El President Biden, la Guerra Freda i Ucraïna

Al final de la II Guerra Mundial, un grup de milionaris americans es van acostar al President Harry Truman, successor del gran President Franklin D. Roosevelt, vencedor de la guerra però mort abans d’arribar a fer la pau. Durant la guerra, Stalin havia estat un aliat que semblava molt cautelós amb els EUA i volia tornar a les  relacions comercials que hi havia hagut abans. Els milionaris, en canvi, identificaven la Unió Soviètica i sobretot el comunisme com un gran  perill que calia neutralitzar i destruir. En Truman va acceptar plenament i el resultat d’aquesta iniciativa fou la Guerra Freda. Qualsevol comerç o intercanvi fou prohibit, un comitè, probablement a Paris, havia d’examinar i permetre qualsevol intercanvi tècnic o comercial amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, van iniciar una campanya d’ostracisme i persecució contra qualsevol intel·lectual domèstic, especialment a Hollywood, que hagués expressat opinions progressistes. Molts cineastes  van perdre la feina o es van suicidar. Una utilització massiva de la ràdio, televisió, cinematografia i periodisme va permetre pintar tota l’esquerra de totes les menes com a gent perillosa amb una opinió intrínsecament malvada, agressiva i perillosa, dient que pretenien prendre control dels EUA i de tot el món. Amb això, van espantar molt els poderosos a Moscou, perquè la veritat era que la URSS de fet era inferior a l’oest i als EUA en gairebé tots els aspectes i els seus dirigents vivien en la por. Es van crear i acceptar greus petits conflictes pel Tercer Món, però no hi va haver mai una confrontació directa entre els dos Superpowers probablement per la por de les bombes atòmiques. Quan tenia lloc qualsevol revolta o sublevació al tercer món, els EUA prendrien un costat i la URSS l’altre i molts militars i civils moririen. El concepte de la Guerra Freda fou molt exitós amb la població general. Fins i tot als tramvies o bars hom podia escoltar gent discutint les darreres maldats i amenaces de la URSS. Els mitjans hi insistien. Qualsevol dissensió era vista com pro-comunista. Tothom havia d’anar amb compte amb allò que es deia en públic sobretot sobre assumptes socials, perquè podria ser pres per un comunista amagat. A Espanya sempre hi havia la policia franquista vigilant. Al Dictador, la Guerra Freda li agradava.

Joe Biden fou des del començament fins al inesperat i feliç final d’aquesta contessa un home d’inclinacions militaristes amb fe profunda en els dogmes d’aquesta actitud. Valorant un home, no és raonable prendre i analitzar sols un sol aspecte. Un costat d’aquests  correligionaris era molt perillós, sobretot després del desenvolupament de les bombes atòmiques. I ha seguit sent-ho fins al seu final inevitable amb la victòria dels EUA, com no podia ser d’altra manera.

Els polítics, aliats amb l’exèrcit, havien definit un objectiu final. La URSS era una superpotència que feia concurrència contra els EUA i havia de ser eliminada no obstant les bombes atòmiques o potser per aquesta raó. Al final un dia el govern soviètic de Gorbatxov va haver d’acceptar la realitat: la URSS ja no podia seguir competint amb els EUA ni gastar tants diners en recerca i armament. El règim soviètic havia de ser abandonat a Rússia, el país s’havia de fragmentar i l’ocupació de països europeus orientals havia arribat al final. Gorbatxov, el darrer President de la URSS, interrogat sobre la humiliant decisió, va respondre que el poble hauria de tornar algun dia a lluitar per tot allò que perdien, pero en aquell moment, tot s’havia acabat.

Els EUA van trobar una situació fantàstica davant seu, una victòria contundent que els va convertir en la potència dominant del món,  sempre a favor de la democràcia i els governs elegits per vot universal. Respecte a la seguretat, els participants a les conferències de governants que van tenir lloc al final de la II Guerra Mundial en les converses entre els caps dels aliats vencedors sobre les causes de l’agressió nazi,  (Roosevelt, Churchill, Stalin) havien dictat i imposat després a les Nacions Unides la idea que la necessitat d’una integritat territorial definida i guardada per les fronteres reconegudes per les Nacions Unides eren l’element central de la preservació de la pau i la seguretat mundial. Per als qui no estan d’acord, la frontera havia esdevingut la paret d’una presó, potser creada segles abans per raons invàlides (com a Catalunya). Seria això allò que Rússia està violant ara. En qualsevol cas, la supremacia de la integritat territorial  reconeguda és un principi fonamental de l’ONU.

