Amb poc més de quatre mesos de vida Les Bruixes d’Arnes, la primera novel·la de David Martí (Barcelona, 1970), ha estat tot un èxit de vendes. Tant que l’editorial Edicions 62, després d’una tirada inicial de 12.000 exemplars, n’acaba de treure una segona edició de 2.000 més que inclou una ruta literària pels espais màgics dels Ports de Tortosa Beseit on transcorre la novel·la. [….]

“El nostre país no està madur”. El líder de CiU, Artur Mas, va deixar clar ahir que no té cap intenció de convocar un referèndum sobre la independència si és president de la Generalitat després de les eleccions. Mas va defensar que el país ha de fer una transició de l’autonomia cap al dret a decidir “sense límits” en els pròxims anys. Però aquest trànsit ha d’anar de bracet del que reclami una “majoria social sòlida”. [….]

No és estrany que, malgrat l’època de retallades, la Federació Espanyola de Futbol es plantegi concedir una prima de 600.000 euros als jugadors de la selecció si guanyen el Mundial de futbol, ja que només una victòria de la roja podria atenuar la sensació de fracàs i el clima de desesperació que està corsecant el projecte nacional espanyol. La crisi de tot ordre, especialment econòmica, però també institucional, política i d’autoestima, representa un canvi d’orientació radical en la dialèctica entre el nacionalisme espanyol i els altres projectes nacionals peninsulars respecte del que havia succeït aquests darrers anys i, en particular i pel que ens afecta, en la relació entre Espanya i el catalanisme.

Per bé que a la primera dècada del segle XXI a Catalunya hem assistit al creixement de posicions independentistes, fins fa només un parell d’anys aquest sobiranisme es confrontava amb una Espanya confiada, superba, marcada per la bonança econòmica i per la creença que recuperava presència i múscul en el concert internacional. La darrera legislatura d’Aznar i la primera legislatura de Rodríguez Zapatero van coincidir amb els anys de creixement del PIB superiors al 5%, amb els moments en què Aznar decidia amb Bush els destins de la humanitat a las Açores o en què Zapatero s’omplia la boca de l’Aliança de Civilitzacions. Aleshores Espanya tenia “el sistema financer més sòlid del món” i superava Itàlia en renda per càpita i, també, la selecció de bàsquet guanyava mundials i la de futbol tornava amb l’Eurocopa a la butxaca.

Ara la mesa del Parlament de Catalunya ha acceptat a tràmit una iniciativa de consulta popular sobre la independència de Catalunya, però aquest procés es produirà en un pols amb una Espanya deprimida, novament acomplexada, infestada de febleses i davant d’una sensació general d’enfonsament i de canvi de cicle propera a la síndrome que va envair els espanyols el 1898, quan el desastre de Cuba va accelerar la descomposició del règim de la primera restauració borbònica. La història ens ensenya, precisament, que els moments de crisi d’Espanya són els moments en què es reforcen les aspiracions nacionals catalanes: així va succeir al segle XVII, es va materialitzar en l’impuls del catalanisme contemporani després del 98, i durant els anys 30 del segle XX, quan la República Catalana es va proclamar dos cops en plena voràgine de la recessió mundial iniciada amb el crac del 29.

En aquest segle XXI, el sobiranisme català ha crescut perquè l’Espanya robusta i orgullosa, coronada pel seu Madrid apoteòsic, havia tingut la temptació de bandejar les nacions perifèriques del projecte d’Estat. El procés independentista, però, s’acabarà de consolidar amb una Espanya immersa en la catàstrofe. Ningú no vol ser arrossegat al naufragi i menys si en comptes de percebre Catalunya com la font de salvació la continuen tractant com la víctima a extorquir. La qüestió és que, com més es dibuixi la voluntat de ruptura catalana, i tenint present els complexos mesetaris, amb més intensitat començarà a associar-se per part espanyola que Catalunya és la responsable de l’aprofundiment de la crisi.

En aquesta tessitura, no deixen de sorprendre’m les visions amables que es prediquen des de l’independentisme sobre les relacions amb Espanya tant en el procés cap a la sobirania com en el context d’una futura constitució d’un Estat català. Em refereixo a la bonhomia que transpira tant el documental de Dolors Genovès Adéu, Espanya?, com els comentaris que han escrit en les pàgines d’aquest diari alguns admirats i estimats opinadors com ara Salvador Cardús, Ferran Mascarell o Alfred Bosch. A Catalunya seguirem un procés independentista escrupolosament democràtic i respectuós amb les llibertats, però una Espanya enfonsada i acorralada reaccionarà d’una manera furibunda que, precisament pel caràcter odiós que expressarà, contribuirà a augmentar la majoria social catalana a favor de l’Estat propi.

