La revolució del nou traductor neuronal anglès-català

Aquesta setmana, Softcatalà ha estrenat un traductor automàtic anglès-català i català-anglès basat en tecnologia de xarxes neuronals. Aquest nou sistema, d’accés gratuït i amb una eficàcia similar a la de Google, és un pas endavant en la traducció en català, atès que les xarxes neuronals intenten d’imitar el procés de pensament del cervell i, per tant, fan traduccions més acurades i una mica més pròximes a la traducció d’un ésser humà.

Jordi Mas, enginyer informàtic i un dels membres fundadors de l’associació, explica que aquesta tecnologia s’aconsegueix a força d’entrenar la màquina amb exemples i dades existents, a partir d’una gran quantitat de texts que han de ser tan correctes com sigui possible. ‘Hem donat a la màquina 4,5 milions d’exemples de frases traduïdes per humans del català a l’anglès. Són tipus de texts variats: del Parlament Europeu, de Viquipèdia…’, diu. ‘La màquina agafa aquest corpus, mira d’entendre les relacions entre les diferents paraules i crea una xarxa neuronal, una mena de graf matemàtic. D’aquesta manera, cada vegada que detecta una traducció que no ha vist abans, mira com traduir-la.’ [….]

frases 1

dodon\’t ride your bike down the hill.\nwe jumped over the chain.\nIt\’s difficult to run up the hill.\nwalk slowly down the hill.\na meter, which is about three feet.\nso, what are we having for dinner?.\nlet\’s try to have fun.\nJim and Liz are going camping together for the first time.\nhappy campers.\nher height, which is five feet, six inches.\nshe walks slowly down the hill.\nwe need exactly thirty feets ofchain.\nhe was the strongest man in the competition.\nCindy drove faster.\nI\’m not strong enough yet.\nwe need exactly 30 feet of chain.\nhe never shout, even when he\’s angry.\nshe changed the tire by herself.\nhe never shouts, even when he\’s angry.\nthe horses have to jump in this race.\nthey couldn\’t repair the engine.\nplease, don\’t shout.\ncycling is a lot of fun.\nshe has a big bag of candy.\nhe eats one chocolate chip cookie.\nhow much sugar did you put in the cake?.\nlight the candles on the cake!.\nI\’ll have two scoops of ice cream.\nwe drink sparkling wine every Sunday.\nthe mechanic said the engine is OK.\nDiego was hit by a car, but he\’s OK.\nthe horse jumped over the gate.\nhe never shouts even when he\’s angry.\nI jumped when she shouted my name.\nthey\’ve run five hundred meters.\nwe lost in the final moments of the game.\nthe car hit a tree.\nthis racket is too heavy.\nthousands of soccer fans.\nI threw the ball badly.\nwhich team has more fans?.\ntennis racket.\nthinking cap.\nmy horse is slower than yours.\nthe slowest runner in the race.\nwhat\’s his height.\nlet\’s go for a walk along the beach.\nhe runs along the beach every morning.\na slow driver.\nthree feet, which is about one meter.\nhow many runners are in the race?.\nsome of the runners could n\’t finish the race.\nheight and weight.\nthe ball hit the window and broke it.\nwhat is his height?.\nthis is their final match.\nthe electric stove is still hot.\nI keep my socks in that drawer.n’t ride your bike down the hill.
we jumped over the chain.
It’s difficult to run up the hill.
walk slowly down the hill.
a meter, which is about three feet.
so, what are we having for dinner?.
let’s try to have fun.
Jim and Liz are going camping together for the first time.
happy campers.
her height, which is five feet, six inches.
she walks slowly down the hill.
we need exactly thirty feets ofchain.
he was the strongest man in the competition.
Cindy drove faster.
I’m not strong enough yet.
we need exactly 30 feet of chain.
he never shout, even when he’s angry.
she changed the tire by herself.
he never shouts, even when he’s angry.
the horses have to jump in this race.
they couldn’t repair the engine.
please, don’t shout.
cycling is a lot of fun.
she has a big bag of candy.
he eats one chocolate chip cookie.
how much sugar did you put in the cake?.
light the candles on the cake!.
I’ll have two scoops of ice cream.
we drink sparkling wine every Sunday.
the mechanic said the engine is OK.
Diego was hit by a car, but he’s OK.
the horse jumped over the gate.
he never shouts even when he’s angry.
I jumped when she shouted my name.
they’ve run five hundred meters.
we lost in the final moments of the game.
the car hit a tree.
this racket is too heavy.
thousands of soccer fans.
I threw the ball badly.
which team has more fans?.
tennis racket.
thinking cap.
my horse is slower than yours.
the slowest runner in the race.
what’s his height.
let’s go for a walk along the beach.
he runs along the beach every morning.
a slow driver.
three feet, which is about one meter.
how many runners are in the race?.
some of the runners could n’t finish the race.
height and weight.
the ball hit the window and broke it.
what is his height?.
this is their final match.
the electric stove is still hot.
I keep my socks in that drawer.