Al poc temps tota la trama comunista a l’Europa oriental va quedar desmuntada: Alemanya inesperadament es va reunificar, els tres països bàltics es va tornar a declarar independents, Polònia, Txekoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària van formar finalment governs independents d’orientació liberal i electoral, i noves repúbliques ex-russes es van independitzar : Ucraïna, Belarús, Geòrgia, Moldova. Els països comunistes havien tingut un sistema de defensa, el Pacte de Varsòvia, que fou dissolt immediatament. Els EUA havien fundat la NATO contra aquest pacte de Varsòvia, i tothom es pensava que seria igualment dissolta. No era aquest la intenció del govern americà. Allò que van fer fou estendre el territori de la NATO guanyant i integrant els països de l’est d´ Europa, cosa difícil però que van aconseguir plenament. Fou el famòs „moviment cap a l’Est”. Perquè això? Perquè l’objectiu americà havia estat sempre reduir la Federació Russa a un país dèbil i molt més petit incapaç de competir amb els EUA per la supremacia. El President Barak Obama ho va dir en públic de forma molt clara: “Rússia és només una potència regional”. D’això es tractava, de reduir el territori a un país sense poder ni estats clients, incapaç de reptar o posar en dubte l’homogènia nord-americana (sense considerar el poder creixent i dimensions de la Xina, que havia aparegut inesperadament de sobte i en temps rècord)

El govern de Gorbatxov fou substituït com a Primer Government de la nova Federació Russa per un alcohòlic poc competent anomenat Yeltsin, el qual va fer Primer Ministre a un altre home  encara més desconegut, Vladimir Putin que faria història i segueix en el càrrec. El seu cas és difícil d’entendre perquè té molt a veure amb la mentalitat russa. Molts russos havien quedat humiliats pel final desastrós de la URSS, i la proliferació del desordre i caos i la corrupció que van seguir i volien que això s’acabés com també les inesperades independències regionals i que la vella gloria imperial russa  retornés.Veien a Putin com exactament la mena d’home que feia falta per aturar la descomposició i desintegració del país i restaurar-lo sobretot a les regions russo-parlants a Ucraïna, Geòrgia i Moldova. Que era un Dictador? Era corrupte?  També. Era perillós per als seus enemics? Naturalment, altrament no faria por a ningú. Tots els grans governants i tsars havien estat així i son recordats i venerats als llibres d’història per les coses que van aconseguir, no pas pels pecadets comessos.  Democràcia liberal? No feia el pes a tothom. Putin probablement no ha falsificat mai un resultat electoral (apart de deixar fora els adversaris que no li agradaven). Les darreres enquestes fa un any indicaven que 60% de la població era pro-Putin i que un 80% afavoria totalment l’intentat de recuperar les zones russo-parlants perdudes.

I ara arribem a Biden, que volia acabar el projecte de fer de Rússia una potència regional. El govern americà ja feia anys que vigilava la caòtica política ucraïnesa. Despres del famós aldarull de la Plaça Maidan, un taxista de Kiev insolent va enregistrar una conversa en anglès  entre l’ambaixador dels EUA a Kiev i una dona enviada pel govern amb una llistat de candidats acceptable per la propera elecció local i ja feia temps que prometien l’oferta d’entrada a la Unió Europea (on tothom es pensa que pot esdevenir ric) i a l’OTAN (una oferta que lògicament Biden també ha estès a Geòrgia i Moldova si estan disposades a intentar recuperar les províncies actualment russes). Com és sabut, el President Zelinsky havia intentat dues vegades negociar amb Putin sense els Americans (cosa que no va impressionar a Putin), esdeveniments que cap mitja americà va explicar localment. Al final, Putin va iniciar la concentració d’un exèrcit rus de més de 100,000 soldats a la frontera ucraïnesa, sense anunciar-ho però evidentment sota els ulls de l´exèrcit nord-americà. Putin va intentar una invasió de tota Ucraïna mal organitzada, ridícula i cruel, que va forçar els russos a retirar-se de mala manera, concentrant la lluita a la regió russo-parlant (on la disposició de la població era favorable als russos i patia bastant sota les accions d’un grup ultranacionalista i del govern central) Putin hi havia enviat un grup de militants i soldats armats que havien iniciat una rebel·lió, la qual havia estat combatuda amb l’ajut d’armes estrangeres, esdevenint cada dia més greu i violenta, anticipant un desenllaç molt tràgic.

