El Consell Nacional d’Intel·ligència (NIC) dels Estats Units, òrgan assessor del director de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA), publica cada cinc anys un pronòstic de les implicacions que les actuals tendències globals poden tenir a llarg termini. A principi d’any, el NIC va fer públic el seu últim estudi, Mons alternatius , que inclou diferents escenaris sobre com podria canviar el món en una generació.Un d’aquests escenaris, el “món sense estats”, dibuixa un planeta en el qual la urbanització, la tecnologia i l’acumulació de capital condueixen a un context global en què els governs deixen de banda les veritables reformes i deleguen moltes de les seves competències i responsabilitats en actors externs. Aquests, al seu torn, acaben creant nous enclavaments regits per les seves pròpies normes.Segons l’informe, la data d’implementació d’aquests possibles escenaris és l’any 2030. En el cas del “món sense estats”, però, podria ser tota una realitat ja el 2010: tot i que la majoria de la gent no se n’hagi adonat, un”món sense estats” descriu prou bé la manera com la societat global s’organitza avui dia. No vull dir que els estats hagin desaparegut o que ho faran en un futur, però sí que s’estan convertint en una forma més de govern entre moltes d’altres.Si fem un cop d’ull al món tal com està distribuït avui dia, veurem que on més creixement i innovació s’ha registrat és en aquells països en els quals existeix una mena d’híbrid entre l’esfera pública i privada, on les qüestions internes i externes estan interrelacionades. En aquests casos no podem parlar d’estats sinó de “ paraestats” o, en un llenguatge més planer: “zones d’economia especial”.
Per tota l’Àfrica, l’Àsia i el Pròxim l’Orient han aparegut centenars de zones d’aquestes característiques durant les últimes dècades. L’any 1980, Shenzhen va esdevenir la primera d’aquestes zones amb una legislació econòmica especial a la Xina; avui dia, aquest tipus d’espais cobreixen tot el territori i l’economia xinesa s’ha convertit en la segona més important del món.
Arreu del món àrab n’hi ha més de 300, si bé més de la meitat es concentren en una única ciutat: Dubai. La primera de totes, la zona franca de Jebel Ali, compta amb un dels ports comercials més grans i eficients del món, i comprèn diverses iniciatives en l’àmbit de les finances, els mitjans de comunicació, l’educació, la salut i les operacions logístiques. D’aquesta manera, Dubai concentra un gran nombre de hubs comercials, regulats a escala internacional, alhora que s’ha convertit en l’emirat més poblat d’una federació àrab sobirana.
Aquesta complexa superposició d’autoritats -territorials, legals i comercials- resulta indissociable de la segona gran tendència política d’aquesta època: la descentralització.
L’imparable procés d’urbanització que es viu actualment provoca que cada ciutat, estat o província reclami les seves pròpies competències. I el cas és que poden fer-ho, ja que les nacions depenen de les seves ciutats més importants, i no tant a la inversa. L’alcalde de Nova York, Michael R. Bloomberg, acostuma a vantar-se: “No escolto gaire el que diuen des de Washington”. És evident, però, que a Washington sí que l’escolten. El mateix passa amb altres alcaldes arreu del món, raó per la qual almenys vuit d’aquests exalcaldes són ara caps d’estat.
Escòcia i Gal·les al Regne Unit, el País Basc i Catalunya a Espanya, la Colúmbia Britànica al Canadà, l’Austràlia occidental i gairebé tots i cada un dels estats de l’Índia: tots són exemples de territoris que busquen ser més autònoms de la capital de l’estat en els àmbits fiscal i polític.
La descentralització és un fenomen present fins i tot a la Xina. Les ciutats han aconseguit certa llibertat per desenvolupar models econòmics innovadors, i Pequín depèn del creixement que assoleixen. Els observadors internacionals utilitzen tot sovint un antic refrany xinès per descriure aquesta situació: “Els turons són alts i l’emperador encara és lluny”. Els mapes ens ensenyen un món dividit en uns 200 països, però la xifra d’autoritats efectives és en realitat molt més elevada.
La conseqüència més evident d’aquestes tendències és que hauríem de pensar més enllà de les nacions tradicionals, clarament definides, i de la construcció nacional si volem integrar la població mundial, cada vegada més urbanitzada, en els mercats regionals i internacionals. En comptes de recórrer als governs centrals com a mediadors, aquesta nova forma de pensament representa un camí més sòlid a l’hora de millorar l’accés a béns i serveis bàsics, reduir la pobresa, promoure el creixement i enriquir la qualitat de vida en general.
