El finançament fa perdre a Catalunya set llocs en capacitat fiscal i la deixa per sota de la mitjana.Els fons d’anivellament desvirtuen arbitràriament els rànquings per ingrés de tributs.Extremadura hi escala dotze llocs.
Les reformes han bastit un model poc transparent i poc comprensible.
El sudoku numèric en què la vicepresidenta Elena Salgado va convertir el model de finançament autonòmic el 2009 n’ha enterbolit una aproximació al detall i ha alimentat els aforismes de broc gros. “El model és una tortura estadística per aconseguir que un català valgui com dos madrilenys”, va afirmar al seu dia Antonio Beteta, llavors conseller d’Hisenda de Madrid i ara secretari d’estat d’Administracions Públiques que gestiona el sistema. “Espanya no està per menjar a la carta; aquí tots hem de menjar el mateix menú”, etzibava més recentment mirant també a Catalunya el president extremeny, José Antonio Monago. En el segon any de vigència –el 2010–, però, el model va provar que l’amalgama de fons compensatoris que cobra cada comunitat altera desorbitadament el rànquing inicial d’esforç fiscal. Catalunya, tercera en capacitat fiscal bruta, cau al desè lloc i no arriba ni a la mitjana després del pagament del fons de garantia i de les transferències que dirigeix l’Estat.
L’alteració arbitrària del rànquing autonòmic de capacitat fiscal bruta és una de les conclusions de l’estudi del catedràtic de l’Institut d’Anàlisi Econòmica (CSIC) Ángel de la Fuente en l’obra col·lectiva Propostes per a la reforma del finançament autonòmic, editada per l’Institut d’Estudis Econòmics sota l’òrbita de la patronal CEOE. En un enfocament innovador, el professor De la Fuente repassa com queda el rànquing de les comunitats en cada estadi d’aplicació del model.
Sobre una mitjana que és 100, el rànquing inicial fotografia un podi format per Madrid (143), les Illes Balears (124) i Catalunya (118) com a líders en capacitat fiscal i relega al penúltim lloc Extremadura (72). Aleshores entra en joc el fons de garantia, que no existia fins al model del 2009 i que es nodreix en un 75% dels ingressos teòrics de les comunitats (la resta l’aporta l’Estat) i que esdevé un sac comú per ser repartit més tard. Tot i la condició de sac comú per ser abocat a tot arreu, el fons de garantia anivella les relegades acostant-les a la mitjana del 100, però segueix respectant encara l’ordre primigeni: Madrid (110,8), Illes Balears (106,4) i Catalunya (103). [….]