I en aquell moment, Biden va intervenir. Molt enrabiat va aparèixer a la TV gesticulant i anunciant que prou de negociacions i aturs, perquè ell disposava de les sancions econòmiques més fortes i dures mai conegudes i que la NATO i tots els seus membres (per cert sense coneixement, discussió parlamentària o informació prèvia popular dintre els països de l’OTAN) havien decidit proveir l’exercit ucraïnés amb totes les armes necessàries per derrotar Rússia. El Secretari General de la l’OTAN, un militarista nòrdic notable, va anunciar que els països membres apart de proveir armes haurien de fer segur que paguen almenys 2% del pressupost (hi ha qui diu que hauria de ser 3%) i que calia enfortir la indústria de la defensa. Biden va anunciar que era una lluita per la llibertat i la democràcia a Europa (malgrat que l’empetitement de Rússia feia anys que estava llistat entre els objectius de la política exterior americana). Sense aquest pas, Rússia podria agredir qualsevol estat europeu. Més encara?

Les sancions van fallar,  i perquè Rússia segueix tenint  amics poderosos com Índia i Xina entre altres. Biden va dir que ell defensava l’ànsia de llibertat i democràcia de totes les nacions i que altrament Putin seguiria envaïnt països europeus, no obstant que els membres de l’OTAN estaven units: un atac contra un, seria un atac contra tots. Per evitar això, milers i milers de soldats tant ucraïnesos com russos trobarien la mort. Tota la generació jove dels ucraïnesos de 20 anys ha desaparegut, milions de dones estan escampades pel món amb petits nens òrfans. Altres ciutadans han fugit a l’estranger. Molts edificis, fàbriques i plantes d‘energia han estat destruïts causant la mort i el patiment de civils. I ara què? Molts (no pas Biden) ja insisteixen que cal negociar amb Rússia, com s’hauria fet al començament amb intencions raonables i promeses de neutralitat. Cal tenir dos participants per fer baralles. Si els governants fossin més pacifistes potser recorrerien a una votació o referèndum  local als territoris disputats amb una solució final en un parell d’anys. Però per ara, allò que estem veient són morts diaries horribles. Prou! GUERRA NO ÉS MAI LA SOLUCIÓ.

Joan Gil

Puigdemont sempre torna

Salvador Illa i Roca ja és president i Carles Puigdemont i Casamajó, que ja ho era, és també el nou cap de l’oposició, si bé, encara trigarà un temps a poder estrenar l’escó al Parlament. IIla és el 133 president de la Generalitat en la sèrie que comença amb el bisbe gironí Berenguer de Cruïlles (1359-1362) i de la qual forma part també Carles Puigdemont com a número 130. Illa, doncs, és un president tan legítim com Puigdemont en el pla històric i el democràtic: tots dos han estat validats per les urnes, on se’ls va elegir com a diputats, i investits pel Parlament. Però succeeix que Puigdemont només pot exercir parcialment, a distància, els seus drets polítics, perquè la mateixa llei que els garanteix al nou inquilí de Palau i cap del Consell Executiu, a ell els hi nega. La qual cosa vol dir, per extensió, que tampoc els ciutadans i ciutadanes que van votar Puigdemont, malgrat ser un candidat perfectament legal, gaudeixen a la pràctica dels mateixos drets que els que van votar Illa o tota la resta de líders dels partits amb representació a la cambra catalana: el cap de la llista de Junts no pot ser al Parlament i intervenir en les seves decisions, per més democràtiques que fossin formalment les eleccions del 12 de maig passat. De fet, el 2018 se li va impedir ser investit per això, pel fet de no poder estar present, i negar-li l’elecció telemàtica. […]


El traductor de Google incorpora l’occità en una expansió revolucionària feta amb IA

Original

Google Translate, el traductor de Google, ha fet una expansió sense precedents i ha passat de tenir 133 llengües a tenir-ne 243, és a dir, que gairebé ha duplicat el nombre de llengües que inclou el servei. Entre les novetats, hi ha l’occità, el bretó, el cantonès, el sicilià i el venecià. Podeu consultar ací tota la llista.