Les societats connectades entre si tenen més opcions de reeixir que no pas les que viuen aïllades. A mesura que la incidència dels conflictes internacionals disminueix, cada vegada hi ha més països que construeixen carreteres, vies de tren, ponts, xarxes i línies d’internet que traspassen fronteres i, alhora, estableixen xarxes de connexió entre centres urbans que depenen els uns dels altres en l’àmbit del comerç, les inversions i la creació d’ocupació.
Burundi, Kènia, Ruanda, Tanzània i Uganda han creat la Comunitat de l’Àfrica Oriental per coordinar qualsevol àmbit d’actuació, des de duanes fins a inversions, passant pel manteniment de la pau. Si poden servir-se d’infraestructures construïdes per empreses xineses amb l’objectiu de superar unes fronteres establertes de manera arbitrària (aquelles línies rectes tan sospitoses que s’escampen per tot el continent africà), bé podrien convertir-se en una incipient Unió Europea a l’Àfrica.
No hi ha cap part del món on la redefinició del concepte d’estat sigui tan necessària com al Pròxim Orient. Informes i anàlisis d’experts sobre la situació a Síria i l’Iraq s’acumulen diàriament en piles i piles de paper: resulten tristament inútils, incapaços d’entendre que cap estat té un dret diví a existir. Un segle després que diplomàtics francesos i anglesos dividissin els territoris orientals de l’Imperi Otomà en febles (i brevíssims) mandats territorials, els estats que en van resultar s’estan ensorrant sense que s’hi pugui fer res.
El món àrab no recuperarà mai l’esplendor de què va gaudir en el passat fins que el mapa es torni a dibuixar, mostrant tota una sèrie d’oasis nacionals autònoms units per les rutes de la seda del comerç. Les comunitats ètniques, lingüístiques i sectàries seguiran fent pressió per aconseguir la independència i, sens cap mena de dubte, palestins i kurds mereixen aconseguir-la. Més divisió i fragmentació, fins i tot més estats sobirans, suposen un pas indispensable en el llarg procés per aconseguir l’estabilitat regional entre els països de la zona.
Però, tot i que cada vegada sorgeixen més microestats i paraestats, hi ha una antiga forma d’estat que encara sobreviviu, més forta que mai: l’imperi. Vint anys enrere, el politòleg Samuel P. Huntington va publicar el seu assaig més important: El xoc de civilitzacions , una obra clau en el camp de les relacions internacionals. La paraula imperi només hi apareixia un parell de vegades: com a complement, mai com a nom. No obstant això, sempre han estat els imperis profundament diversos (i no les civilitzacions culturalment definides) els que han dominat la geopolítica.
Avui dia, imperis de magnitud continental com els Estats Units, la Xina i el Brasil combinen grans poblacions que tenen els recursos econòmics i l’ambició necessaris per redefinir les estructures estrangeres amb l’objectiu d’afavorir els propis interessos estratègics i econòmics. Aquests països s’han convertit en paraestats de naturalesa publicoprivada, més interessats a controlar les cadenes de provisió energètica i tecnològica que no pas a conquerir altres territoris que, al final, podrien convertir-se en una càrrega.
Aquests països pensen en termes de flux, fricció i equilibri. En aquest sentit, els estats més dèbils haurien d’agrupar-se en grups regionals o arriscar-se a sucumbir a un principi igual d’antic: el de divideix i venceràs .
Cap estat es pot entendre fora del complex sistema en el qual interactua amb els altres, seguint un cicle de retroalimentació constant. Hegel va declarar fa dos-cents anys que l’estat era com una obra d’art: no n’hi havia dos que fossin iguals. Independentment de la seva forma, geografia o règim, però, també és cert que els estats avui dia estan més connectats que mai (i és molt probable que segueixin així). [….]
El magistrat del jutjat de primera instància número 34 de Madrid, Eduardo José Fontán Silva, ha dictaminat la no admissió a tràmit de la demanda de paternitat que el veí de la Bisbal d’Empordà Albert Solà va interposar el 15 d’octubre contra el rei Joan Carles I. Com ha succeït de manera calcada en resolucions anteriors, un dels arguments principals que el jutge esgrimeix per justificar la seva desestimació és el blindatge constitucional de la figura del monarca, considerat irresponsable en l’àmbit penal. En la interlocutòria es fa referència a l’article 56.3 de la Constitució, que estableix que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. S’hi afegeix que “aquesta absència de responsabilitat, entesa en termes generals, significa que el rei, tant en la seva conducta personal com en els actes propis de les funcions que constitucionalment li corresponen, no està sotmès a l’acció de la justícia. Està, doncs, al marge de l’exercici de qualsevol acció que es dirigeixi contra la seva persona, incloses les que vagin per la via civil, com és el cas d’aquesta reclamació de paternitat”.
