La revolució del nou traductor neuronal anglès-català

Aquesta setmana, Softcatalà ha estrenat un traductor automàtic anglès-català i català-anglès basat en tecnologia de xarxes neuronals. Aquest nou sistema, d’accés gratuït i amb una eficàcia similar a la de Google, és un pas endavant en la traducció en català, atès que les xarxes neuronals intenten d’imitar el procés de pensament del cervell i, per tant, fan traduccions més acurades i una mica més pròximes a la traducció d’un ésser humà.

Jordi Mas, enginyer informàtic i un dels membres fundadors de l’associació, explica que aquesta tecnologia s’aconsegueix a força d’entrenar la màquina amb exemples i dades existents, a partir d’una gran quantitat de texts que han de ser tan correctes com sigui possible. ‘Hem donat a la màquina 4,5 milions d’exemples de frases traduïdes per humans del català a l’anglès. Són tipus de texts variats: del Parlament Europeu, de Viquipèdia…’, diu. ‘La màquina agafa aquest corpus, mira d’entendre les relacions entre les diferents paraules i crea una xarxa neuronal, una mena de graf matemàtic. D’aquesta manera, cada vegada que detecta una traducció que no ha vist abans, mira com traduir-la.’ [….]

Alliberar Catalunya és la revolució de les nostres vides

Aquest cap de setmana ha fet deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut promogut pel president Pasqual Maragall i mil dies del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.

L’eslògan que encapçala aquest editorial és una adaptació del que els xiquets d’Hong Kong enarboren en la seua lluita contra el poder xinès. I, evidentment, el ‘Catalunya’ a què faig referència no l’hauríeu d’entendre com les quatre províncies espanyoles que se n’han quedat el nom o, en tot cas, no com si el projecte de fer lliure immediatament el Principat, això que es pot fer ara ja, no significàs alhora obrir la porta a la llibertat de la resta del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El cas és que no se m’acut cap eslògan més sincer per a definir tot això que centenars de milers de ciutadans vivim encara avui. Perquè els dos conceptes que s’hi barregen cada dia que passa és més evident que van connectats. Això és una revolució que va més enllà del canvi de fronteres, però al mateix temps el canvi de fronteres és, avui i ací, l’única manera de fer la revolució, de canviar la manera com els ciutadans ens relacionem amb el poder.

Estic segur que gairebé tots heu sostingut en algun moment una conversa en què algú s’ha preguntat amb estupefacció si els jutges del Constitucional espanyol no eren conscients de què desencadenaven amb aquella decisió. Perquè l’explosió de forces alliberadores que va provocar la sentència és tan intensa i duradora que sembla impossible que no se n’adonassen. La transformació que aquella sentència ha fet de la societat catalana és un big bang polític amb poques comparacions al món. Res d’allò que érem el dia abans ja no ho som avui ni ho tornarem a ser mai. Perquè el país, com a cos social, va optar pel camí de la confrontació i de la batalla definitiva, no pels pegats. I això diu molt del cansament de la nostra societat. Ningú no fa una revolució, amb els costs que té, si pot resoldre la situació amb una reforma i aquesta és una de les claus per a interpretar tot això que passa.

No és que el camí de la reforma no s’haja intentat ni s’intente encara. Artur Mas va ser el primer, pactant amb Zapatero. I, després de la proclamació de la independència i el 155, la temptació dels partits polítics d’acomodar-s’hi ha estat enorme i ens ha dut a la confusió que regna avui. Amb aquesta obsessió pel ‘govern efectiu’, el PDECat i ERC han volgut posar el fre al moviment i han aconseguit, realment, de sembrar una notable confusió.

La formació del govern efectiu va ser un gran error estratègic perquè va canviar la lleialtat al mandat del Primer d’Octubre i el dret d’autodeterminació per la lleialtat a un pacte de cúpules que tan solament tenien en comú la voluntat d’aprofitar el govern per a consolidar el projecte hegemònic del partit mirant de destruir el soci. I malgrat els esforços impossibles del president Torra per introduir-hi un poc de seny, aquest ha estat el panorama que hem viscut els darrers anys. Decepció rere decepció i passos enrere constants. Quan no era la negativa de recuperar el govern legítim, era el pacte infame amb els botxins a la Diputació de Barcelona. Quan no era la incapacitat que el parlament reaccionàs a la sentència contra els presos del procés, era l’apuntalament d’Espanya, en la seua pitjor crisi, regalant els vots a Pedro Sánchez; o la violència dels Mossos contra els manifestants que volien allò que el govern deia voler.