L’objectiu de Google és arribar als mil idiomes, i això es podria aconseguir mitjançant l’ús de la intel·ligència artificial (IA). El model PaLM 2 AI de Google ha ajudat a aprendre nous idiomes i és el mateix model que utilitza la IA que s’acaba de desenvolupar per a Gmail per a resumir i respondre correus. Aquesta IA és especialment competent en la captació de nous idiomes que es troben estretament relacionats amb uns altres, com poden ser l’awadhi i el marwari, similars a l’hindi, o els criolls francesos, propers al crioll de les Seychelles i al crioll mauricià. Una quarta part de les noves incorporacions provenen de l’Àfrica, la qual cosa representa l’expansió més gran de llengües africanes fins ara, com ara el fon, el kikongo, el luo, el ga, el swati, el venda i el wolof.

L’any 2022, Google ja va afegir vint-i-quatre noves llengües mitjançant la traducció automàtica Zero-Shot, un model d’aprenentatge automàtic que aprèn a traduir sense veure cap exemple. I aleshores es va anunciar la Iniciativa 1.000 idiomes, amb el compromís de construir models de IA que donin suport a les mil llengües més parlades del món. Les noves incorporacions representen més de 614 milions de parlants, és a dir, un 8% de la població mundial. Algunes, com el cantonès, són les principals llengües del món, amb més de cent milions de parlants, i algunes altres gairebé no tenen parlants nadius però proven de revitalitzar-la, com ara el gaèlic manx.

Sobre les variants dialectals, i com que moltes llengües no tenen forma estàndard, Google explica que l’enfocament ha estat prioritzar les varietats més utilitzades de cada llengua. Per exemple, en el cas del romaní, explica que el model utilitza principalment el Romaní Vlax, una varietat que s’utilitza habitualment en línia, però també hi barreja el Vlax del nord i el romaní dels Balcans.

La presència de l’occità ha estat celebrat per personalitats i entitats en defensa de la llengua:

La conversa entre Carles Puigdemont i Manfred Weber que ha revolucionat Brussel·les

La conversa entre Carles Puigdemont i Manfred Weber que ha revolucionat Brussel·les Vilaweb

conversar cara a cara després de l’ofensiva de Weber i els seus companys de files en contra dels pactes del PSOE amb l’independentisme, que inclouen la futura llei d’amnistia. Segons que ha confirmat VilaWeb, Puigdemont va dir al dirigent del PPE que Junts podia tombar el govern de Pedro Sánchez amb una moció de censura si s’incomplien els pactes de la d’Alberto Núñez Feijóo ha d’anar precedit d’un distanciament clar i evident de Vox. En aquest sentit, Junts i el PP s’haurien de posar d’acord amb un candidat alternatiu a la presidència, que hauria de ser independent.

Carles Puigdemont, “el revolucionari”, entre els europeus més influents de l’any, segons Politico 

Segons que recull Politico, la conversa que ha revolucionat Brussel·les i la política espanyola va començar amb Puigdemont i Toni Comín defensant que un referèndum d’independència entra dins el marc de la constitució espanyola, si s’acorda amb el govern espanyol. Tanmateix, Weber va respondre que qualsevol intent d’independència només aconseguiria d’inflamar l’extrema dreta de Vox. “De fet, us alimenteu els uns als altres”, va afegir.

Arribats a aquest punt, Puigdemont va sorprendre Weber assegurant que Junts es pot posar d’acord amb el PP per tombar el govern de Pedro Sánchez amb una moció de censura. Consultat per Politico, l’eurodiputat exiliat ha explicat que el govern espanyol no té garantits els seus vots si no compleix els pactes de la investidura i no fa els passos per a reconèixer Catalunya com a nació.

“Podem votar amb el PP per tombar el pressupost, o per una resolució sobre Israel, on les nostres posicions estan més alineades”, assegura Puigdemont a Politico, que afegeix que per fer pinya amb el PP en una moció de censura cal “que facin un pas cap a nosaltres”: “No em poden continuar tractant com un terrorista.”