Alliberar Catalunya és la revolució de les nostres vides

Aquest cap de setmana ha fet deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut promogut pel president Pasqual Maragall i mil dies del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017.

L’eslògan que encapçala aquest editorial és una adaptació del que els xiquets d’Hong Kong enarboren en la seua lluita contra el poder xinès. I, evidentment, el ‘Catalunya’ a què faig referència no l’hauríeu d’entendre com les quatre províncies espanyoles que se n’han quedat el nom o, en tot cas, no com si el projecte de fer lliure immediatament el Principat, això que es pot fer ara ja, no significàs alhora obrir la porta a la llibertat de la resta del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El cas és que no se m’acut cap eslògan més sincer per a definir tot això que centenars de milers de ciutadans vivim encara avui. Perquè els dos conceptes que s’hi barregen cada dia que passa és més evident que van connectats. Això és una revolució que va més enllà del canvi de fronteres, però al mateix temps el canvi de fronteres és, avui i ací, l’única manera de fer la revolució, de canviar la manera com els ciutadans ens relacionem amb el poder.

Estic segur que gairebé tots heu sostingut en algun moment una conversa en què algú s’ha preguntat amb estupefacció si els jutges del Constitucional espanyol no eren conscients de què desencadenaven amb aquella decisió. Perquè l’explosió de forces alliberadores que va provocar la sentència és tan intensa i duradora que sembla impossible que no se n’adonassen. La transformació que aquella sentència ha fet de la societat catalana és un big bang polític amb poques comparacions al món. Res d’allò que érem el dia abans ja no ho som avui ni ho tornarem a ser mai. Perquè el país, com a cos social, va optar pel camí de la confrontació i de la batalla definitiva, no pels pegats. I això diu molt del cansament de la nostra societat. Ningú no fa una revolució, amb els costs que té, si pot resoldre la situació amb una reforma i aquesta és una de les claus per a interpretar tot això que passa.

No és que el camí de la reforma no s’haja intentat ni s’intente encara. Artur Mas va ser el primer, pactant amb Zapatero. I, després de la proclamació de la independència i el 155, la temptació dels partits polítics d’acomodar-s’hi ha estat enorme i ens ha dut a la confusió que regna avui. Amb aquesta obsessió pel ‘govern efectiu’, el PDECat i ERC han volgut posar el fre al moviment i han aconseguit, realment, de sembrar una notable confusió.

La formació del govern efectiu va ser un gran error estratègic perquè va canviar la lleialtat al mandat del Primer d’Octubre i el dret d’autodeterminació per la lleialtat a un pacte de cúpules que tan solament tenien en comú la voluntat d’aprofitar el govern per a consolidar el projecte hegemònic del partit mirant de destruir el soci. I malgrat els esforços impossibles del president Torra per introduir-hi un poc de seny, aquest ha estat el panorama que hem viscut els darrers anys. Decepció rere decepció i passos enrere constants. Quan no era la negativa de recuperar el govern legítim, era el pacte infame amb els botxins a la Diputació de Barcelona. Quan no era la incapacitat que el parlament reaccionàs a la sentència contra els presos del procés, era l’apuntalament d’Espanya, en la seua pitjor crisi, regalant els vots a Pedro Sánchez; o la violència dels Mossos contra els manifestants que volien allò que el govern deia voler.

Tanmateix, el carrer i les victòries judicials de l’exili, treballades i planificades com no s’ha fet en cap cas a l’interior, han mantingut el procés dempeus. Això i la intransigència espanyola. I ara l’evidència que les eleccions catalanes són a punt, sembla que ha posat fi al període post-155 i les seues regles narcotitzants. El resultat de les eleccions a l’ANC, els debats sobre la necessitat de superar els partits o la trencadissa del PDECat i la reconfiguració de Junts per Catalunya són fets molt significatius.