Tanmateix, el carrer i les victòries judicials de l’exili, treballades i planificades com no s’ha fet en cap cas a l’interior, han mantingut el procés dempeus. Això i la intransigència espanyola. I ara l’evidència que les eleccions catalanes són a punt, sembla que ha posat fi al període post-155 i les seues regles narcotitzants. El resultat de les eleccions a l’ANC, els debats sobre la necessitat de superar els partits o la trencadissa del PDECat i la reconfiguració de Junts per Catalunya són fets molt significatius.

Quin serà el mecanisme que funcionarà no ho sap ningú, encara. Ni podem saber amb certesa si n’hi haurà cap que funcione. Però les eleccions autonòmiques catalanes, que alguns ja veien guanyades per la moderació i l’acomodament, de sobte sembla que poden representar el contrari. En el debat que dijous Elisenda Paluzie va sostenir amb els subscriptors de VilaWeb, ella mateixa recordava que el referèndum del Primer d’Octubre no era previst i en canvi va catalitzar el projecte que d’ençà de fa deu anys, pel cap baix, la majoria de la societat catalana intenta d’acomplir. Veurem si la sorpresa es repeteix.

Hi ha, observadors polítics, analistes, que encara viuen obsessionats en el vell estil de la política institucional, convençuts que els vots tenen amo i que un polític se’ls enduu d’ací cap allà com si fossen una maleta. Aquesta gent mira l’escenari polític més obsedida pels balls de sigles i aliances que no per la voluntat dels votants. Però això no és així. Ja no ho és en bona part de la gent d’aquest país que ha optat, malgrat la gran majoria dels polítics, per fer de la independència la revolució de les nostres vides.

Com recordava Thomas Harrington en aquesta entrevista de fa dos anys, que hauria de ser de capçalera, aquest país és extraordinàriament insensible a la mediatització de la política, el gran mal que afecta la democràcia al món. I de fet el desembre del 2017 els ciutadans ja ho van demostrar fent guanyar a l’independentisme unes eleccions que havien estat dibuixades i dissenyades al mil·límetre perquè les perdés. És cert que no va servir de gran cosa, perquè la burocràcia partidista s’hi interferí de seguida. Però aquest 2020, quan han passat tantes coses que tot es veu molt més clar, l’envit unilateral i la confrontació oberta amb l’estat espanyol poden ressorgir i afermar-se allà on alguns encara no són capaços d’imaginar-s’ho. Segurament perquè no poden entendre que per a molta gent, per a molts de nosaltres, les sigles i els eslògans, els apriorismes, les velles concepcions, han deixat de tenir sentit enmig d’aquesta revolució de les nostres vides. Que no la vivim com un conflicte més ni com una opció temporal, com un debat normal i corrent. N’estarem pendents.

PS. Les notícies que arriben de Perpinyà no poden ser més dolentes, amb la victòria del candidat de l’extrema dreta. El sistema electoral de doble tanda té també aquestes conseqüències lamentables, però la veritat és que la capital del nord ja feia unes quantes eleccions que s’acostava a la tragèdia. Tanmateix, cal que tothom tinga present que en les nostres societats hi ha sempre dos mons en conflicte, dues tendències marcadíssimes. I la nostra Perpinyà, la Perpinyà digna i democràtica, mereix avui més que mai el nostre suport.

Daily report on coronavirus

Every day at 22.00 you can receive in the mail a summary of the most important facts of the day related to the Covid-19 and additional information of interest.

Descentralitzar Catalunya: un projecte de país

– Assessor de JxCat al Parlament Europeu

Una manera per sortir de la crisi és també evitar de reproduir aquí el centralisme estatal

La crisi de la Covid-19 ha tornat a posar de manifest els mals del centralisme espanyol. La recança a tancar Madrid ha estat nefasta per a la salut de molta gent, i la gestió centralista de la crisi, inacceptable i impossible d’entendre.

Vivim en un món globalitzat, en què molt sovint l’existència d’un poder polític i institucional vehicula la generació de prosperitat. Per això ciutats com París, Londres o Madrid han despuntat els darrers anys; els avantatges de la capitalitat les han convertides no només en centre del poder polític, sinó també del poder bancari i empresarial, així com màquines de xuclar el talent de la resta de territoris. El Brexit, les protestes dels gillets jaunes o la ruïna econòmica i demogràfica de Castella, no són accidents de la història, sinó la conseqüència inevitable de moltes dècades (i fins i tot segles) de centralització política i econòmica. El centralisme causa pobresa i desigualtats, i aquestes no es poden afrontar simplement amb subvencions. El gran repte del segle XXI no és tant redistribuir la riquesa (que també) com redistribuir el poder que la genera. La vertadera revolució no és repartir xecs, sinó que tothom pugui participar de la generació de riquesa col·lectiva.
Continua llegint

Noves dades indiquen que l’estat espanyol és el que té més morts per habitant del món a causa de la covid-19

El Ministeri de Sanitat espanyol diu que hi ha 27.117 morts per la covid-19, però els registres civils detecten un augment de la mortalitat habitual de més de 40.000 persones.