El triangle estel·lar de les Terres de l’Ebre

L’any 1932, l’escriptor Sebastià Juan Arbó publica el llibre Terres de l’Ebre. És un retrat de la vida de pagesos i pescadors del delta de l’Ebre que va causar un fort impacte en la cultura del moment i que a final de mes tornarà a les llibreries en una reedició a cura de Proa. Més enllà de la seva força i categoria literària, Terres de l’Ebre va tenir la virtut de batejar tota una regió del Principat, la que formen les comarques de la riba del riu: el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. 3.308,45 quilòmetres quadrats –més d’una desena part del Principat–, on viuen uns 180.000 ciutadans, repartits en cinquanta-dos municipis. A més, com a tret distintiu té dos parcs naturals: el del Delta de l’Ebre i el dels Ports de Tortosa-Beseit.

[…]

L’ADN gramatical del català i 2.400 llengües més en una nova base de dades gegantina

Grambank, que és la base de dades d’estructura lingüística més completa del món, ha trobat alguns patrons fins ara desconeguts


Diversitat amenaçada

“La diversitat extraordinària de llengües és una de les principals dotacions culturals de la humanitat”, conclou Levinson. “Aquesta diversitat es troba amenaçada, especialment en algunes zones com el nord d’Austràlia i parts d’Amèrica del Sud i del Nord. Sense esforços sostinguts per a documentar i revitalitzar les llengües en perill d’extinció, la nostra finestra lingüística a la història, la cognició i la cultura de la humanitat quedarà seriosament fragmentada.”

La base de dades Grambank és un recurs complet d’accés obert que manté la Max Planck Society. “Posa la lingüística en un nivell igualitari amb la genètica, l’arqueologia i l’antropologia en termes de dades quantitatives, a gran escala i accessibles”, diu Gray. “Espero que faciliti l’exploració dels vincles entre la diversitat lingüística i una àmplia gamma d’altres trets culturals i biològics, que van de creences religioses fins a comportaments econòmics, tradicions musicals i llinatges genètics. Aquests vincles amb altres facetes del comportament humà faran de Grambank un recurs clau no només en lingüística, sinó en l’esforç multidisciplinari d’entendre la diversitat humana.”


 

grambank

Esquerra-Dreta és el passat

La dimensió esquerra-dreta agonitza. La seva capacitat orientativa en el mapa ideològic no serveix en l’actualitat. Des de les acaballes del segle XX s’han anat succeint transformacions de la realitat social i política -com la globalització en un sentit extens del terme i les limitacions que presenten els clàssics estats sobirans- que l’estan deixant obsoleta. Així i tot, sobreviu gràcies a l’interès d’acadèmics, periodistes, partits polítics, líders polítics i mitjans de comunicació. Nogensmenys, s’ha convertit en un espai ideològic confús. A vegades, em sembla que el progrés social vingui de de part de liberals o neoliberals i que la socialdemocràcia o el comunisme postmodern vagi a la defensa del statu quo d’un Estat social que ja fa temps que no és viable tal i com l’hem conegut des de mitjans de segle passat. La credibilitat d’aquesta vella dimensió ideològica es troba sota mínims.

Avui dia, certes identitats socials manifesten un interès innegable per a fer política. Identitats nacionals, religioses, de gènere estan permanentment en el debat públic, però no pas en els primers llocs de l’agenda política. La dimensió esquerra-dreta pretén seguir sent referencial per les interessades elits polítiques i mediàtiques; tanmateix s’ha convertit en una cortina de fum. El sentiment de pertinença dels col·lectius i les col·lectivitats i la politització dels seus problemes es troben exposats darrera del fum que representa l’eix esquerra-dreta.

Els discursos de l’esquerra estan sent defensors d’identitats en un sentit fort, i no pas representatius dels interessos de classe social treballadora. Val a dir que el discurs de classe resulta anacrònic en els nostres dies. Mentre l’esquerra no converteixi el seu discurs en quelcom digne de creure-hi, els populismes seguiran alimentant-se de la seva crisi. Les sigles d’alguns partits tradicionals d’esquerres ja no responen a la realitat social. El PSOE, per exemple, és actualment un partit de classe sense “classes”. Els valors abstractes de justícia, igualtat i solidaritat no troben articulació concreta i creïble en els seus discursos. Dit això, a qui li agrada un estat mastodòntic i jerarquitzat el qual determini l’ordre social des d’un centre? Els partits polítics d’esquerres s’han ancorat en el passat, obviant repensar el present i el futur de manera més versemblant.

Definitivament, el discursos polítics que s’acostumen a escoltar -a dreta i a esquerra- desprenen un insuportable tuf a naftalina. Mentrestant, està passant que diversos col·lectius i col·lectivitats reclamen atenció i regulacions possibles i concretes davant els debilitats estats. Uns estats dèbils que demostren una incapacitat i irresponsabilitat preocupant per oferir respostes.