Quin serà el mecanisme que funcionarà no ho sap ningú, encara. Ni podem saber amb certesa si n’hi haurà cap que funcione. Però les eleccions autonòmiques catalanes, que alguns ja veien guanyades per la moderació i l’acomodament, de sobte sembla que poden representar el contrari. En el debat que dijous Elisenda Paluzie va sostenir amb els subscriptors de VilaWeb, ella mateixa recordava que el referèndum del Primer d’Octubre no era previst i en canvi va catalitzar el projecte que d’ençà de fa deu anys, pel cap baix, la majoria de la societat catalana intenta d’acomplir. Veurem si la sorpresa es repeteix.

Hi ha, observadors polítics, analistes, que encara viuen obsessionats en el vell estil de la política institucional, convençuts que els vots tenen amo i que un polític se’ls enduu d’ací cap allà com si fossen una maleta. Aquesta gent mira l’escenari polític més obsedida pels balls de sigles i aliances que no per la voluntat dels votants. Però això no és així. Ja no ho és en bona part de la gent d’aquest país que ha optat, malgrat la gran majoria dels polítics, per fer de la independència la revolució de les nostres vides.

Com recordava Thomas Harrington en aquesta entrevista de fa dos anys, que hauria de ser de capçalera, aquest país és extraordinàriament insensible a la mediatització de la política, el gran mal que afecta la democràcia al món. I de fet el desembre del 2017 els ciutadans ja ho van demostrar fent guanyar a l’independentisme unes eleccions que havien estat dibuixades i dissenyades al mil·límetre perquè les perdés. És cert que no va servir de gran cosa, perquè la burocràcia partidista s’hi interferí de seguida. Però aquest 2020, quan han passat tantes coses que tot es veu molt més clar, l’envit unilateral i la confrontació oberta amb l’estat espanyol poden ressorgir i afermar-se allà on alguns encara no són capaços d’imaginar-s’ho. Segurament perquè no poden entendre que per a molta gent, per a molts de nosaltres, les sigles i els eslògans, els apriorismes, les velles concepcions, han deixat de tenir sentit enmig d’aquesta revolució de les nostres vides. Que no la vivim com un conflicte més ni com una opció temporal, com un debat normal i corrent. N’estarem pendents.

PS. Les notícies que arriben de Perpinyà no poden ser més dolentes, amb la victòria del candidat de l’extrema dreta. El sistema electoral de doble tanda té també aquestes conseqüències lamentables, però la veritat és que la capital del nord ja feia unes quantes eleccions que s’acostava a la tragèdia. Tanmateix, cal que tothom tinga present que en les nostres societats hi ha sempre dos mons en conflicte, dues tendències marcadíssimes. I la nostra Perpinyà, la Perpinyà digna i democràtica, mereix avui més que mai el nostre suport.

Daily report on coronavirus

Every day at 22.00 you can receive in the mail a summary of the most important facts of the day related to the Covid-19 and additional information of interest.

Amplificador Smart WiFi

Aquest amplificador el ven Movistar. necessita un punt RJ45 amb internet i crea una xarxa wifi. L’he instal·lat amb bons resultats en dos punts de casa amb el mateix nom així puc cobrir amb wifi zones de la casa que abans no arribava o era molt fluix. Es pot connectar al router de movistar o a un switch ja existent

Vint-i-nou diputats en l’aire, ara? Qui juga amb foc es crema

El peculiar món polític madrileny es va despertar ahir angoixat quan comprovà que dilluns el Tribunal Constitucional espanyol podria obrir la porta a la retirada de la condició de diputats de vint-i-nou membres del congrés espanyol, gairebé tots independentistes o de Podem. La raó adduïda és que van jurar la constitució afegint-hi coses. Vox ho ha portat al Constitucional dient que això és il·legal i ja ho tenim. Sembla que ningú no s’esperava que dins el Constitucional hi hagués tants seguidors de Vox i ara tot són presses i tensió.

Si el Constitucional donàs la raó a Vox, vint-i-nou diputats deixarien de ser-ho, llevat que jurassen la constitució com Vox vol. O fins i tot –perquè Vox demana això– totes les decisions adoptades pel parlament espanyol serien invalidades, incloent-hi la votació que va fer president del govern Pedro Sánchez Continua llegint