Un professional sanitari a l’Hospital Clínic. Publicada el 30 de març del 2020 (horitzontal)

La covid-19 ha causat molts més morts a l’estat espanyol que els que es compten oficialment. És evident que el model que s’ha fet servir fins ara no comptabilitza tots els morts. Però la publicació ahir de les dades del registre civil podria omplir un buit molt clamorós, en aquest terreny.

Els registres civils calculen que entre el 17 de març i el 22 de maig hi va haver 43.034 morts més que no pas les previsions inicials del Centre d’Epidemiologia espanyol, una quantitat que s’ha d’atribuir bàsicament a la pandèmia. Aquesta xifra és molt superior a la que recull oficialment el Ministeri de Sanitat espanyol.

Entre el 17 de març i el 22 de maig hi va haver en total 120.851 morts a l’estat espanyol, segons les dades dels registres civils; en canvi, les estimacions preveien 77.817 morts. […]

Puigdemont reclama a la UE un compromís per a l’autodeterminació en la seva primera intervenció a l’eurocambra

El president Carles Puigdemont ha intervingut avui al ple d’Estrasburg per primera vegada com a eurodiputat. Després d’haver assistit a la sessió d’ahir, en la qual el president del Parlament Europeu, David Sassoli, va donar la benvinguda a Puigdemont i el conseller Toni Comín, el president ha participat en la presentació del programa de la presidència croata de la Comissió Europea. Puigdemont ha intervingut en anglès, i ha dit: ‘Catalunya és avui un afer intern europeu i ho serà durant la presidència croata. S’ha de trobar una solució política mitjançant el diàleg i la negociació. La UE s’ha d’anticipar cercant mecanismes democràtics per a l’autodeterminació. La repressió no pot ser una solució acceptable. És l’hora que els polítics europeus parlin i mostrin al ón que hi ha una millor manera, que el dret d’autodteerminació és la millor via i la més democàtica de resoldre conflictes no només a la UE sinó a tot el món.’ [….]

Tres quartes parts dels europeus defensen el dret d’independència per vies democràtiques

L’informe complet de la imatge internacional de Catalunya mostra noves dades reveladores

Fa dues setmanes el Diplocat va publicar el resum d’un informe sobre la imatge internacional de Catalunya. Mostrava que la visió d’Espanya ha empitjorat i que un 42% dels europeus considera que la UE ha de fer de mediadora entre els governs espanyol i català. Ara la publicació de l’informe complet ens permet de saber molt més sobre les opinions dels europeus sobre el cas català.

Una de les dades més destacades és que una gran majoria (74%) considera que si un territori vol ser independent té el dret d’esdevenir-ne democràticament. Entre els casos analitzats, el suport és majoritari a tot arreu, però és especialment alt entre els eslovens (85%) i els ciutadans de Letònia i Estònia (86%). Tres estats que van assolir la independència fa poques dècades. [….]

Tots els actes de suport als presos polítics a les presons durant les festes de Nadal

S’han organitzat sopars, cantades i concerts a l’exterior de les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric.

Aquest és el tercer Nadal que passen tancats a la presó Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Joaquim Forn i Jordi Cuixart, i el segon de Dolors Bassa, Carme Forcadell, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull. Per això, com s’ha fet els anys anteriors, s’han organitzat actes de solidaritat amb els presos a l’exterior de les presons dels Lledoners, el Mas d’Enric i el Puig de les Basses. De moment, n’hi ha uns quants de prevists, però encara se n’hi poden afegir més o se’n poden ampliar els detalls aquests dies vinents.
Els Lledoners

El dia de Nadal al vespre es faran dues actuacions musicals al pla dels Lledoners, a partir de les 20.00. La primera serà amb Trenkaband, que tocarà ‘Com cada nit’. Després, Sílvia Montells i Joan Antonell interpretaran la ‘Nadala Bonanit’. A les 20.35 Joan Bonanit donarà la bona nit als presos polítics, com fa cada nit d’ençà que són a la presó.

El primer de gener l’acte de solidaritat amb els presoners també es farà amb música. Concretament, amb el concert d’Udols de Llop, a les 19.00. Com el dia 25, després també hi haurà el ‘Bona nit’ als presos.