L’execució dels temors espanyols més atàvics que implica la independència catalana, allò que ells consideren un atemptat contra les seves essències metafísiques, el drama identitari interior que representarà veure el mapa peninsular no ja sense la franja de Portugal sinó tampoc sense la franja catalana, portarà a l’estament polític, econòmic i cultural espanyol a l’embogiment durant unes quantes generacions. Això amb l’afegit que tampoc no podran reaccionar com ho han fet històricament (és a dir, amb violència) perquè el marc de la Unió Europea ho impedeix.

La impotència davant les aspiracions democràtiques catalanes accentuarà, doncs, la bilis, la catalanofòbia i reduirà, per tant, les possibilitats de conciliació. I aquesta conjuntura no compta amb el fet que la independència de Catalunya podria accelerar processos independentistes a d’altres territoris peninsulars, sigui a la resta dels Països Catalans o sigui a Euskal Herria, de manera que l’imaginari espanyol, aquest imaginari que es continua basant en l’¡A por ellos! i en el seu uniformisme nacional d’arrel imperial, es veuria abocat a assumir la seva condició territorialment amputada, econòmicament erma i emocionalment derrotada.

En efecte, què és Espanya sense les nacions peninsulars perifèriques que des del centre han provat d’assimilar durant segles? Un zombi polític. Per sota de Sèrbia, que, almenys i malgrat la descomposició de Iugoslàvia, sabien a quina identitat nacional pertanyien. Suposo que el que quedés d’Espanya (Castella i els territoris conquerits a l’Al-Àndalus a l’Edat Mitjana) trigaria unes quantes dècades a reimaginar-se i, en aquesta transició, no mostrarien cap mena d’empatia pels seus veïns.

Per això des de l’independentisme català no ens podem continuar enganyant: Espanya no és ni el Canadà, ni el Regne Unit, ni la coqueta i civilitzada Dinamarca. Amb un estructura d’identitat nacional com l’espanyola (que tremola només per incloure la paraula nació en un preàmbul) la independència no es fa per regenerar Espanya sinó que es fa contra Espanya, amb amenaça directa al seu ésser nacional i a la seva manera de projectar-se al món. La independència no es llegirà des del centre de cap altra manera que com la destrucció d’Espanya, sense cap matís de simpatia ni cap espai de col·laboració. Per aquests motius em temo que la resistència espanyola serà ferotge. Sempre en un marc democràtic i sense violència, però ferotge. Hauríem de començar a considerar-ho. [….]

La mesa del parlament accepta a tràmit la Iniciativa Popular per un referèndum d’independència · Els impulsors hauran de recollir de 160.000 a 300.000 signatures en sis mesos. La mesa del parlament va acceptar ahir a tràmit la Iniciativa Popular (IP) per convocar un referèndum sobre la independència, gràcies als vots favorables de CiU, ERC i ICV-EUiA. Els promotors de la IP, Uriel Bertran i Alfons López Tena, consideren històrica la jornada d’ahir perquè obre el camí a l’exercici del dret a l’autodeterminació (vídeo). [….]

Un sutil rastro une los atentados del 11 de septiembre de 2001 y el reciente y todavía vigente descalabro de la economía mundial. Lo desvela la periodista y economista italiana Loretta Napoleoni en su último libro, La mordaza. Las verdaderas razones de la crisis económica (Paidós), que llega ahora a las librerías tras el éxito de Terror Incorporated y Economía canalla, en los que analizó los beneficios perversos que ha tenido la globalización para el terrorismo y las grandes estructuras económicas. [….]

Les reflexions de Loretta les trobo originals i de una gran talla intel·lectual. Tot al contrari de les fem la majoria de la gent del nostre país. Aquí fem veure que pensem que la culpa de tot es de ZP e interna de Espanya. Quan tothom sap que es del propi sistema capitalista i afecta tan a Europa com EU. Una gran devaluació del euro em sembla una bona sortida i una idea brillant. Encara que les conseqüències per al capital seran doloroses i també per als treballadors.

Per a Xanth de 9:49: Tens raó en que el deute en dòlars seria mes cara. Però  si la majoria del endeutament es en deute publica i per tan en euros no hi ha dubte que una gran depreciació del euro la reduiria  no la quantitat llògicament però si el valor. Potser es la única sortida. Preparem-nos per aquest tipus d’enginyeria financera. No seria la primera vegada que s’utilitza

Angie, estic d’acord que l’euro caurà primer i es tindrà que devaluar moltísim, però al dolar no li quedarà mes remei que segui los passos del euro. L’endeutament americà es colossal. Els xinesos es negant a re-valoritzarà el yuan per a no perdre competitivitat i seguir creixent. Es el preu d’un mon globalitzat. Ahir sortia la noticia del sou dels treballadors de Taiwan muntant lo xisme d’Apple a 100 euros al mes. Llògicament això no es normal

 El presidente del PP, Mariano Rajoy, ha apelado hoy al espíritu de marzo de 1996, cuando «en momentos difíciles» los españoles otorgaron su confianza a José María Aznar para formar gobierno y se logró algo de lo que está convencido que se puede volver a hablar: «el milagro español». [….]

