Manifest Destiny
History.com Editors
7–8 minuts
El Destí Manifest Destiny, una frase encunyada el 1845, és la idea que els Estats Units estan destinats —per Déu, creien els seus defensors— a expandir el seu domini i estendre la democràcia i el capitalisme per tot el continent nord-americà. La filosofia va impulsar l’expansió territorial nord-americana del segle 19 i es va utilitzar per justificar l’eliminació forçada dels nadius americans i altres grups de les seves llars. La ràpida expansió dels Estats Units va intensificar la qüestió de l’esclavitud a mesura que es van afegir nous estats a la Unió, cosa que va provocar l’esclat de la Guerra Civil.
Compra de Louisiana
Gràcies a una alta taxa de natalitat i a una forta immigració, la població nord-americana va explotar a la primera meitat del segle 19, passant d’uns 5 milions de persones el 1800 a més de 23 milions el 1850.
Aquest ràpid creixement, així com dues depressions econòmiques el 1819 i el 1839, conduirien milions de nord-americans cap a l’oest a la recerca de noves terres i noves oportunitats.
El president Thomas Jefferson va iniciar l’expansió del país cap a l’oest el 1803 amb la Compra de Louisiana, que a unes 828.000 milles quadrades gairebé duplicava la mida dels Estats Units i s’estenia des del riu Mississipí fins a les Muntanyes Rocalloses. A més de patrocinar l’expedició occidental de Lewis i Clark de 1805-07, Jefferson també va fixar la seva mirada en la Florida espanyola, un procés que finalment es va concloure el 1819 sota el president James Monroe.
Però els crítics d’aquell tractat van culpar Monroe i el seu secretari d’estat, John Quincy Adams, de cedir a Espanya el que consideraven legítimes reclamacions sobre Texas, on molts nord-americans van continuar instal·lant-se.
El 1823, Monroe va invocar el destí manifest quan va parlar davant el Congrés per advertir les nacions europees que no interferissin en l’expansió nord-americana cap a l’oest, amenaçant que qualsevol intent dels europeus de colonitzar els “continents americans” seria vist com un acte de guerra. Aquesta política d’una esfera d’influència nord-americana i de no intervenció en els assumptes europeus es va conèixer com la “Doctrina Monroe“. Després de 1870, s’utilitzaria com a justificació per a la intervenció nord-americana a l’Amèrica Llatina.
Independència de Texas
Els crits per la “re-annexió” de Texas van augmentar després que Mèxic, després d’haver guanyat la seva independència d’Espanya, aprovés una llei que suspenia la immigració nord-americana a Texas el 1830.
No obstant això, encara hi havia més colons anglosaxons a Texas que hispans, i el 1836, després que Texas guanyés la seva pròpia independència, els seus nous líders van intentar unir-se als Estats Units. Les administracions tant d’Andrew Jackson com de
Martin Van Buren van resistir aquestes crides, tement tant la guerra amb Mèxic com l’oposició dels nord-americans que creien que les crides a l’annexió estaven vinculades amb el desig d’expandir l’esclavitud al sud-oest.
Però John Tyler, que va guanyar la presidència el 1840, estava decidit a continuar amb l’annexió. Un acord celebrat l’abril de 1844 va fer que Texas fos elegible per a l’admissió com a territori nord-americà, i possiblement més tard com un o més estats.
Malgrat l’oposició a aquest acord al Congrés, el candidat pro-annexió James K. Polk va guanyar les eleccions de 1844, i Tyler va poder tirar endavant el projecte de llei i signar-lo abans de deixar el càrrec.
L’encunyació del ‘destí manifest’
Quan Texas va ser admès a la Unió com a estat el desembre de 1845, la idea que els Estats Units s’havien d’expandir inevitablement cap a l’oest fins a l’oceà Pacífic s’havia mantingut ferma entre persones de diferents regions, classes i persuasions polítiques.
Desplaça’t fins a Continuar
La frase “Destí manifest”, que va sorgir com l’expressió més coneguda d’aquesta mentalitat, va aparèixer per primera vegada en un editorial publicat al número de juliol-agost de 1845 de The Democratic Review.
En ell, l’escriptor va criticar l’oposició que encara perdura contra l’annexió de Texas, instant a la unitat nacional en nom de “el compliment del nostre destí manifest d’exagerar el continent assignat per la Providència per al lliure desenvolupament de la nostra multiplicació anual de milions”.
Com que la frase també va aparèixer en un context gairebé idèntic en un article de juliol de 1845 al New York Morning News, es creu que el seu creador era John O’Sullivan, l’editor tant de la Democratic Review com de les Morning News de l’època. Aquell desembre, un altre article de Morning News esmentava el “destí manifest” en referència al Territori d’Oregon , una altra nova frontera sobre la qual els Estats Units estaven ansiosos per fer valer el seu domini.
Territori d’Oregon
Un tractat de 1842 entre la Gran Bretanya i els Estats Units va resoldre parcialment la qüestió d’on dibuixar la frontera canadenca, però va deixar oberta la qüestió del Territori d’Oregon, que s’estenia des de la costa del Pacífic fins a les Muntanyes Rocalloses sobre una zona que incloïa el que avui és Oregon, Idaho, l’estat de Washington i la major part de la Colúmbia Britànica.
Polk, un ardent defensor de Manifest Destiny, havia guanyat les eleccions amb el lema “54° 40′ o lluita!” (una referència al possible límit nord d’Oregon com a latitud 54° 40′) i va qualificar les afirmacions nord-americanes a Oregon de “clares i inqüestionables” en el seu discurs inaugural.
Però com a president, Polk volia resoldre el problema perquè els Estats Units poguessin passar a adquirir Califòrnia de Mèxic. A mitjans de 1846, la seva administració va acordar un compromís pel qual Oregon es dividiria al llarg del paral·lel 49, evitant estretament una crisi amb Gran Bretanya.
Impacte del destí manifest: la guerra civil, les guerres dels nadius americans
En el moment en què es va resoldre la qüestió d’Oregon, els Estats Units havien entrat en guerra total amb Mèxic, impulsats per l’esperit del destí manifest i l’expansió territorial.
El Tractat de Guadalupe Hidalgo, que va posar fi a la guerra mexicano-americana el 1848, va afegir 525.000 milles quadrades addicionals de territori nord-americà, incloent-hi totes o parts del que avui és Califòrnia, Arizona, Colorado, Nou Mèxic, Nevada, Utah i Wyoming.
Malgrat l’elevat idealisme del destí manifest, la ràpida expansió territorial durant la primera meitat del segle 19 va resultar no només en la guerra amb Mèxic, sinó en la luxació i el brutal maltractament dels ocupants nadius americans, hispans i altres no europeus dels territoris que ara estan ocupats pels Estats Units.
L’expansió nord-americana també va alimentar el creixent debat sobre l’esclavitud, en plantejar la pregunta urgent de si l’admissió de nous estats a la Unió permetria o no l’esclavitud, un conflicte que acabaria desembocant en la Guerra Civil.
Fonts
Julius W. Pratt, “L’origen del ‘destí manifest'”, The American Historical Review (juliol de 1927). Sean Wilentz, L’ascens de la democràcia nord-americana: Jefferson a Lincoln (Nova York: Norton, 2005). Michael Golay, La marea de l’imperi: la marxa dels Estats Units a l’era pacífica
de l’expansió continental dels EUA, història, art i arxius: Cambra de Representants dels EUA.
Accedeix a centenars d’hores de vídeo històric, comercial gratuït, amb HISTORY Vault. Comenceu la prova gratuïta avui mateix.