A més dels actes de Nadal, és previst de mantenir la concentració setmanal que es fa cada diumenge al punt de migdia.
El Puig de les Basses

El 28 de desembre es farà un acte nadalenc al Puig de les Basses. A les 11.00 el Cor Parroquial d’Amer hi farà una cantada de nadales.

La nit de Cap d’Any hi haurà l’acte Cap d’Any amb la Dolors Bassa, en què es farà la Campanada per la Llibertat. Hi haurà coca i un cremat i també es farà un llançament de coets.

A banda els actes especials d’aquests dies, s’hi mantindrà la concentració setmanal de cada divendres a les 20.30.
El Mas d’Enric

El 25 de desembre al vespre, a les 19.00, hi haurà un brindis per Carme Forcadell i la resta de presoners polítics i exiliats al Mas d’Enric. Es demana als assistents que hi portin cava, neules, torrons… A les 19.15 s’hi tocarà el ‘Cant dels ocells’, com cada dia.

També s’hi ha previst un sopar de carmanyola el dia 31 a les 22.00. Els organitzadors avisen que cal portar el sopar, taula i cadira i que es farà el sorteig solidari d’un lot amb un tiquet de tres euros. També s’hi beurà rom cremat. Després es faran les dotze campanades i la Banda del Tercer Grau s’encarregarà d’afegir-hi el toc musical.

El 4 de gener s’hi farà la Cantada de Nadal, que ja s’ha fet a les altres dues presons. Començarà a les 16.00 i s’acabarà si fa no fa a les 19.00.

A més d’aquests actes amb motiu de les festes de Nadal, és previst mantenir la interpretació diària del saxofonista Òscar Cid, la concentració de Taca d’Oli (Avis i Àvies per la República) el dijous a les 18.30 i el sopar de carmanyola el divendres a les 21.00.

Malta, l’altra illa catalana de la Mediterrània

La política maltesa experimenta una crisi sense precedents d’ençà de l’assassinat el 16 d’octubre de 2017 de la periodista Daphne Caruana Galizia al nord de l’illa mentre investigava la connexió d’empresaris i polítics locals en la trama d’evasió fiscal mundial dels papers de Panamà. L’onada d’indignació popular arran de la seva mort violenta ha acabat derivant, dos anys després, en greus sospites d’implicació vers membres del govern laborista maltès i la dimissió recent de dos ministres, Konrad Mizzi i Chris Cardona, a més del cap de gabinet, Keith Schembri, i del mateix primer ministre, Joseph Muscat.

Tot aquest rebombori polític i mediàtic ha posat al descobert molts aspectes foscs de l’establishment d’aquest petit arxipèlag mediterrani i, del nostre país estant, també alguns detalls històrics que ens toquen de prop: la presència abundant de cognoms de sonoritat o procedència catalana. Perquè, no us sonen pròxims Muscat i Cardona? Així com l’origen exacte del primer no és del tot clar, el segon no deixa lloc a dubtes. De fet, el lingüista i expert en onomàstica maltesa Mario Cassar situa Cardona en el top 100 dels gairebé vint mil cognoms que apareixien al cens del 2011. Segons un estudi seu, el 76% de la població porta un d’aquests cent cognoms, entre els quals hi ha els també molt comuns Vella (inclòs en el top 10) i Abella, considerats d’origen català.[….]

Paul Engler: ‘Si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més, pressionar molt més i acceptar alts nivells de sacrificis’

Paul Engler acaba de presentar el llibre Manual de desobediència civil (Saldonar Edicions). Aquesta obra teoritza i sistematitza exemples de lluita no violenta exercits arreu del món. De la lluita pels drets civils als Estats Units a la caiguda de Milosevic passant per l’independentista Gandhi. Engler, nascut als Estats Units, amb un grau en sociologia i un màster en psicologia, és fill del catolicisme ultraesquerranós tan habitual als EUA. En aquesta entrevista telefònica de VilaWeb, parla del seu llibre, escrit amb el seu germà, amb pròleg de Liz Castro. I també explica com veu el cas català: creu que per guanyar ha de créixer la tensió, que els líders més establerts poden ser un fre i que s’ha de donar per feta la reacció de l’extrema dreta.

Sou fill de capellà i de monja catòlics?
—Sí. Sóc producte de l’amor prohibit. Els meus pares formaven part del corrent reformista del Concili Vaticà II, i molts vinculats a la teologia de l’alliberament, la lluita pels drets civils dels EUA i la solidaritat amb Llatinoamèrica. Tinc dos germans més, sóc el petit. Els pares van haver de penjar els hàbits, però, com deien sempre ells, no van deixar mai la vocació, només la posició dins l’Església. El meu pare també visitava presoners. [….]