines finals del seu llibre Tornarem a vèncer“, assenyala Comín en declaracions a VilaWeb.

D’una banda, el Consell ha exposat la possibilitat de reformular el seu òrgan executiu, el consell de govern del CxR, presidit per Carles Puigdemont, amb l’objectiu que ERC s’hi trobi ben representada i la CUP s’hi pugui integrar, tenint en compte que per ara només hi ha una de les seves organitzacions, Poble Lliure. De l’altra, la seva proposta és que la direcció col·legiada o estat major s’integri al CxR com un tercer òrgan, al costat de l’executiu i el representatiu (l’Assemblea de Representants). “Hem plantejat una contrapartida i una condició. La condició és que el Consell per la República no es desdirà del ‘Preparem-nos’. Això té una raó molt clara: el Consell ha nascut per culminar el procés d’independència i el ‘Preparem-nos’ proposa el camí que ens sembla que ens permetrà de fer-ho. Per això, desdir-se del ‘Preparem-nos’ seria una mica com renunciar a la raó de ser del Consell. La contrapartida és que es modificaria el reglament, per garantir que l’estat major hi encaixa amb comoditat”, detalla Comín.

Continua llegint →

Un dels llasts evidents dels fets esdevinguts a la tardor del 2017 a Catalunya ha estat el protagonisme que ha adquirit des d’aleshores el poder judicial i com s’ha descompensat absolutament el lògic i necessari equilibri entre els poders d’un Estat. La inacció de Mariano Rajoy com a president del govern a l’hora de vehicular a la política totes les demandes de l’independentisme català i el seu fracàs internacional a l’hora de topar amb les urnes en la votació de l’1 d’octubre va portar a un pas endavant del deep state que es va concretar el dia 3 d’octubre en el discurs de Felip VI i un realineament dels poders de l’Estat. Ningú no dubta a hores d’ara que el poder judicial ha aconseguit la preeminència del poder amb majúscules davant el legislatiu i l’executiu. Ho pateix l’independentisme en el dia a dia amb sentències absolutament forassenyades i una repressió sense un final en l’horitzó ja que l’Estat —bé sigui a través del Suprem, l’Audiència Nacional, el TSJC, el jutjat 13 o el Tribunal de Comptes— no cessa d’escorcollar causes noves amb què poder iniciar nous procediments amb nous investigats. [….]

L’Assemblea francesa ha aprovat avui la primera llei de protecció i promoció de les anomenades llengües regionals, la qual esdevé una base legal per a la immersió lingüística, reconeix la retolació bilingüe i permet de posar als noms i cognoms les grafies que no existeixen en francès, com la ‘ñ’ del bretó i els accents propis del català.

Malgrat ser l’única llengua oficial, d’ús generalitzat, la llengua francesa no ha tingut sempre aquesta preponderància al territori. Ha estat arran d’una política estatal premeditada que s’ha homogeneïtzat a tots els indrets i aspectes de la vida social.

Abans de la formació de l’estat modern, la situació era molt diferent. Fa només dos segles, el 1806, en ocasió del cens de població, es va fer una enquesta lingüística a tots els municipis de l’Imperi francès sobre la llengua materna dels habitants.

Més del 40% de la població parlava una de les llengües avui minoritzades, i prop d’un terç de l’actual territori francès era de domini lingüístic occità. La divisió natural era: al sud de l’estat, es parlava la llengua d’oc (en totes les seves varietats) i a la meitat nord, les llengües d’oïl, a la qual pertany el francès, però també el picard, el normand i el gal·ló.

Continua llegint →

Lleida, 24 d’octubre de 1149. Després de set mesos de setge, les tropes de Ramon Berenguer IV i d’Ermengol VI, comtes independents de Barcelona i d’Urgell, respectivament, conquerien Làreda (el nom àrab de Lleida); i restauraven la seu diocesana ilerdense. Els bisbes de Lleida; retornaven al seu històric setial; disposats a administrar un territori que tenia un dibuix -a cavall de Catalunya i Aragó- que remuntava, pel cap baix, al segle IV. A partir de 1149, i durant vuit-cents sis anys, aquests límits no van ser alterats. Fins l’any 1955, amb el govern pastoral del bisbe Aurelio del Pino, confessor personal de Carmen Polo (l’esposa del dictador Franco). A partir de llavors, el territori de la diòcesi lleidatana ha estat repetidament amputat amb els pretextos més inversemblants. Una maniobra que culmina amb l’espoli del Museu de Lleida. [….]

La crònica d’un país és plena de cruïlles. Moments en què es decideix de quin costat de la història cau una decisió que se suposa transcendent per al futur d’una generació. Aquesta sensació l’hem tingut els catalans durant els últims anys més d’una vegada: no era fàcil convocar les primeres consultes sobre la independència a Arenys de Munt el 2009 i des d’aquesta ciutat del Maresme escalar a la capital del país el 2011; no era fàcil sortir al carrer en contra de la sentència de l’Estatut d’Autonomia, mutilat pel Tribunal Constitucional el 2010, i treure de casa més d’un milió de persones; no era fàcil que Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) mobilitzessin al carrer cada Diada de l’Onze de Setembre entre 1 i 2 milions de persones, any rere any, en una seqüència de manifestacions històriques, a partir de 2012, i fins a l’arribada de la pandèmia del coronavirus. [….]

Volen que Catalunya esdevingui un desastre

La sentència del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les que denega definitivament l’extradició del conseller Lluís Puig a l’estat espanyol és una desautorització clara del Tribunal Suprem espanyol. Perquè afirma que no és el tribunal competent per a jutjar-lo, i fins i tot qüestiona d’una manera molt directa que ho fos per al judici contra el presos polítics, perquè ho va fer sense cap base legal explícita que ho justifiqués. Això implica la violació d’un dret fonamental, el del jutge natural o predeterminat per la llei. Els quatre jutges que signen la sentència, que ací us oferim per primera volta íntegra i traduïda al català, són P. Hartoch, E. Marique, W. De Troy i L.Naessens. Afirmen que hi ha un “risc greu de vulneració dels drets fonamentals” de Lluís Puig si és extradit a l’estat espanyol. [….]

L’any 2021 ens podem trobar que sigui l’any dels indults frustrats. L’any dels indults, perquè cada vegada són més les veus del govern espanyol que no els neguen, sinó que els insinuen. I frustrats, perquè el Tribunal Suprem pot tombar la decisió del govern socialista. Aquesta setmana passada hem vist el ministre Ábalos insinuant l’indult en una entrevista a La Vanguardia, Pedro Sánchez, en una conferència de premsa, i la ministra Carmen Calvo sostenint que els indults es poden concedir tot i tenir l’informe del Tribunal Suprem en contra. Afegim-hi la proclamació de Salvador Illa com a candidat a Catalunya, l’home capaç de negociar sigui què sigui, i veurem  l’operació indult en marxa. […]