Per exemple, per què una llei de dependència impracticable? Per quedar bé? No és millor no fer res al respecte si no es pot complir, que no pas fer el paper d’estrassa en aquest cas.

El que és ben clar és que la diversitat d’identitats socials que reclamen regulacions a la política estan orfes de respostes plausibles. Polítiques d’Identitats empàtiques i participatives no s’acaben d’integrar seriosament a l’agenda política dels partits, tot i ésser les polítiques del futur. L’esquerra tradicional no convenç per la seva negligència respecte a la pluralitat, multiculturalitat i diversitat. La dreta neoliberal tampoc. La dreta conservadora encara menys. Potser hi ha alguna esperança en partits com Podem per a gestionar i administrar millor la complexitat que plantegen les societats plurals.

En desgreuge de partits polítics, líders i mitjans de comunicació, s’ha de dir que els conflictes que provoquen les identitats són difícils de gestionar i administrar per les seves inherents complicacions. De totes maneres, no hi ha excusa per seguir immobilitzats en un enutjós statu quo que menysté el multiculturalisme i el pluralisme social. De moment, més malament no es poden gestionar les societats plurals i multiculturals del nostre present. Haurem d’esperar el futur.

VEURE L’ORIGINAL

Dividir l’independentisme

Ramon Cotarelo06/09/2022 19:07
5-6 minuts

Les raons del MHP Aragonès per explicar la seva absència de la Diada convocada per l’ANC són que no es tracta d’una convocatòria contra el gobierno de l’estat ni contra l’estat, sinó contra els partits polítics, entre ells, el seu; i contra el govern, també el seu. No semblen pas raons convincents. En primer lloc, perquè, si és un acte contra el govern, ho és també contra el gobierno, al que el govern dona suport. En segon lloc, perquè ser escridassat en les compareixences públiques és un risc inherent a l’ofici de polític. I, a més a més, per a un polític d’esquerres, també hauria de ser una mena de termòmetre de l’ànim de la gent, al costat de la qual diu que està. Continua llegint

El Consell per la República constitueix l’Assemblea de Representants

El Consell per la República constitueix avui l’Assemblea de Representants, amb una sessió presencial a Canet de Rosselló, a Catalunya Nord. A partir de les 11.00 es crearà la mesa d’edat, es confeccionaran les comissions i s’escollirà el president de l’Assemblea de Representants. La legislatura és previst que duri dos anys.

El nou parlament tindrà competències per a triar el govern de l’entitat i s’encarregarà de representar els 101.500 ciutadans que formen part del Consell i d’impulsar-ne l’acció política. A més, intervindrà en qüestions de funcionament i de reglamentació interna. [….]
Aquesta ha estat el resultat:

Sardenya: la nació de les cinc llengües


 

Al llarg de la segona meitat del segle XX, l’italià, llengua de la república, ha anat guanyant presència a l’illa de Sardenya gràcies a la posició de privilegi institucional que ostenta. Malgrat això el sard i les altres llengües de l’illa, entre les quals el català, mantenen una presència important i van recuperant terreny a les institucions. La setmana passada, el Consell de Sardenya, l’organisme d’autogovern, va aprovar una llei de regulació integral de la llengua sarda i de les altres que li són pròpies, com el català de l’Alguer, amb vint-i-cinc vots a favor i vint en contra.

El sard, la llengua que defineix l’illa

De les quatre llengües que s’hi han parlat tradicionalment, el sard, evidentment, és la més important. No solament perquè és la més parlada i més estesa sinó també perquè és la que defineix la identitat pròpia de l’illa. Les altres tres llengües, el català, el cors i el lígur són testimonis del paper de Sardenya com a cruïlla de camins, un paper que n’ha marcat la història a través dels segles. Així hi van arribar el català i el lígur i així es va expandir el cors al sud de l’estret de Bonifacio.



De totes les llengües romàniques, el sard és considerada la més conservadora, la que encara avui s’assembla més al llatí, i la més influenciada pel català, a causa de l’ocupació catalano-aragonesa de l’illa. Les enquestes sociolingüístiques afirmen que un 80% de la població l’entén i que prop del 60% la pot parlar i l’empra com a idioma habitual. De fet, en els espais propis de les altres llengües també hi ha penetrat fortament, com l’italià.