El miracle espanyol del 96 com diu Rajoy , te un nom en castellà es diu “ladrillazo”. Tothom pensava que aquesta gallina d’ous  d’or no podia morir. Aznar presumeix de superàvit sense analitzar que la majoria dels ingressos venien de la construcció i venda als amics d’empreses publiques. Aquí, aquells anys que enyora Rajoy,  vam construir mes que  Alemanya, França e Anglaterra juntes. Molts diners van venir de bancs alemanys, americans, i estrangers. Per això estan ara tan preocupats per recuperar-los. Jo també ho estaria.  No m’estanyaria gens , veure aviat, anuncis com aquest: “Es regala pis”

Atenas. (EFE).- El Parlamento griego aprobó una ley que reduce los ayuntamientos de 1.034 a 355, lo que supondrá un ahorro para las endeudadas arcas públicas de 1.185 millones de euros anuales. Los parlamentarios del oficialista partido socialista Pasok, junto a tres legisladores disidentes, votaron a favor de la normativa, que fue aprobada por 160 votos a favor, 124 en contra y una abstención [….]

Interessant reflexió la que la que suscita Grècia. Es clar que es tindrà que reconsiderà  la organització administrativa i territorial dels estats si es vol ser eficient. S’escomesa pels  ajuntaments perquè son els mes febles. Però hi ha tota una cadena de duplicitats: províncies, diputacions, excessives comunitats  autonòmiques.. i probablement estats- nació artificials..

L’Estat ha gastat 50.000 milions en projectes que no tindran prou viatgers per pagar el manteniment de les línies · Els Estats Units o França, molt més poblats, han descartat el model espanyol d’alta velocitat [….]

L’AVE ha sigut i es una inversió política. Els aspectes econòmics han sigut secundaris. Nomes es te que veure que el primer tram va ser    Madrid-Sevilla. El tram  Madrid-Barcelona s’ha produït 20 anys mes tard. L’enllaç en França encara està pendent. El desig de qualsevol polític de Madrid, de vertebrà el país fent  l’AVE entre la capital i la resta de ciutats del estat,  quadra en lo projecte de model que es te d’Espanya. Ara que la crisi prem i que els pressupostos tindran que tindre el vist i plau del Brucel·les, molts politics potser tindran que renunciar al somni de fe passar l’AVE pel seu poble.   

[….]

Los comentarios de la gente, da por sentado que la sentencia sobre quién es el propietario de unas obras de arte, que no habían interesado a Aragón hasta hace muy poco, será contraria a Aragón. Cualquier sentencia sensata implica conocer de que se está hablando, la historia de los hechos, testigos y pruebas. No se puede basar solo en que en Torre-Ciudad está enterrado el fundador del Opus Dei y que se necesita un museo cerca para potenciar al santo. El obispado de Barbastro debe pedir menos ayudas a Madrid y Roma y presentar más pruebas y argumentos que apoyen su petición. Aragón debe dejar de ver este pleito entre dos obispados, como si se tratara de una guerra entre dos países enemigos. Quien ha ido a ver estos retablos? Serán más fáciles de visitar estando en Barbastro que en Lérida? Por favor enterremos esta catalonofobia, solo propia de gente ignorante y fomentada por el españolismo más rancio

Les reflexions del president Pujol sobre el futur de Catalunya coincideixen amb un context de crisi econòmica i de mesures de xoc adoptades pel govern espanyol que, evidentment, centren bona part de la conversa amb l’AVUI.

Com valora les mesures adoptades pel govern de Rodríguez Zapatero?
Es poden discutir les mesures en alguns temes concrets, o parlar d’altres possibilitats que hi hauria, però que hi ha d’haver mesures d’aquest tipus, segur. Fixin-se que Zapatero està sota la pressió dels seus socis europeus, dels seus amics i de la situació econòmica espanyola, que és greu. No és que l’hi recomani ningú, és que la Unió Europea l’hi mana, i Obama també li diu: “Fes bondat”. [….]

El model d’Espanya és França. Que vol dir, primer, la màxima centralització de poder polític i econòmic, la màxima. I, segon, homogeneïtzació lingüística, cultural, de sentiment i de sentiments. Això ha estat el desig espanyol des del 1714 com a mínim, potser abans i tot, però hi ha hagut moments que ha afluixat, per la raó que sigui. I ara aquest desig ha reaparegut amb força.

No ho dubtis estimat Pujol, aquest desig ja be des del primer Trastamàra Ferran I al 1412, l’avi de Ferran II, “el catòlic”. Algun dia la historia demostrarà que la unió en castellà va ser l’única sortida que tenia per a salva la seva pell, ja que el poble català mai no el va acceptar