El sard ha hagut de resistir, sobretot després de la segona guerra mundial, un atac constant que passava per vincular-lo a un estatus social inferior i presentar l’italià com a una garantia de promoció econòmica i social. Però als anys setanta va començar una reacció política i cultural a favor d’aquesta llengua que, si bé no n’ha capgirat la situació, sembla haver aturat els pitjors efectes del menyspreu intel·lectual, com la negació, fins i tot, de la categoria de llengua.

Malgrat això, la seva presència està molt lluny de ser normal a l’escola o als mitjans de comunicació, tendència que la llei votada la setmana passada intenta revertir, proposant-ne la introducció curricular a l’escola, juntament amb les tres altres llengües de l’illa. Recentment el govern insular també ha fet un conveni per tal que sigui present en diversos informatius radiofònics de les emissores públiques i ha finançat programes en aquesta llengua a les emissores locals i privades. S’ha projectat la creació d’una televisió en llengua sarda en línia però amb voluntat de passar a les ones.

El català de l’Alguer, símbol d’una identitat ferotge

El Palau Serra, seu de les institucions culturals catalanes a l’Alguer.

El català de l’Alguer, o alguerès, és la llengua parlada en aquesta ciutat de la costa, repoblada per gent del Penedès i del Tarragonès el 1354, en foragitar els genovesos que l’ocupaven. Els algueresos són coneguts arreu de l’illa com ‘els catalans’, fet que remarca la importància de la llengua com a símbol d’una identitat particular que ha resistit tota mena d’embats als llarg dels segles. Tot i amb això, la majoria dels algueresos es consideren sards de parla catalana, part d’una minoritat cultural dins la nació sarda.

Amb tot, el reconeixement en les darreres dècades entre l’Alguer i els Països Catalans ha donat impuls a la llengua i a la consciència de ser part d’un mateix àmbit cultural. Així, les institucions alguereses i, de fet, les sardes han estat molt solidàries amb el procés d’independència de Catalunya i han denunciat molt activament la repressió i la implantació del 155 a Catalunya.

La llengua catalana a l’Alguer ha estat reconeguda per unes quantes normatives tant sardes com municipals i ha rebut molt suport i ajut de la resta dels Països Catalans. Recentment la ciutat ha engegat la Consulta Cívica per les Polítiques Lingüístiques del Català de l’Alguer, que agrupa onze associacions que la setmana passada van començar a treballar juntes al Palau Serra, agrupades amb l’Ofici Lingüístic comunal i una nova delegació de l’Institut d’Estudis Catalans.

El cors a Sardenya, un debat ple de matisos

Pràcticament tot el nord de Sardenya parla cors, la varietat toscana de l’illa del nord. Però el debat sobre com de cors és el de Sardenya i si ho és o no és una constant que no para de causar discussions i debats. El gal·lurès i el sasserès són els dos dialectes corsos que molts autors consideren de transició cap al sard i que en alguns casos són considerats fins i tot dues llengües diferents. De fet, s’ha arribat a parlar de l’existència d’una transició entre el toscà, el sard i el cors que tindria com a pont els dialectes del sud de Còrsega i del nord de Sardenya.

El fet que Còrsega formi part ara de l’estat francès i Sardenya de l’estat italià dificulta les polítiques de suport a aquesta llengua, molt especialment a les variants parlades a Sardenya, amb molt poca presència oficial i tan fortament dialectalitzades que en alguns casos són gairebé incomprensibles entre poblacions separades per molt poca distància.

El tabarquí, l’illa lingüística lígur

De totes les llengües parlades a Sardenya, la més peculiar és la llengua lígur, parlada al sud en dues petites illes pròximes a la costa, la de San Pé i la meitat nord de l’illa de Sant’Antiòccu. El tabarquí era parlat antigament també a l’illa Plana d’Alacant o Nova Tabarca. Ambdues foren poblades per genovesos provinents de Tabarka, a l’actual Tunísia.

El lígur es parla entre el territori propi de l’occità i del toscà italià, i el genovès n’és el dialecte més conegut. L’estat italià considera que només és un dialecte més, fet que l’ha condemnada a un declivi constant. A banda la zona compresa entre Mònegue i La Spezia, també es parla a Còrsega, a Calvi i Bonifaccio, i a Sardenya, únic lloc on té un reconeixement oficial.